Читать книгу Cap altre amic que les muntanyes - Behrouz Boochani - Страница 18

Rescatat. Reubicat. Una segona barca. Un altre viatge des d’Indonèsia. Un altre esforç; una prova de la voluntat sense la certesa que ens salvarem. Purgatori.

El sol roent ha quedat gravat al mig del cel. De la manera més íntima possible, aquest sol abrusador amortalla l’oceà, que sembla un mirall guerxat que s’estén molt enllà... infinit. Les ones s’acosten i se’n van i de tant en tant gronxen la nostra barca de pesca, que, petita i blanca, descansa al costat d’un vaixell de càrrega enorme, gros com un edifici. La nostra barca és com una pedreta que dorm serenament sota l’ombra d’una roca immensa. El sol sembla més gros que de costum; els rajos cauen de ple i fonen la pell, ens desfan a tots nosaltres, potser els únics éssers vius d’aquesta extensió formidable, d’aquest mar vast i obert.

El vaixell de càrrega britànic que s’enlaira damunt nostre està abarrotat de contenidors vermells i blaus, disposats de manera que sembla que vulguin tocar el cel, un cel que no té ni un núvol. De la coberta estant, els mariners apunten mànegues a la nostra barca i als passatgers i ens deixen tan xops que ara fem olor de mar. Homes fets i peluts competeixen per les dutxes, i fan bestieses només per esbandir-se sota el sol calent. Frenètics, es trepitgen els uns als altres. Les dones s’han deixat anar als seients del nivell més baix de l’embarcació, i seuen l’una a tocar de l’altra en cadires velles i atrotinades. Algunes tenen criatures petites als braços, infants que tenen els llavis morats i inflats.

Des de la coberta de la nostra barca no distingeixo bé els mariners. Només se’n veuen els caps rossos. És fàcil imaginar-ne els ulls: un ulls blaus, del color de l’oceà. L’oceà del qual ens han rescatat. Els mariners fan pujar les mànegues i tot seguit fan baixar a la coberta de la nostra barca una petita plataforma amb paquets individuals de galetes, ampolles d’aigua i molts paquets de tabac. La plataforma va baixant des de dalt mentre els homes a bord estiren els braços des de sota. La trobada amb el vaixell britànic s’ha caracteritzat per una amabilitat extraordinària. Hem oblidat del tot la violència, els insults, els renecs i les llàgrimes de les experiències anteriors amb les autoritats.

Quan han vist aquests obsequis, els homes s’han animat. Tots lluiten per quedar-se la part més grossa del petit botí. Els homes casats —homes que tenen les dones abandonades al nivell més baix— s’hi esforcen més que els altres. Fan molt d’enrenou fins que aconsegueixen aferrar uns quants paquets més de galetes. Sembla que facin mostra d’alguna mena de masculinitat exuberant, empesos per un sentit del deure aclaparador, per la responsabilitat d’omplir el ventre de les seves famílies, d’alimentar-les a qualsevol preu. Llops salvatges, tots ells, llops famolencs que devoren i arrenquen entranyes. De tant en tant, es grunyen els uns als altres.

Així que s’acaba la batussa, els joves de seguida encenen cigarrets... i embruten l’aire amb fum fosc, contaminen com un núvol tèrbol. Ben aviat, tota la coberta superior de la barca queda colgada sota el fum.

Els homes l’inhalen amb gran plaer: el fum els baixa pels pulmons, els travessa l’estómac i els budells secs, els budells buits, i quan l’expulsen té regust de fam. El gust de dies de gana.

No hi ha hagut ni una engruna de justícia, ni una solució igualitària, ni un resultat moralment just en el repartiment del petit botí. Així i tot, segons la llei de la selva, ha estat un exemple de justícia per excel·lència. El més fort s’ha emportat la part més grossa. Veig com un home gras i calb que té una cama esguerrada s’omple les dues butxaques. L’observo quan està a punt d’empassar-se una galeta i rellisca en un bassal que hi ha a la coberta. Sembla que hagi de caure de cap, però llavors, amb molta habilitat recupera l’equilibri. Ni tan sols deixa anar la galeta. Tot i la cama esguerrada, ha estat capaç de ficar-se més galetes a les butxaques que no pas algú com jo. Un cop s’ha redreçat, s’amaga un paquet sota la camisa bruta i, amb la cara ben vermella, baixa al pis de sota.

