Читать книгу Cap altre amic que les muntanyes - Behrouz Boochani - Страница 17

Quan els humans lluiten pel territori sempre se sent pudor de violència i de sang vessada, encara que la lluita sigui per un espai de la mida d’un cos en una petita embarcació i només per un període de dos dies.

Al pont hi ha molta confusió. La pugna entre els homes que competeixen frenèticament per aconseguir un lloc per seure ha arribat al punt màxim. El Beneit Esdentegat i el Pingüí s’han estirat al costat de la cadira del capità i han deixat un espai lliure per a una altra persona. Deixo la motxilla entre els cossos cansats d’aquells dos homes i m’hi repenjo. Després de tantes hores de seure al terra de fusta tan dur del camió, és un descans poder posar el cul adolorit en un lloc relativament còmode.

Tots els homes més joves han trobat un lloc per seure, després d’una competició que em sembla inútil. Han ocupat tot el terra de les cambres que serveixen de dormitoris i les famílies ara es veuen obligades a amuntegar-se a l’extrem de l’embarcació.

L’Amic del Noi dels Ulls Blaus s’acomoda vora la seva xicota, l’Azadeh, al lloc que potser és el pitjor de la barca. Tot i que hi ha pujat abans que ningú, al final s’ha d’encabir al costat de les famílies. Per descomptat, ho justifica dient que l’Azadeh no hauria de jeure en una cambra entre homes joves que no li traurien els ulls de sobre. El Noi dels Ulls Blaus ha aconseguit el lloc millor, just a la vora del capità, amb un coixí vell d’escuma tret d’alguna cadira.

Els homes joves escridassen i insulten les poques famílies que hi ha a l’espai de dormir i també les obliguen a seure a l’extrem de l’embarcació. Fins i tot fan fora el matrimoni singalès d’una cambra, i de resultes d’aquest altercat injust es queden sense un lloc per seure. Durant molta estona s’estan drets amb la criatura i en busquen un a l’extrem de la barca, mentre els altres els miren fixament sense cedir.

En aquella punta de l’embarcació veig que la gent es baralla per trobar un bon lloc per seure. Escridassen totes les dones amb covardia; és totalment impropi. Tots els punts són humits i incòmodes, i no veig clar de què serveix tant de soroll i de cridòria. Entre tantes confrontacions i baralles, la família singalesa ho té malparat.

Enmig de l’enrenou, mentre les dones i les criatures miren d’instal·lar-se als seus espais durs i incòmodes, la barca salpa; com una euga prenyada i feixuga que travessa a mig galop una fosca praderia d’aigua.

Ens dirigim cap a Austràlia.

El meu lloc no és dolent del tot. Descanso el cap a la motxilla. Estic a un pas del capità, només. Puc veure fàcilment el rumb que seguim a la seva brúixola, cap al sud, i les milles que recorrem, cosa que em dona una falsa sensació de seguretat.

La barca navega a poc a poc, amb calma, per sobre de petites ones mentre es va allunyant de la platja. El xivarri s’ha acabat i el silenci cau damunt de l’embarcació. L’única cosa que se sent és el ritme de les ones que colpegen la proa. Amb l’ajuda de la claror feble que surt del llum que hi ha a sobre del cap del capità, veig un munt de persones esgotades que dormen les unes al costat de les altres. El llarg viatge a través de la selva i els sotracs constants del camió les han deixat a totes ben baldades i ara jeuen formant files. Una barreja de cares cansades.

Les dimensions d’una barca, onades desconegudes, onades d’un oceà forà.

