Читать книгу Cap altre amic que les muntanyes - Behrouz Boochani - Страница 16

A la claror de la lluna, una ruta desconeguda, un cel del color de l’angoixa intensa.

Dos camions porten uns passatgers neguitosos i espantats per un laberint sinuós i rocallós. Avancen a tota velocitat per una carretera envoltada de selva, mentre els tubs d’escapament fan uns espetecs esfereïdors. Han tapat els vehicles amb roba negra de manera que només puguem veure els estels del cel. Dones i homes seuen de costat, amb les criatures a la falda... mirem amunt, cap al cel del color de l’angoixa intensa. Ben sovint, algú canvia una mica de posició al terra de fusta del camió perquè la sang li circuli més bé pels músculs esgotats. Estem cansats de seure, però cal que conservem forces per aguantar la resta del viatge.

Fa sis hores que sec sense bellugar-me, amb l’esquena repenjada a la paret de fusta del camió i sentint un vell beneit que es queixa dels contrabandistes de persones i deixa anar tot de blasfèmies per la boca esdentegada. Tres mesos de vagar afamats per Indonèsia ens han dut a aquesta situació miserable, però, si més no, ara circulem per aquesta carretera que travessa la selva, una carretera que ha d’arribar fins a l’oceà.

En un racó del camió, a prop de la porta, han improvisat una paret de roba; una mena de mampara protectora darrere la qual les criatures poden fer pipí en ampolles d’aigua buides. Uns quants homes arrogants van darrere la mampara i després llencen ampolles plenes d’orina, però ningú no en fa cas. Les dones no es mouen del lloc on seuen. També deuen tenir ganes de fer un riu, però potser la idea de buidar la bufeta darrere la mampara no els fa gens de gràcia.

Moltes dones tenen els fills en braços mentre pensen en el perillós viatge per mar que faran. Les criatures boten amunt i avall i se sobresalten amb les sacsejades del camió quan passem pels sots i bonys de la carretera. Fins els més petits intueixen el perill. Es coneix en el to dels esgarips que fan.

El fragor del camió, els dictats del tub d’escapament, por i angoixa. El xofer no vol que ens aixequem.

Un home prim i d’aspecte fosc, castigat pels elements, s’està dret vora la porta i, de tant en tant, demana silenci amb gestos. Però dins del vehicle se senten els plors de les criatures, les mares que miren d’apaivagar-los i el terrabastall esfereïdor del tub d’escapament.

L’ombra amenaçadora de la por ens aguditza els instints. Les branques dels arbres de vegades amaguen el cel, de vegades el desvelen, mentre avancem a tot gas. No estic segur del tot de quina ruta seguim, però suposo que la nau en què hem d’embarcar per arribar a Austràlia és en alguna costa llunyana del sud d’Indonèsia, en algun punt a prop de Jakarta.

Durant els tres mesos que vaig passar a la zona de Kalibata City de Jakarta i a l’illa de Kendari, sovint sentia notícies de barcasses que s’havien enfonsat. Però sempre pensem que aquestes desgràcies només passen als altres; costa de creure que pots trobar la mort.

Ens pensem que la nostra mort serà diferent de la dels altres. Jo no puc imaginar-me-la. Que potser els camions d’aquest comboi que va a tota velocitat cap a l’oceà són missatgers de la mort?

No, no mentre hi vagin infants. Com és possible? Com ens podríem ofegar a l’oceà? Sé del cert que la meva mort serà diferent, que serà en un entorn més tranquil.

Penso en altres barques que s’han enfonsat fa poc a les profunditats del mar.

Cada cop sento més angoixa. Que no portaven criatures, aquelles barques? Que no eren com jo, les persones ofegades?

Els moments com aquests desperten una mena de força metafísica interior, i el fet de la mortalitat se’n va del pensament. No, no pot ser que em rendeixi a la mort tan fàcilment. Estic destinat a morir en un futur llunyà i no pas ofegat ni de cap altra manera semblant. Estic destinat a tenir una mort especial, quan jo vulgui. Decideixo que la meva mort ha de ser un acte voluntari; m’ho proposo, en el fons de l’ànima.

La mort s’ha de poder triar.