Mentre aquests homes cansats i enfadats desfoguen les seves frustracions, la Nostra Golshifteh6 puja a dalt. Els escridassa i els arrabassa galetes i cigarrets de les mans per repartir-los entre les dones i les criatures de sota. Sembla com si llamps i trons haguessin fet callar tothom durant uns instants. La Nostra Golshifteh és ampla de cos i de cara, i té els ulls foscos plens de fúria. És iraniana, mare i proactiva; una dona amb autoritat. Tot i que estem perduts a l’oceà, es comporta amb valentia i dignitat. Mentre que n’hi ha molts que per un dàtil o un festuc no tenen manies per trepitjar d’altres que han caigut, ella ajuda els que tenen por enmig del caos. Al cap de dos dies que érem al mar, ens vam adonar que només quedava un tanc d’aigua a l’embarcació, i ella la va racionar per evitar que ningú morís de gana o de set. És orgullosa i segura de si mateixa com una lleona. És valenta fins i tot per sortir del nivell més baix, que s’ha convertit en un cau per a dones més tímides, per plantar cara als homes i posar-los al seu lloc. Té tanta fortalesa que ningú no la contradiu. Ningú no hi discuteix. Hi ha una mena de respecte especial entre ella i els altres passatgers; tothom sap que la Nostra Golshifteh no és d’aquelles persones que fan provisions només per als seus dos fills o per al seu marit esprimatxat. Així que se’n va, s’estén la calma i tots trobem un lloc per seure i empassar-nos aquestes galetes eixutes.

Veig que l’Amic del Noi dels Ulls Blaus té la cara ben vermella del sol. Seu al caire de la barca i contempla l’horitzó. L’Azadeh, la seva xicota, és a sota amb les altres dones. Sé que fa més de quatre mesos que es donen suport i ànim l’un a l’altre. A Indonèsia van tenir més d’una dificultat. No és la primera vegada que tots tres hem intentat arribar a terra ferma després d’estar a punt d’ofegar-nos al mar. Ells dos també eren entre la gent amb qui vaig intentar arribar a Austràlia per primera vegada. Però es van convèncer mútuament de continuar aquest periple. Ara estan en una situació emocionant: un darrer pas i arribarem a la nostra destinació.

El Beneit Esdentegat passa per davant del timó amb un somriure victoriós. Està content com un nen amb un caramel. Recordo el soterrani d’aquell hotel de Kendari on el Beneit Esdentegat em va explicar una cosa molt trista. Quan era jove el van tancar a la presó. Em va dir que havia vist la seva mare per última vegada quan estava tancat. Ella li va dir: «Em sembla que aquesta és l’última vegada que et veuré, fill meu», i una setmana més tard li van fer saber que la seva mare havia mort. El seu pare va morir tan sols dues setmanes més tard. Quan parlava dels seus pares, se li negaven els ulls. Aquestes desgràcies li han deixat una empremta dolorosa: es veu més vell del que és.

Però ara sembla conscient que està a punt de viure moments molt feliços, sembla que intueix que el seu somni s’està fent realitat. Se li veu als trets de la cara. Que la vida li somriu per fi, encara que hagi arribat a aquesta etapa de la vida envoltat de mort. Això és el que té la mort: quan la veus a prop, la vida adquireix un sentit meravellós.

Fa l’efecte que la gent que seu al meu voltant té el cap ple de pensaments bonics i d’imatges de somni, tot i que els turmenten records esquinçats i pertorbadors. La fam ha estat una barrera per a l’optimisme. Però ara tothom està alegre. Fins i tot els que mengen o fumen en silenci projecten alegria a l’ambient. La nostra dura odissea s’ha acabat i, des de l’anunci del capità britànic, tothom espera il·lusionat l’arribada de la marina australiana.