El cel és més brillant. De mica en mica, apareixen a l’horitzó distant uns raigs febles, trèmuls i daurats. L’ajudant del capità va i ve de la sala de màquines, i hi ha uns quants homes més que s’estan drets per allà a la vora. Veig l’Amic del Noi dels Ulls Blaus assegut a l’extrem de la barca. És el retrat orgullós de la joventut. Amb el cap de l’Azadeh a la falda, mira les ones i les cares cansades del voltant. Un individu jove que porta una cua seu al costat d’una mena de marc de finestra en una de les cambres. La seva dona dorm a prop seu. L’home observa l’Amic del Noi dels Ulls Blaus, que s’aferra a la vora de la barca amb totes dues mans. El Noi dels Ulls Blaus s’està dret al costat del capità i s’entreté menjant una bossa de pomes vermelles. A popa, hi ha un home jove despert, un individu musculós i robust. La seva dona i el seu fill recolzen el cap en un dels seus braços immensos.

Però aquests són els únics homes que es resisteixen a dormir. Sembla que la son no s’apodera dels seus cossos. Fins i tot el Beneit Esdentegat, que sempre deixa anar absurditats per la boca sense dents, ara calla; dorm rebentat i amb el cap a l’estómac del Pingüí, que té els peus més oberts cap enfora que mai. Els joves cepats, els més vociferants i arrogants quan insultaven les dones i la canalla al moment de pujar a bord, ara jeuen ben adormits. La família kurda també dorm. Fins i tot el nen torracollons s’ha quedat sense energia. Sembla un cadàver que dorm profundament, tot i que ara la seva cara té l’aspecte innocent dels infants.

És un son que transcendeix el son ordinari, que indueix a la inconsciència. Cares pàl·lides amb baves a la boca.

Els ulls se’m tanquen, però no hi ha res com la curiositat, l’aventura o la por per mantenir-me despert. El meu tarannà em fa estar alerta i enèrgic i no em deixa descansar. No em puc quedar quiet en un lloc. Surto del pont i camino una estona entre els cossos immòbils, d’una punta de l’embarcació a l’altra. És un caos. Hi ha tot de cossos cargolats els uns amb els altres. Fins i tot les fronteres físiques normals entre famílies s’han esborrat. Els homes jeuen als braços de la dona d’un altre, les criatures jeuen damunt del pit o del ventre de desconeguts. Sembla que tots hagin oblidat els crits i els insults d’una estona abans i tota l’energia esmerçada a establir un ordre segons el gènere, perquè ara tot s’ha desbaratat. La sobirania de les ones ha esfondrat el marc moral. Fins i tot s’ha desfet la família singalesa jove, que potser de tots els que anem a bord són els que tenen un vincle més estret. El marit és als braços de l’home que té al costat, la dona reposa el cap al bíceps d’un altre home i la criatura està entravessada sobre les cuixes d’una altra dona.

Ara s’ha fet de dia i veig que l’embarcació ha recorregut un bon tros, comparable a l’extensió d’un golf petit, en poques hores, i ja no es veu la costa. Tan sols uns quants vaixells i barques de pescadors destorben la pau del mar. És evident que som en aigües indonèsies, a prop encara de la costa, però les onades cada cop són més grosses i violentes i comencen a sacsejar-nos. El capità esquiva les ones amb destresa; la cara, cremada pel sol, se li enfosqueix mentre governa la barca entre els camps d’onades enormes, però sempre té el cigarret encès. El seu ajudant va amunt i avall entre la sala de màquines i el pont. Els cabells li comencen a grisejar però rep ordres del seu jove capità i les compleix amb alacritat dins de la sala de màquines.

A mesura que ens anem allunyant més de la costa i ens anem endinsant en la immensitat de l’oceà, les onades es tornen més bel·ligerants. Després, la motobomba petita que hi ha al costat de babord de la barca, la que treu aigua de la sala de màquines, emmudeix. És el pitjor incident que pot passar a una embarcació que porta totes aquestes persones adormides. L’ajudant del capità de seguida s’ocupa de la motobomba inactiva, n’estira la corda d’arrencada una vegada i una altra amb tota la rapidesa i força que li permeten els músculs. Però a cada moment el motor gruny i s’apaga.