No, no vull morir. No vull renunciar a la vida tan fàcilment. La mort és inevitable, ja ho sabem, és part de la vida. Però no vull sucumbir a la inevitabilitat de la mort, sobretot tan lluny de la meva mare pàtria. No vull morir allà fora, envoltat d’aigua i més aigua.

Sempre havia pensat que moriria al lloc on vaig néixer, on em vaig criar, on he passat tota la vida fins ara. És impossible imaginar que pots morir a mil quilòmetres de la terra de les teves arrels. Quina manera més terrible i miserable de morir; una pura injustícia, una injustícia que em sembla totalment arbitrària. Jo, és clar, dono per fet que a mi no em passarà.

Un home jove i la seva xicota, l’Azadeh,4 van al primer camió. Els acompanya el nostre conegut mutu, el Noi dels Ulls Blaus. Tots tres guarden records dolorosos de la vida que han hagut de deixar enrere, a l’Iran. Quan els camions ens han vingut a recollir al lloc on ens estàvem, els dos homes han llançat l’equipatge a la part posterior del camió i s’hi han enfilat com soldats. Durant els tres mesos que hem passat a Indonèsia, ells sempre han anat un pas més endavant que els altres refugiats. Paradoxalment, a l’hora de buscar una habitació d’hotel, d’aconseguir menjar o d’anar fins a l’aeroport, aquest tret eficient sempre els era, en certa manera, desavantatjós. Una vegada que havíem d’agafar un vol cap a Kendari, també van anar abans que ningú a l’aeroport, però quan hi van arribar uns agents els van confiscar els passaports, cosa que els va fer perdre el vol, i van haver de rondar pels carrers de Jakarta dos dies, obligats a demanar almoina per poder menjar.

Ara també van al davant de tot, circulant a la velocitat de la llum, viatjant al capdavant de tothom, solcant vents forts. Els tubs d’escapament dels camions rugeixen mentre es dirigeixen cap a l’oceà. Sé que el Noi dels Ulls Blaus arrossega una por ancestral al cor des que va sortir del Kurdistan. Quan érem a Kalibata City, a les nits, tancats en blocs de pisos municipals, fumàvem en balcons diminuts i parlàvem del que pensàvem del viatge que havíem d’emprendre. Ell em va confessar la por que li feia l’oceà; les aigües furients del riu Seymareh, a la província d’Ilam,5 es van endur la vida del seu germà gran.

... Un dia calorós d’estiu de la seva infantesa, el Noi dels Ulls Blaus acompanya el seu germà gran a la part més fonda del riu, on han llançat les xarxes de pesca la nit abans. El seu germà se submergeix dins l’aigua profunda; el seu cos forada l’aigua com un roc feixuc que cau al riu. De sobte, s’aixeca una onada i en el deixant, pocs instants després, tan sols s’hi veu la mà, que demana ajuda al Noi dels Ulls Blaus. Com que és petit, el Noi dels Ulls Blaus no aconsegueix aferrar la mà del seu germà. Només plora i plora; plora durant hores amb l’esperança que el seu germà sortirà a la superfície. Però ha desaparegut. Al cap de dos dies treuen el seu cos del riu tocant el dhol, un tambor tradicional que serveix per a transmetre missatges. El so del dhol persuadeix el riu a tornar el cadàver negat: una relació musical entre la mort i la natura...

El Noi dels Ulls Blaus porta dins seu aquest vell record malaltís en aquest viatge. L’aigua li fa una por espantosa. Així i tot, aquesta nit es dirigeix a tot drap cap a l’oceà per embarcar-se en un viatge de gran magnitud. Un viatge ominós per sota del qual hi ha aquest terror immens i antic...

Els camions travessen a gran velocitat la selva densa i destorben el silenci de la nit. Havent passat tantes hores asseguts al terra de fusta del camió, el cansament es reflecteix en tots els rostres. Una o dues persones han vomitat i han tret tot el que han menjat en envasos de plàstic.