La fam és una força molt poderosa. Ho impregna tot. Un simple festuc, un sol dàtil, pot determinar si vius o si mors. Això és una cosa que he entès els dies que he passat gana al mar. Moltes vegades he vist algú que, d’amagat, es treia un dàtil de dins la roba interior i se l’empassava en un no res, no fos cas que algú el veiés, no fos cas que algú s’adonés que el seu alè feia olor de menjar. Tothom vigila tothom; amb la mirada busquen una boca que mastega o un coll que engoleix.

Però ara totes les suspicàcies han desaparegut, i això deixa espai per a l’alegria i la bondat. Sentim la felicitat de la beatitud de la vida. Sento que tots els meus malsons s’han acabat, i tot gràcies a aquest vaixell de càrrega. Estic segur que aquesta vegada m’he escapat de la mort; puc donar testimoni de la vida plena que m’envolta.

En aquest estat, encenc un dels cigarrets que, fa pocs instants, han estat font de conflictes. Quan inhalo, el fum se’m barreja amb la galeta mastegada de l’estómac.

Amb tot, encara em venen flaixos del malson d’Indonèsia i d’aquest oceà.

Vagar sense llar. Fam. Lluitar contra les onades, a punt d’ofegar-me.

M’adono que fa falta temps perquè aquestes escenes fragmentades s’ordenin. Però hi ha una cosa clara: almenys s’ha acabat aquest malson ara que finalment arribo a la darrera etapa del meu viatge.

El meu pobre estómac, eixut com el tinc, s’imposa i fa fora tots els altres pensaments. Me’l sento, me’l puc imaginar; tot jo em concentro en l’estómac i en el menjar mastegat que hi ha a dins. És com si tingués un òrgan de més al cos. La gana i la set m’han portat fins a les portes de la mort; la gana i la set m’han capgirat totes les altres facultats i me les han dirigit cap als budells.

Si no fos per algú com la Nostra Golshifteh, potser ara no m’estaria assegut aquí, amb el cul sobre aquest terra tan dur. Potser estaria com el Noi dels Ulls Blaus... al fons de l’oceà. Ara, és clar, l’estat del mar és diferent... d’una calma total i estranya.

Totes les naus que es dirigeixen a Austràlia es regeixen per una llei salvatge. Si algú perd la vida durant la travessia, el seu cadàver no arriba mai a terra ferma. He sentit dir que els capitans abandonen sense compassió els morts entre les ones. Si hagués mort en aquest viatge, estic segur que haurien llençat el meu cadàver a l’oceà sense pensar-s’hi gens; m’haurien tirat per la borda perquè servís de pastura per als taurons i a peixos estranys.

Durant el primer viatge, el menjar era el que menys ens preocupava. Però en aquest vaixell, la gent està alerta i amatent; té gana. Fam. El malestar els feia estar en peu de guerra. I quan vaig pujar a bord, jo no duia res de res per menjar, mentre que els altres havien acumulat provisions per a dies.

El tercer o quart dia d’aquest viatge, quan vam deixar enrere l’última illa que marcava les fronteres d’Indonèsia, vam fer una pausa. Jo tenia tanta gana que perdia el coneixement... Estava famèlic. Forfollant, palpant en una escletxa vora els motors greixosos, vaig trobar un trist cacauet. Era ben negre i brut. Vaig treure’n la capa de brutícia amb l’ungla, me’l vaig ficar a la boca i me’l vaig empassar. Ara que ha passat molt temps, puc afirmar que aquell únic cacauet m’ha sustentat des d’aquell dia fins ara que hem arribat a aquest vaixell de càrrega. Subsistir amb un sol cacauet, quan al meu voltant hi havia qui tenia menjar a la motxilla i a les butxaques.