Tot s’ha acabat. Sento que el capità suggereix de tornar. No puc ni imaginar la possibilitat de tornar a la costa, un lloc marcat per la manca d’habitatges i per la por de la gana. El perill de ser detingut per la policia corrupta d’Indonèsia i de ser deportat al lloc del qual he fugit em fa pànic. El Noi dels Ulls Blaus, que s’està dret vora el capità, li respon a crits que no queda altre remei que continuar endavant: no podem recular.

El Jove de la Cua maleeix el capità. «Només hi ha una opció: continuar en la mateixa direcció peti qui peti!» El capità aguanta el timó però fa un gest com si es tallés el coll per indicar que això seria la mort. Tot i que és jove, ha navegat per molts mars. Mira de fer-nos entendre els perills del risc que volem assumir. Però no pot convèncer ningú, malgrat la seva experiència.

Hem pres una decisió: prosseguir l’aventura. Sentim que hem cremat les naus. Només queda una opció, només un camí endavant, avançar, endinsar-nos en la immensitat de l’oceà.

Ara els homes que estem desperts hem de fer la feina de la petita motobomba i hem de buidar l’aigua que entra per una via que hi ha al buc. L’ajudant del capità ens dona dues galledes petites i va a la sala de màquines. El Noi dels Ulls Blaus s’està a l’escala que porta a la sala de màquines i jo em situo a fora, a prop de la borda, per fer una cadena de tres. L’ajudant del capità omple la galleda d’aigua i la passa al Noi dels Ulls Blaus, el qual me la passa a mi. Mantenim un ritme enèrgic, fins i tot enmig de les onades embravides que ens comencen a envoltar.

L’aigua entra pel forat, nosaltres omplim una galleda, ens la passem d’unes mans a les altres i l’aboquem al mar. Així que he buidat una galleda n’arriba una altra. L’ajudant del capità és tan ràpid que no trigo a quedar esgotat. Només veig galledes d’aigua, braços morens que passen les galledes i la cara jove i espantada del Noi dels Ulls Blaus.

Muntanyes d’onades que s’alcen i cauen.

No podem fer-hi res; l’aigua va entrant a la sala de màquines i ja és mig plena; hauríem d’haver evitat que el nivell pugés tant. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i el Jove de la Cua són a l’altre costat de l’embarcació, atrafegats amb la bomba d’aigua espatllada. En comproven l’oli i miren de fer anar la corretja i les manovelles, que s’entossudeixen a no respondre.

I aquesta lluita dura per la supervivència té lloc mentre tots els altres passatgers dormen a la coberta. Aboquem l’aigua de les galledes a les onades rugents. Mentre les buidem, concebem esperances i ens animem. Però la nostra fortitud depèn del nivell d’aigua.

A l’altre costat de l’embarcació, on hi ha l’Amic del Noi dels Ulls Blaus, la bomba d’aigua s’engega unes quantes vegades, però de seguida es torna a apagar. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i els altres la desmunten i la tornen a muntar diverses vegades. Tota la seva energia se centra en les peces d’aquest aparell petit i horrorós. Cada soroll que fa la bomba dona esperança. Cada vegada que s’apaga, es torna a imposar el so detestable de les ones que, implacables, s’estavellen contra el buc de la nostra embarcació.

Tot l’esforç culmina finalment en un grinyol estrident i la bomba s’espatlla del tot. Ara sabem del cert que no té remei. La primera línia de la nostra guerra injusta contra l’oceà, la nostra lluita per abraçar la vida, es concentra en un sol punt: el forat que hi ha al fons de l’embarcació i que cada segon que passa es va eixamplant.

Però quan miro, veig que l’aigua va disminuint amb cada galleda que buidem. Ja veiem el terra de la sala de màquines. S’ha girat la truita, i sento que ho podem fer: podem tornar tota l’aigua a l’oceà. Tenim la seguretat que l’endemà, al migdia, haurem arribat a la nostra destinació. Ara l’aigua de la sala de màquines s’ha reduït, i puc descansar o caminar pel caos de la barca. Tinc ganes de despertar els altres. Tinc ganes de fer-los adonar-se de la proximitat de la mort.

