Читать книгу Cap altre amic que les muntanyes - Behrouz Boochani - Страница 7

OMID: He llegit el seu article més recent... Admiro de debò la seva obra.

BEHROUZ: Unes paraules molt amables... Espero poder-me despertar d’aquest malson ben aviat.

Traduir el llibre d’en Behrouz ha estat una experiència rica per la diversitat de narratives que el componen. Algunes d’aquestes narratives es remunten a abans de la comunicació inicial que vam tenir, i fins i tot a abans que es construís la Presó de Manus. Aquests últims anys, sobretot després d’haver conegut en Behrouz, m’he adonat que les narracions són essencial per a una vida plena; i el procés de traducció per a aquest llibre ha confirmat i ampliat les meves intuïcions i experiències amb l’art de narrar. Aquest relat del traductor ofereix una perspectiva des de dins de les nombroses experiències i converses que han donat forma al llibre i que caracteritzen la nostra visió comuna de la narrativa i de la vida.

Feia poques hores que havia arribat a l’illa de Manus quan vaig anar corrents a la parada d’autobusos central de Lorengau. En aquesta població ens vam veure en persona per primera vegada. En Behrouz no havia menjat res en tot el dia; no havia consumit res tret de cigarretes per esmorzar i dinar, i encara parlava pel mòbil quan vaig baixar de l’autobús per saludar-lo. Aquell mateix dia, unes hores abans, m’havia assabentat que s’acabava de trobar el cadàver del refugiat Hamed Shamshiripour entre uns arbres que hi havia a prop d’una escola; l’havien apallissat i tenia una corda al voltant del coll. De fet, jo havia passat vora tot de gent de Manus i d’agents de policia en sortir de l’aeroport.1 Les circumstàncies eren molt sospitoses, i molts refugiats encara ara asseguren que el van matar. En Behrouz era el primer punt de contacte per a molts periodistes australians i internacionals, i en aquest sentit, tenia entrevistes programades per a tot el dia. El meu primer viatge a l’illa de Manus havia de servir per a treballar en la traducció del llibre, però a Manus l’única cosa que segueix l’ordre programat és la tortura.

En el moment de la publicació, almenys disset persones han perdut la vida en detenció extraterritorial a l’illa de Manus, a Nauru i a l’illa de Christmas.

Mohammed Sarwar (Nauru, 2002)

Fatima Irfani (illa de Christmas, 2003)

Saeed Qasem Abdalla (illa de Christmas, 2013)

Reza Barati (Manus, 2014)

Sayed Ibrahim Hussein (Nauru, 2014)

Hamid Khazaei (Manus, 2014)

Fazal Chegani (illa de Christmas, 2015)

Omid Masoumali (Nauru, 2016)

Rakib Khan (Nauru, 2016)

Kamil Hussain (Manus, 2016)

Faysal Ishak Ahmed (Manus, 2016)

Hamed Shamshiripour (Manus, 2017)

Rajeev Rajendran (Manus, 2017)

Mohammad Jahangir (Nauru, 2017)

Salim Kyawning (Manus, 2018)

Fariborz Karami (Nauru, 2018)

Sayed Mirwais Rohani (Manus, 2019)

Jo ja coneixia l’enfocament que feia en Behrouz de l’escriptura abans de llegir la seva obra —abans fins i tot d’haver sentit parlar d’aquest escriptor prolífic tancat a la Presó de Manus. El meu pare va morir de sobte pel maig del 2015, uns vuit mesos abans del meu primer contacte amb en Behrouz. El pare també pertanyia a un grup que havia patit persecució al llarg de la història de l’Iran i havia viscut la major part de la vida a l’exili; se’n va anar del país en temps de la revolució i no hi va tornar mai més. Es deia Manoutchehr, nom d’un mític xa del Xahnamé (llibre dels reis), un llibre de poesia èpica en què també apareix el nom de Behrouz. Jo també vaig provar de fer una interpretació i fusió del mite, la llegenda i la poesia per compondre els panegírics per al seu enterrament i el funeral posterior, sobretot el relat que explicava els últims dies del seu homònim. A banda del Xahnamé de Firdawsī, vam honorar la vida del pare amb poemes del matemàtic i poeta Omar Khayyām i de la poeta i teòloga T.āhirih Qurratu’l-‘Ayn —tots dos pensadors condemnats a l’ostracisme i oprimits en el seu propi context. La commemoració de la vida del pare es va convertir en una mena de celebració literària i cultural per a mi i la meva família més propera, i també hi va haver actuacions i discursos d’amics íntims que vivien en la diàspora. Per aquest motiu, quan en Behrouz i jo finalment vam tenir l’oportunitat de seure a l’illa de Manus i parlar de l’estil i els detalls del seu llibre, inclòs el mètode de traducció, de seguida ens vam adonar que tots dos teníem conceptes molt similars de la narració, la filosofia, la memòria i la interpretació. Això em va semblar extraordinari. Per a mi, traduir el llibre d’en Behrouz va ser la continuació de la festa que s’havia iniciat mesos abans en honor de Manoutchehr.

L’oportunitat d’aquesta traducció va ser un regal inesperat. Me la va oferir ell mateix, quan jo ja havia dedicat sis mesos a traduir un recull d’articles periodístics seus. Durant aquest temps, havíem començat a parlar d’altres projectes de col·laboració. Ben aviat ell va comentar que estava treballant en un llibre, però no en vam parlar a fons perquè estàvem ocupats en la traducció dels seus articles i buscant estratègies per esquivar el sistema de detenció. Així que ens vam centrar en el llibre, la traducció es va convertir en una part creativa i intel·lectual de la nostra relació, i la major part de les nostres converses van girar al voltant d’aquest projecte. A més a més, aquesta traducció ha estat font de moltes trobades i descobertes inspiradores i prometedores.

Tot el projecte es va portar a terme durant les meves estades a Sydney, el Caire i l’illa de Manus. El mètode i les perspectives a l’hora de traduir van anar evolucionant i canviant segons les conjuntures. Els temes de cada capítol estan supeditats als esdeveniments i a la dinàmica específica de la presó i de la política fronterera australiana. Per aquest motiu, hi ha canvis en la tècnica, l’estil i la veu, segons el context narratiu i el moment; en alguns casos, els fets i successos tenien lloc mentre escrivíem.

La història que hi ha darrere de la traducció funciona com una narrativa marc per al llibre; és a dir, el llibre conté la història principal emmarcada per un complex procés de traducció com a paratext. La relació entre el marc i les narratives inserides dins d’aquest marc té l’origen en les peculiars tècniques narratives comunes en la pràctica tradicional i en la pràctica contemporània de narrar contes dels pobles irànics (inclosos els kurds). Amb alguns exemples d’aquesta narrativa marc, exposaré breument temes, conceptes i qüestions clau. Aquest enfocament m’ajudarà a explicar, en primer lloc, de quina manera la traducció exigia una certa experimentació literària, i en segon lloc, de quina manera els esforços de col·laboració entre autor, traductor, assessors i persones de confiança van anar madurant i es van anar transformant en una activitat filosòfica compartida.