Una vegada, durant aquest viatge, estava tan marejat per la gana que em vaig alçar i vaig començar a amenaçar altres passatgers a l’atzar. Recordo exactament la frase que els deixava anar: «Mireu, tinc gana i és ben natural que assalti qualsevol que tingui menjar... i això penso fer!». Una declaració lògica. Potser fins i tot filosòfica. Però feta en un moment en què la fam i la por de morir em desequilibrava. Mirant enrere, m’adono que, en essència, aquella actuació va ser una paròdia del poder. Imagineu la meva conducta, els meus gestos, imagineu-me fent aquella declaració. Imagineu-me a mi, amb les costelles marcades. Imagineu-me, un home a qui se li veuen tant les costelles que es podrien comptar. Imagineu-me en aquest estat intentant imposar-me. Quina escena més ridícula!

I ara, des d’aquest purgatori, sota la vigilància d’un vaixell de càrrega britànic, reflexiono sobre aquells dies, sobre el punt crític de fam i set a què vaig arribar, sobre la por incessant de les onades.

Em noto el que m’he menjat als budells com si fos melassa que s’ajunta amb la sang que em recorre per dins.

Ho sento dins meu, ho puc sentir tot. Sento com em funciona l’aparell digestiu, el sento amb precisió. El meu cos està al caire del col·lapse, ho sento als ossos. El meu cos ara és una estructura òssia. Soc un esquelet cobert de capes de pell cremada.

Però aquest mateix cos, aquest cos afeblit, també és capaç de sobreviure. Abans d’aquest mos vaig sobreviure a la fam i a la set durant set dies. Era una forma de resistència, una mena de victòria dolça. Una victòria que ha convertit el meu cos en una entitat esclafada i intranscendent.

Unes quantes persones s’apleguen vora el timó. Deixen anar unes riallades tan fortes que tothom les sent. Es riuen del Pingüí, se’n mofen. El Pingüí jau a la màrfega del capità, amb les mans parades, com algú que es rendeix, i amb les cames, tortes com són, ben eixarrancades, com un ànec. Té els ulls oberts, però la mirada, envidriada, reflecteix el terror que sent. Sembla un cadàver.

Aquesta nit hi hagut tempesta. El cel rugia i ha començat a caure un xàfec de gotes feixugues i esmolades com dards; llavors el capità ha manat a tots els homes que baixessin a sota coberta. (Això fa que tot el pes es concentri a baix i s’evita que la barca sotsobri. L’estat de la barca era tan deplorable que, efectivament, estava a punt d’enfonsar-se.) El Pingüí és l’únic que no ha fet cas de l’ordre del capità i s’ha estat on és ara, com una planxa metàl·lica estesa a terra. Uns quants han provat d’aixecar-lo, però era com si l’haguessin clavat a la coberta per les extremitats. Així doncs, està en aquesta posició des d’aquesta nit. Potser mentalment encara veu una allau d’imatges de la tempesta. Sembla que no s’adoni gens del que té al voltant, inconscient de l’entorn immediat i del vaixell enorme que ens ha salvat. Sembla com si pensés que el mínim moviment l’ha de matar.

L’Amic del Noi dels Ulls Blaus li introdueix una galeta a la boca i la hi fa baixar amb aigua. Però ell continua enganxat a la coberta com si fos cola. Ni tan sols s’ha mogut sota el dosser que cobreix la cabina del capità. És indubtable que ha viscut una nit esborronadora al costat del nostre esgotat capità, mentre la pluja els queia al damunt com rocs pesants i el vent els fuetejava amb ferotgia fins a aquest matí. Ha esdevingut captiu de la mort, enclaustrat en el seu cos. Paradoxalment, potser si hagués cedit només un dit, la tempesta no l’hauria deixat tan baldat.

Ara sembla un tros de carn pàl·lida. Els homes que se’n burlen també estaven pàl·lids de por aquesta nit. No s’adonen que el Pingüí és molt valent; l’home de qui es riuen ja va estar a punt de morir una altra vegada. Deu ser una qualitat misteriosa i secreta: un coratge que li permet desafiar aquest oceà per segona vegada, reptar-lo altre cop malgrat les onades colossals.