Per tota la coberta hi ha persones amuntegades que dormen com socs. Alguns dels joves cepats han sortit de la cambra i ara s’aboquen per la borda. Tenen la cara vermella i brillant per la intensitat del sol, i quan m’hi acosto veig que estan xops de vòmit groc i d’aigua de mar. Els agafo per les espatlles i els sacsejo alhora que els escridasso fins que entenen la situació amb l’onatge i el perill de mort. Però només responen amb grunyits i escuma a la boca. Estan tan dèbils i febles que ni tan sols poden formar una frase sencera. No queda cap vestigi d’aquells joves arrogants i insolents que han turmentat les dones i les criatures a l’inici del viatge. Els seus músculs no ens serveixen de res ara.

Les famílies estan comprimides a l’extrem de la barca. M’adono que els singalesos han recuperat el seu fillet.

Aixeco els braços feixucs d’un pare i d’una mare que descansen sobre l’estèrnum d’una criatura i gairebé l’asfixien, i els poso sobre les cames febles de l’infant. No vull destorbar la sagrada unitat familiar mentre estan immersos en les profunditats del son, però no vull que la criatura s’ofegui sota les extremitats dels seus pares. Veig en aquest moment que l’infant està connectat amb el seu pare i la seva mare, arrecerat en el santuari dels seus braços. Guardo la imatge en un racó de la meva ment apesarada per poder-la tornar a veure de tant en tant.

La tragèdia ja ha colpejat la nostra embarcació, però encara avancem a una velocitat constant, com una cançó que harmonitza amb les pujades i baixades de les ones.

Una caravana de cossos cansats i encorbats en un son immòbil, enmig de la immensitat de l’oceà, empesos per les onades gegantines. Sento l’olor de la mort.

Tinc una sensació increïble de domini i de terror en el meu cos escanyolit i en els músculs cansats. Hauria de tornar a la sala de màquines.

L’aigua l’ha envaït i com més va, més en va pujant el nivell altre cop. L’ajudant del capità, tot sol, n’omple galledes, puja el tram curt d’escales i, amb totes les seves forces, les buida a l’oceà. Mentre tragina l’aigua, se’n vessa a la coberta i l’aigua llisca per sota de les persones que hi ha ajagudes. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i els altres tornen a seure a les seves posicions i es veuen més atorrollats que mai. Estem cansats i cremats, però crec que compartim un sentit de solidaritat, d’una causa comuna. Hem de trobar la força de voluntat per estar desperts i lluitar. Dormir equival a morir. Torno a posar-me a treure aigua. No és el moment d’estar-se assegut.

Em cruspeixo una poma del Noi dels Ulls Blaus amb quatre queixalades i em planto a les escales. El Noi dels Ulls Blaus i jo ens intercanviem les posicions; és un canvi tan petit que els meus músculs cansats no s’hi coneixen. Tant se val si m’estic dret a les escales o a la vora de la barca, el que és important és que no parem de buidar galledes, que no parem de passar-nos-en. L’ajudant del capità n’omple una i me la dona. Jo agafo una galleda buida del Noi dels Ulls Blaus i la faig arribar a la sala de màquines. Ritme i acceleració, control i velocitat: mans que es mouen i galledes amb anses primes. Tot un dia sencer de lluita contra un forat que cada vegada s’eixampla més.

Per més aigua que traiem, el nivell d’aigua a penes baixa. Ja ens arriba fins a la cintura. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i els altres tornen a la bomba, encara que tots sabem que s’ha apagat per sempre. Som com algú que cau des d’una gran altura i s’aferra a qualsevol cosa. En la lluita per eludir la mort es té tendència a creure en els miracles. Sorgeix la fe. Seria un miracle sentir el rugit de la bomba d’aigua.

El Forçut Musculós fa anar les manovelles amb totes les seves forces, però no passa res, res de res. La bomba d’aigua és un cadàver, immòbil com els cossos que jauen a la coberta.