En un altre racó del camió hi ha una parella de Sri Lanka amb una criatura de mesos. La majoria dels passatgers són iranians, kurds, iraquians, i tots semblen fascinats per la presència d’una família singalesa. La dona té els ulls foscos i és d’una bellesa extraordinària. S’està asseguda amb la criatura, que encara mama, als braços. El seu company mira de consolar-los; els cuida tan bé com pot. Té la necessitat de demostrar a la dona que els dona suport. Durant tot el viatge, sembla que l’home vulgui tranquil·litzar-la fent-li massatges a les espatlles i abraçant-la fort quan el camió trontolla per culpa dels sots de la carretera. Però és evident que a la dona només la preocupa la criatura.

L’escena en aquest racó és amor, esplendorós i pur.

Però la dona està pàl·lida i, en un moment determinat, perboca dins d’un envàs que li porta el marit. No conec el passat d’aquesta parella. Qui sap si el seu amor duia implícites les dificultats que els han portat fins a aquesta nit esfereïdora? És evident que el seu amor ho ha suportat tot; això es veu en la cura que tenen del nen. Sens dubte, el cor i els pensaments d’aquesta parella també estan marcats per les experiències que els han empès a fugir de la seva terra.

Als camions hi ha mainada de totes les edats. Criatures a les portes de l’edat adulta. Famílies senceres. Un kurd detestable, cridaner i sense cap consideració pels altres, obliga tothom a respirar el fum del seu cigar durant tot el viatge. L’acompanya la seva dona, molt demacrada, un fill adult i un de petit que és un torracollons. Aquest nen té els trets físics de la mare i el caràcter del pare. Martiritza a tots els del camió amb els seus crits, comportant-se com si tot fos de broma, i molesta tothom amb la seva impaciència i mala educació. Fins i tot treu de polleguera el contrabandista de persones, que l’escridassa. «Segur que quan aquest nen sigui gran serà cent vegades més desconsiderat que el seu pare», penso.

Els camions redueixen la velocitat; sembla que hem arribat al límit de la selva i som a la vora del mar. El contrabandista de persones comença a moure les mans febrilment: tothom ha de callar.

El vehicle para.

Silenci... silenci.

Fins i tot el nen torracollons entén que no ha de fer soroll. La nostra aprensió està justificada; ens fa por que la policia ens enxampi. Moltes vegades han detingut la gent a la platja, just abans que poguessin pujar a la barca.

Ningú no fa gens de soroll. El petit singalès s’aferra en silenci al pit de la seva mare; mira però no mama. El mínim soroll o plor ho espatllaria tot. Tres mesos de vagar, desplaçats i afamats, per Jakarta i Kendari. Tot depèn del silenci.

La fase final.

A la platja.

Fins ara he suportat quaranta dies de passar gana al soterrani d’un hotel diminut de Kendari. Aquesta ciutat ha estat des de sempre un pol d’atracció per als refugiats, perquè és un punt de connexió, un lloc des del qual és fàcil negociar el següent viatge. Quan vaig arribar-hi, Kendari es veia desolada com un cementiri.

Ara hi havia tanta policia a tot arreu que em vaig haver d’amagar al soterrani d’un hotel. Se’m van acabar els diners i la gana va començar a afectar-me el cos i l’ànima. Em despertava d’hora i devorava una torrada, un tall de formatge i una tassa de te bullent amb munts de sucre. Era l’única cosa que trobava per menjar, l’única cosa que m’ajudava a passar el dia i la nit. La policia que patrullava per la ciutat ens buscava fins i tot a sota les pedres; no podia relaxar-me ni un segon. Ficaven tothom qui trobaven a la presó i al cap d’uns quants dies els deportaven. Fa mal de només imaginar-s’ho. Tornar al punt de partida seria una sentència de mort.

Així i tot, els últims dies que vaig estar a Kendari, esmorzava i aprofitava el moment per sortir de l’hotel. A les hores humides abans que claregés el dia, estava segur que la ciutat dormia i que no trobaria cap policia tafaner pel camí que agafava per endinsar-me a la selva.

Travessava una carretera curta asfaltada —sempre tremolant de por— i m’endinsava en uns boscos silenciosos delimitats per tanques de fusta. Crec que eren propietat privada; de només ser-hi, em sentia com si cometés un delicte, però no va aparèixer mai ningú. Al mig d’una plantació immensa de cocoters, hi havia una caseta bonica. Sempre hi veia un home baix, envoltat d’un munt de gossos curiosos que no paraven de moure la cua. L’home em somreia i em saludava amb la mà. Aquell somriure amable m’ajudava a continuar baixant pel camí sense asfaltar que travessava la plantació amb una sensació de seguretat.