Veient-lo tan abatut, famolenc i esfereït, els altres s’envalenteixen i se senten més segurs: una actitud perversa. Els febles sempre se senten poderosos quan veuen patir els altres. Veure com els altres s’enfonsen fa sortir l’opressor que tots duem a dins. L’enfonsament dels altres fa que ens sentim satisfets del nostre estat.

Un noi ros a qui se li comença a pelar la cara seu en una vora de la barca amb el seu amic calb, i assenyala el Pingüí mentre deixa anar unes riallades sonores. Com els altres, intenta no fer cas de la por que sent, de la seva feblesa; s’estima més amagar-la sota una capa d’alegria.

Fa uns quants dies, quan vam atracar a l’última illa indonèsia, a molts passatgers els feia basarda el mar tempestuós i van provar de convèncer el capità de tornar al continent. Però el Noi Ros i uns quants nois més van amenaçar el capità i els passatgers, i van exigir de reprendre el rumb cap a la nostra destinació original. No vam tenir cap altre remei que cedir. He d’admetre que jo estava a favor de continuar la ruta, però no vaig dir res. Ara em turmenta un sentiment de culpa; ningú més tenia cap possibilitat davant d’aquella colla de joves tossuts, i això, és clar, m’incloïa a mi.

En aquells dies hi va haver un moment en què el Noi Ros va caure per la borda. Aquesta situació va provocar rialles i bromes. El noi espernegava i movia els braços frenèticament i ben espantat, com un ratolí que s’ofega. El Beneit Esdentegat, en un gest de valentia, es va llançar a les ones i el va tornar a pujar a bord. Tan bon punt el noi va posar els peus a la coberta, va començar a vomitar aigua de mar amarga, tremolant i estremint-se, feble com un ratolí negat.

I per això ara el Noi Ros troba consol en l’estat deplorable del Pingüí, per dissimular la seva pròpia fragilitat i la por que té arrelada ben endins. Obre la boca de bat a bat i se li veuen les dents grogues. Avui és l’humà més poderós del món, a diferència del Pingüí, que és el més dèbil i el més poruc.

A alguns sembla que no els interessa gaire el Pingüí. Un noi alt que fa dues nits molestava les famílies i escridassava les dones ara es veu tranquil. Es menja les engrunes de galeta que queden al cul d’un embolcall de plàstic. Tot de bocinets se li han acumulat al voltant de la boca, i una pols de galeta li cobreix el borrissol del llavi superior. Sembla un gat que ha ficat el cap dins d’un bol de llet. S’empassa les engrunes diminutes de galeta i passa la llengua per la resta de l’embolcall. La manera com aixeca el cap del plàstic i després l’hi torna a enfonsar em fa pensar en una cabra que té la menjadora plena de farratge deliciós durant un hivern assotat per la fam. Tira el musell cap endavant, s’omple la boca i després aparta les barres del plàstic i va remugant. Sembla satisfet. No para mai de mastegar, tot i que continua xerrant. Mastega, engoleix i escup una sèrie de paraules a l’aire. Jo l’escolto i, si bé no sembla que s’adreci a ningú en concret, encara vol que els qui seuen al voltant l’escoltin. Sembla que justifiqui la conducta dels dies anteriors.

—Ja us vaig dir que no havíem de girar cua...

»Sabia que finalment arribaríem a Austràlia...

»Sabia que no havíem de sucumbir als raonaments d’aquestes dones espantades...

»Benvinguts a Austràlia...

»Només cal una mica de coratge!

I així anava dient, empastifant amb aquestes peculiars expressions d’orgull i d’arrogància l’embolcall de plàstic de les galetes.