Unes onades espantoses ens envesteixen des de tots costats i fan un soroll terrible. I com que són gairebé dues vegades més grosses que les d’abans, sembla que hagin de partir la nostra pobra embarcació per la meitat. La barca trontolla amb tanta violència que l’ajudant del capità perd l’equilibri i ens aboca l’aigua sobre el cap en comptes de tirar-la per la borda. El mar ens colpeja per totes bandes i el nivell de l’aigua dins la sala de màquines va pujant cada cop més. L’ajudant del capità és increïblement ràpid, ens esgota i ens fa perdre el ritme. Ens cauen les galledes, ens desconcentrem... i per culpa d’aquests breus intervals maldestres ens endarrerim.

El capità fa anar el timó a dreta i esquerra bruscament, sense parar; fa senyals amb la mà a l’Amic del Noi dels Ulls Blaus perquè vagi a buscar l’ajudant. Ell va al pont, sembla que hi ha una nova ordre. Aquest mariner magre i experimentat ha treballat incansablement durant hores. Deixa un buit immens a la nostra cadena i una sensació de dissort tumultuosa i de basarda indescriptible. Moments més tard, sembla, l’aigua guanya confiança i s’enfila per les parets de la sala de màquines, les onades ataquen el buc de l’embarcació amb fúria renovada. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus substitueix l’ajudant del capità a la sala de màquines, però no s’hi pot comparar en força, i és massa dèbil per suportar la pudor de gasolina cremada, que és tan intensa que li fa plorar els ulls. El Forçut Musculós compareix a la sala de màquines; ara és més fort i més àgil que l’Amic del Noi dels Ulls Blaus. I el Jove de la Cua em substitueix a les escales. Quan fem el canvi, la cadena no para de treure aigua.

Tinc ganes de veure la criatura singalesa; la imatge d’aquell infant em fa anar fins a la popa. Passo per sobre dels cossos inerts que tenen la boca oberta i bavegen, avanço cap on hi ha les famílies buscant els singalesos. Els llavis del petit estan inflats i foscos. Descansa sobre el pit de la mare i té una respiració més regular que abans. Quina sensació de seguretat, el vincle de mare i fill! De sobte, apareix el Beneit Esdentegat i va cap al costat de l’embarcació arrossegant-se. Vomita copiosament fins que només treu gotes de bilis groga i àcida. Tot seguit, un dels joves arrogants s’aixeca, mira les onades furients i pixa damunt del munt de vòmit i dels seus companys de la vora. Fa cara de possés, com algú que ha perdut el seny després d’un contacte amb el més enllà. L’horror del mar l’ha hipnotitzat. Ja tant li fa on pixa.

L’aigua és plena de gasolina de la sala de màquines. L’ajudant del capità s’hi ha submergit amb draps i un bastó i intenta trobar el forat del fons de la barca per tapar-lo. Nosaltres som inútils i no el podem ajudar. Només podem ser testimonis del seu esforç; espectadors ansiosos dels seus moviments. L’aigua li arriba a les costelles, s’hi torna a capbussar amb el pal i un drap, cada vegada que surt a la superfície se li veu la cara més negra. Pràcticament no ha dit ni mitja paraula en tota l’estona, però la seva figura conserva la potència d’un guerrer, les proeses del qual s’han perdut en els annals de la història. Les venes sortints dels braços, dels panxells i de les canyes de les cames són un missatge per als homes, les dones i el mar. Li cobreixen el cos ossat com una xarxa. La cara, demacrada i arrugada, sembla esculpida pel mar i l’onatge despietat. La seva agilitat i silenci espectral em fa pensar que fa molts anys que juga sense por amb la mort i les nits fosques de tempesta, com una manera de matar el temps; tot això li és ben natural.