Un tronc molt gros havia caigut vora el camí, a prop d’un arrossar negat d’aigua. M’hi asseia, encenia un cigarret, contemplava l’entorn natural i allunyava els pensaments tumultuosos i la gana. Quan acabava el cigarret, el sol ja començava a enlairar-se i jo me’n tornava a l’hotel pel mateix camí que travessava la selva. L’home baix em saludava altre cop amb aquell somriure afable. Els cocoters que s’alçaven vora el camí i el petit arrossar verd del final del camí, els moments bonics que hi passava, ara són per a mi una imatge divina.

La meva vida aquests últims tres mesos ha estat bàsicament una vida de por, tensió, fam i desplaçament, però també d’unes quantes hores assegut al tronc d’aquella plantació divina. Aquests tres mesos volàtils han culminat ara en aquest moment paralitzador en què el plor d’un infant ens podria retornar al punt de partida del viatge.

El camió recorre uns quants metres per la costa silenciosa, després apaga el motor. Avança per la platja a poc a poc, com un caçador, després es queda parat i silenciós. El cor se m’accelera. Tot podria anar-se’n en orris en un no res.

M’estrenyo la motxilla contra el pit, preparat per saltar del camió, preparat per a una persecució, per a una fugida en aquesta platja fosca i desconeguda. Encara que la policia ens trobi, no puc anar a la presó. Em vénen a la memòria les experiències d’altres desplaçats que m’han explicat aquests últims mesos. «La policia no dispara mai bales... Quan t’ordenen que t’aturis, has de córrer tant com puguis. No et quedis quiet». Tinc els cordons de les sabates ben lligats.

El camió es torna a posar en marxa i va una mica més enllà. Una empenta més i ja serem a l’oceà. Estic nerviós com un nen, això em turmenta. Vull que l’home de pell endurida i morena ens mani que baixem del camió, però està ocupat conversant amb el conductor mentre amb la mà ens indica que no fem soroll. El nen torracollons no para de riure per sota el nas. Probablement és l’únic que no té por, per a ell això només és un joc emocionant.

El matrimoni singalès s’abraça per la cintura. Ofereixen una imatge tranquil·litzadora, asseguts tots dos amb el cap recolzat l’un en l’altre.

Un sentiment reconfortant; dos cossos fosos: braços, cintures i caps, tots dos fosos l’un en l’altre, el seu vincle enfortit, units en la resistència, suporten l’angoixa.

Deixant anar un altre grinyol, més fort aquest cop, el camió avança i s’atura al cap de cent metres encara no. El motor rugeix; el camió és un caçador que malda per atrapar la presa, udola amb fruïció ara que la té a l’abast.

El contrabandista de pell castigada pels elements ens mana que baixem. Jo soc al final del camió amb el Beneit Esdentegat i, com que no volem quedar atrapats entre les dones i la canalla que surten indecisos pel darrere, saltem pel costat del camió. Torna la remor de veus, i el xivarri dels homes i les dones i els crits de les criatures torben la quietud de la platja.

No veiem les cares dels contrabandistes de persones que van davant nostre i que mouen les mans per guiar-nos cap a l’oceà. A crits ens diuen que callem. Som una colla de lladres a la nit que intenta anar a l’altra banda tan de pressa com sigui possible.

El Noi dels Ulls Blaus i l’Amic del Noi dels Ulls Blaus van, com sempre, al davant de tots. S’esperen a la platja amb les motxilles al costat. Els contrabandistes ens fan córrer. La fressa de les onades de l’oceà rogent ofega els altres sorolls. Aquesta és la primera vegada que veig l’oceà a Indonèsia, després de tres mesos temibles d’aeroports i de ciutats costaneres.

Hem arribat a l’oceà. Les ones embogides van i venen al llarg de la platja. Semblen eternes. A pocs metres del mar descansa un barca petita; No hi ha temps per perdre. Ens hem d’embarcar.