Els mariners encara ens miren des de la coberta del vaixell, des d’allà dalt, vora les piles de contenidors que arriben fins al cel. Miren cap avall, cap a la nostra barca i els seus passatgers. Miren els que abans estaven assetjats pel caos i la commoció però que ara estan tranquils, encara que exhausts. Alguns dels mariners fan fotografies; volen gravar imatges de nosaltres, els supervivents. Estaven tan expectants com nosaltres, sens dubte... Nosaltres esperem il·lusionats l’arribada de la marina australiana, ells esperen poder-nos lliurar i desfer-se de la nostra barca. Els mariners a bord del vaixell deuen tenir ganes de continuar la travessia, de reprendre el rumb.

Passen les hores, seiem sota el sol abrusador, esperem sota el sol despietat, esperem amb dolça expectació. Esperem mentre sentim l’olor de la llibertat.

En el fons del meu cervell, però, hi bull una cosa que m’amoïna. Tinc por que la policia marítima d’Indonèsia aparegui de sobte a l’horitzó. Tinc por que es presentin i ens ho espatllin tot.

Algunes dones s’han armat de valor per sortir del seu cau a la coberta inferior. Han pujat per afrontar la calor tòrrida del sol; potser amb l’esperança que aquí dalt la suor se’ls evaporarà. Una d’elles és la dona d’en Mani de la Cama Esguerrada;7 porta el seu fill de dos anys en braços. La criatura xiscla i plora; és com una mena de cant llarg i eixordador. El so dels plors de l’infant em ressona a les orelles i em travessa els pensaments. Em fa l’efecte que em rosega el cervell.

A cada crit, en Mani de la Cama Esguerrada fa una passa endavant, insegur. Acaricia el rostre de la criatura i després torna a recular. Cada vegada que va endavant i enrere, la dona el mira amb una expressió de crítica i frustració. Ella li parla amb condescendència, d’una manera que deixa entreveure que es pensa que tot això ha estat cosa del seu marit, i que ell té tota la culpa que ara vagin a bord d’aquesta barca en aquesta odissea marítima. Així i tot, la seva mirada tirànica reflecteix alguna cosa més. És evident que està darrere de cada decisió que pren el matrimoni. Amb la seva actitud intimidadora, és difícil d’imaginar que aquest pobre home agemolit hagi pogut dir-hi la seva, en aquesta qüestió. La dona bressa la criatura, que no para de plorar. Mira de distreure-la assenyalant amb gestos l’oceà infinit, pensant que l’extensió d’aigua potser aturarà els plors. Però la imatge de l’aigua encalmada no captiva l’infant, i els seus crits i plors s’intensifiquen.

Tothom fa cara d’estar cansat de tant d’enrenou. Aquesta família deu haver pujat de la coberta inferior per fugir de la pluja de queixes que els queia al damunt allà sota.

L’iranià que sembla que ha viscut sempre marcat per la irascibilitat seu en un costat i no para de rondinar i deixar anar obscenitats en veu baixa. Mentre murmura t’adones que es va preparant i que, a poc a poc, es va encenent. La veu li va pujant en crescendo, fins que les arrugues que se li veuen entre les celles i al front es tornen vermelles i lluents i ja no es pot controlar més. Aleshores diu bramant: «Si no feu callar aquesta criatura, us tiraré a tots a l’aigua». La fúria reflectida en la cara de l’Iranià Irascible i en el seu to de veu és tan intensa, que la família es retira altre cop a la coberta inferior murmurant en veu baixa.

El contrast entre l’Iranià Irascible i en Mani de la Cama Esguerrada, que està molt avergonyit, és notable. En Mani de la Cama Esguerrada sabia molt bé que era incapaç de defensar la seva dona i el seu fill; les venes que li sortien a la cara vermella i brillant revelaven por i vergonya. Temia la fúria de la seva dona, que ara tenia una bona raó per abocar-li al damunt la seva amargor quan tornessin a ser a la coberta inferior.