Movent el cap d’un costat a l’altre, el Beneit Esdentegat arriba fins a l’escotilla de la sala de màquines; fa cara d’espantat. És evident que està molt desorientat després d’una bona dormida; sembla incapaç d’entendre què passa. Sembla que el jove que ha pixat sobre els altres encara està sota els efectes d’alguna mena de trasbals mental i físic. Suposo que intenta comprendre què ens ha passat, a nosaltres i a la nostra malmesa embarcació. Així i tot, el capità sembla indiferent a tot l’enrenou que hi ha a la sala de màquines. Fa anar el timó amb energia i encara té el cigarret encès. Mostra tanta autoritat sobre les onades i la barca, que la seva presència es fa notar fins i tot a la sala de màquines, malgrat el coi de via d’aigua. Un poder tàcit el connecta amb el seu ajudant, l’embarcació i el mar.

L’ajudant continua escarrassant-se sota l’aigua contaminada de gasolina. Si aconsegueix bloquejar el forat, potser es podrà impedir que el remolí d’onades s’endugui l’embarcació i els passatgers. El mar, però, és tan potent i implacable, que fa l’efecte que la barca es partirà per la meitat en qualsevol moment, encara que s’aconsegueixi tapar la via d’aigua. L’onatge colpeja la proa i els costats i ens fa trontollar a tots, sobretot les criatures, que pesen molt poc i que no podem subjectar amb res. Les onades agafen velocitat i ens fan anar d’una banda a l’altra de la coberta humida com uns autos de xoc; els cossos xoquen els uns contra els altres. El lloc que fa més por de l’embarcació és la vora: l’impacte d’una onada forta podria fer caure per la borda qualsevol que s’estigués allà dret. Atrapada a la cresta d’una onada, la barca cau i aterra amb una sacsejada tan forta que sembla que s’hagi de partir. L’estan destrossant, aquestes onades altes com muntanyes que ens ataquen. Això ens fa tremolar al fons del cor i de l’ànima, com el vertigen que se sent abans de l’impacte. La barca malmesa està a punt de sotsobrar. Troba l’equilibri uns moments fins que una altra onada ferotge escomet la proa sense avisar.

Les onades colpegen la proa rítmicament, amb més violència que abans. El soroll horrorós de cada envestida és més terrible encara que les vibracions, com si aquestes onades gegantines es convertissin en parets marines de roca sòlida.

L’ajudant del capità finalment aconsegueix tapar la via d’aigua amb els draps i el bastó. Sense dir res, es posa a treure aigua de dins la sala de màquines. Amb rapidesa, torna a omplir galledes i les passa als de dalt. El Noi dels Ulls Blaus, dret a les escales, reprèn el seu paper.

És mitjanit. La foscor és absoluta. Les onades formidables copegen sense interrupció el buc, que està a punt de partir-se. L’embat de les ones engendra una barreja de terror i de tristor en els nostres pensaments.

L’extrem anterior de la barca es rebenta i l’aigua surt amb força de sota els membres de la família, que encara jauen entrellaçats. El tap de la via d’aigua de la sala de màquines cedeix a la pressió de les onades i el nivell de l’aigua torna a pujar. Tots els altres passatgers es desperten de sobte i es troben davant la mort. Estem molls i entumits, però continuem traient aigua, sabent que podríem morir en un no res.

Tot aquest enrenou en la foscor de la nit s’assembla a la mort, fa olor de mort, encarna la mort. Els plors, els crits, els renecs, els cops, els sons de les criatures els sons punyents i dolorosos de les criatures aquests sons transformen el caos de la nau en un infern.

Accelerem el ritme de les galledes i buidem l’aigua de pressa. Em fa l’efecte que les dones lluiten contra la mort amb més coratge encara que els homes. L’instint maternal les converteix en llobes depredadores que miren fixament l’oceà ensenyant els ullals esmolats.

En la foscúria més profunda, a punt de perdre tota l’esperança, encara te’n queda un bri ben endins teu. En la negra nit s’albira a l’horitzó una llumeta de la mida d’una espurna, com un estel distant.