Avui, és clar, l’Iranià Irascible intimida la família, però aquesta nit passada, al pic de la tempesta, l’he vist ben arraulit i esporuguit a la coberta inferior o al final de la barca ben amagat... paralitzat. Tremolava quan les onades enormes s’estavellaven damunt nostre. Les pujades i baixades de l’aigua dictaven el ritme de la seva respiració. Estava tan espantat que s’ha repenjat als meus braços, que són pell i os, i damunt del meu cos esgotat, mentre amb l’altra mà agafava la d’un noi àrab. De vegades a un home li cal coratge per plorar, però aquest no ha estat el cas de l’Iranià Irascible aquesta nit. No ha mostrat gens de valentia; només somicava i ploriquejava mentre el tifó ens escometia. Plorava per dins i intentava dissimular-ho.

El Cadàver sembla un esquelet quan fuma; una figura prima indiferent a l’entorn. Té una mirada insensible, una actitud freda. En aquesta barca tumultuosa el Cadàver no es veu gens preocupat. S’està assegut amb una cama sobre l’altra fumant el cigarret. És un dels que, de tant en tant, treu un festuc o un dàtil amagat dins de la roba interior i hi clava mossegadetes com un ratolí. Això ho fa una vegada i una altra, i després mira al voltant amb un posat indiferent, com si no hagués passat res d’extraordinari. Sovint, com una sangonera, agafa puntes de cigarret de la mà del capità i fuma el que en queda fins al filtre. Es comporta com si estigués marejat o tingués gana, tot i que en realitat té més energia que tots els altres. Alguna vegada ha baixat d’un salt a la coberta inferior per abocar-hi tot de pinyols de dàtil i clofolles de festuc.

Aquesta nit passada, abans que el capità ens manés anar a la coberta de sota, el Cadàver ha baixat on eren les dones i hi ha dormit confortablement. Ha anat a l’espai de les dones sense que ningú l’hi convidés, com si fos el marit d’una d’elles, i ha donat per fet que ningú s’ofendria. Aquesta mena de persones són molt astutes; en temps de crisi, sempre saben molt bé què han de fer per treure el profit màxim d’una situació difícil. Aquest matí, la major part dels homes estaven exhausts a causa de les condicions extremament tempestuoses de la nit, però el Cadàver estava fresc com una rosa i ben animat; ha pujat a la coberta superior amb la roba eixuta i amb una ració de galetes i cigarrets.

Fa pocs dies, vaig veure que l’Iranià Irascible s’havia adonat que el Cadàver tenia menjar. Quan l’Iranià Irascible conspira per aconseguir alguna cosa, està neguitós i a la cara, plena d’arrugues, s’hi reflecteix preocupació. Aquesta vegada va vigilar el Cadàver tot un dia sencer, el va observar a ell i la seva motxilla amb el front arrugat i amb ràbia. L’Iranià Irascible buscava una oportunitat, esperava que el Cadàver deixés la motxilla desatesa per poder-la-hi agafar. És un individu despietat i un perdonavides; si calgués, seria capaç de tirar algú com el Cadàver per la borda per poder menjar alguna cosa. Però no s’atreveix a fer-ho, perquè és evident que el Cadàver sap defensar-se.

Finalment, amb una urgència estranya, el Cadàver es va apartar de la motxilla i va baixar a la coberta inferior. Amb les presses, fins i tot va clavar cops de peu als braços i a les cames d’unes quantes persones que jeien a la coberta. L’Iranià Irascible no va perdre el temps i de seguida va agafar la motxilla. En va fer saltar la roba i els efectes personals i va furgar les butxaques de dins i de fora. Va trobar-hi un paquet negre. Però quan començava a obrir-lo, va reaparèixer el Cadàver. L’Iranià Irascible es va afanyar a tornar el paquet on era. El Cadàver no era ximple. Sabia què pensava l’Iranià Irascible. Sabia molt bé quan havia d’aparèixer, com un espectre, i quan s’havia d’amagar en la foscor, com una òliba.

Per tota la coberta de la barca hi ha homes asseguts, cadascun carregant el seu passat desconegut, cadascun supervivent d’un viatge perillós, cadascun formant part ara d’aquest grup, tots empesos cap a aquest lloc amb un únic propòsit: arribar a la terra coneguda amb el nom d’Austràlia. Com més va, més pica el sol. Se sent molt a prop. Tan a prop, que et fa pensar que l’enorme extensió d’aigua sota nostre es podria evaporar en qualsevol moment.

Centro tota l’atenció en l’horitzó llunyà. Miro expectant, esperant veure aparèixer l’embarcació. Però els raigs del sol, esmolats com ganivets, il·luminen la superfície de l’aigua, i per més que m’hi concentri, no veig res a l’horitzó, aquella frontera distant.

Una plana cristal·lina s’estén davant meu, una blancor encegadora m’ennuvola la visió. El silenci envolta de sobte la barca sencera, la superfície de l’aigua és d’un blanc absolut i el mar enlluerna.

Encara que vingués un vaixell en la nostra direcció, no el veuríem pas, en aquesta brillantor tan intensa. No sé ben bé on som ara; no sé si som gaire lluny de l’illa de Christmas, per exemple. Qui sap? Potser som a centenars de milles d’Austràlia, gairebé al mig de l’oceà Índic. O potser no hem fet altra cosa que navegar en cercles i no ens hem apartat de la costa indonèsia. Recordo que ahir al vespre, abans que es desfermés la tempesta, mirava fixament la lluna. Però durant aquest viatge he vist sortir la lluna tant a la banda dreta del cel com a l’esquerra.

A alta mar, no saps en quin punt geogràfic ets. Aquí no té sentit. L’ull només veu aigua, aigua i més aigua fins allà on allarga la vista. Només el cel és fiable: et pots refiar del cel, dels estels fixos, pots confiar en la posició de la lluna.

Així doncs, mirant la lluna, sé que de vegades, efectivament, navegàvem en cercle. Alguns cops hem avançat en direcció a la lluna durant llargs períodes. Quan això passa recupero l’esperança, però se’m torna a fer miques quan ens movem en la direcció oposada, a vegades durant períodes de temps més llargs.

Detesto la lluna. Em diu que ens hem perdut, que anem a la deriva.

La foscor va guanyant terreny, la lluna s’amaga darrere la fosca de la nit. Enmig de la desesperació també sento alegria, perquè quan se’n va la lluna em sento més segur. A voltes, ignorar la veritat tranquil·litza l’esperit.

Reconèixer la veritat en qualsevol situació inspira una certa por o ansietat dins nostre, dins dels racons secrets i més íntims que amaguem els humans. La veritat que diu la lluna, la seva brillantor màgica, em fa témer que ens haguem perdut, que ens haguem desplaçat. Però la veritat té una altra cara, una forma de consol, una cosa oculta sota la superfície de terror.

La veritat és una contradicció. La veritat és una confecció. Por, serenor i angoixa, la lluna desapareix. Tristor, desesper, foscor, la lluna apareix. Ones rítmiques, oceà majestuós, protecció. Una esfera lluminosa, epicentre del cel, una orbe radiant dalt del firmament. Abandonament, foscor opaca. El mar s’acosta, les ones es tornen més agosarades.

No m’ha agradat mai esperar. Esperar és un mecanisme de tortura emprat en la masmorra del temps. Soc un captiu a les urpes d’algun poder despòtic.

Un poder que em desposseeix del dret a viure. Un poder que m’aparta a un costat i m’allunya del veritable ésser que jo havia de ser. Un poder que em tortura. Un poder que em turmenta.

Viure a l’expectativa m’irrita; sempre m’ha irritat. La sensació de quedar en suspensió, d’inèrcia. I és pitjor encara quan la teva expectativa es compon de les expectatives dels altres. En aquest moment concret, tots mirem fixament un punt, tots desitgem el mateix.

Les coses no passen mai tal com et penses que passaran. Mentre tothom té la vista clavada a l’horitzó, un vaixell molt gros apareix darrere nostre. Ens girem. La bandera australiana oneja al punt més alt de la nau, voleia lliure, empesa pel vent, amb ostentació.