Totes les nostres esperances se centren en un punt lluminós diminut i llunyà. La voluntat comuna pren forma de solidaritat i de lluita. Quina connexió hi ha entre sobreviure i arribar a aquell punt brillant i insignificant? La llum distant sembla vital; una crida a la guerra, una crida a lluitar per les nostres vides.

Però sembla que els de dins les cambres esperen que l’ajuda vingui del cel. Els sons de pregàries i recitacions que surten d’allà dins esborronen.

La música de les odes espirituals infon terror. La cacofonia de les recitacions religioses és sepulcral. Les mostres insistents de queixa creen ansietat, impregnen de terror l’ambient i els cors i les ments dels viatgers. L’harmonia esfereïdora dels versos sagrats fa baixar el Judici Final del cel a la terra.

Aquesta por és pitjor que la mort, trobo. En sentir les odes musicals a la fe i els càntics rituals, les criatures s’aferren a les seves mares. Les llàgrimes vessades per les ànimes del més enllà es barregen amb els càntics i les súpliques.

El matrimoni singalès sembla més espantat que ningú. La salmòdia de pregàries desconegudes els deu sonar estanya i forana. Aquestes odes es barregen amb el ploriqueig dels infants fins que és com si et clavessin agulles; ens travessen a tots per dins. Els seus plors innocents eclipsen tots els altres sorolls fútils i esfereïdors.

La voluntat cega d’una onada copeja les cambres. La voluntat cega de les persones espantades s’aferra a alguna força metafísica o il·lusió en aquests últims instants; ningú no gosa mirar la mort a la cara. Com cérvols bramaires, tothom busca sigui com sigui la seva salvació dins d’aquestes harmonies inquietants.

El Beneit Esdentegat, que és un cristià que fuig de la persecució, se senya cada vegada que una onada s’estavella contra l’embarcació. Un cor de jaculatòries i d’himnes, versos en àrab, persa, kurd i moltes més llengües, una cambra de ressonància de recitacions esfereïdores.

Ara veig que l’home kurd té el seu fill torracollons en braços i sanglota, i recordo el seu comportament detestable de fa unes hores. Sembla que està angoixat en part per les onades aterridores i en part pel seu fill mort de por. M’adono que en aquests moments en què tot està a punt d’acabar-se, la dona s’avergonyeix de les llàgrimes del seu marit. Mira al voltant i quan veu el menyspreu reflectit a la cara dels altres, clava cops de colze al marit perquè pari d’humiliar-los a tots dos. És interessant veure com la dona s’agafa a les convencions, fins i tot en aquesta situació crítica i esbalaïdora.

Enmig de la confusió, la gent plora en privat, però jo no faig soroll. El nostre destí és la mort i no tinc cap altra opció sinó acceptar-la i abraçar-la. Puc plorar i deixar-me portar per la por opressiva o puc acceptar aquesta inevitabilitat agredolça. Tant el camí de la mort com el flux de la vida es manifesten en el nostre cos; el receptacle buit està subjecte a la destrucció. M’imagino a mi mateix mirant enrere des d’un lloc desconegut situat més endavant —jo mirant-me a mi mateix. Veig un cos mort però amb els ulls encara desperts que lluita per sobreviure.

En aquest moment tot és absurd. Cerco en el meu inconscient, en les profunditats de la ment i de l’ànima, allò que va donar forma a la meva existència; o la raó per creure en un déu o en una força metafísica. No hi trobo res de res.

Durant uns instants m’esforço a abastar alguna cosa dins meu, en els racons més profunds i essencials de mi mateix. Per trobar-hi alguna cosa divina. Per aferrar-m’hi... potser. Però no hi descobreixo res sinó a mi mateix i una sensació d’immensa absurditat i futilitat.

Pura absurditat, futilitat, una sensació semblant a viure la vida en si mateixa, l’essència de la vida.

Ser-ne conscient em fa valent. Així doncs, en aquest moment encenc un cigarret, hi faig unes quantes pipades i m’empasso el fum per fer-lo arribar als pulmons, els òrgans més castigats del meu cos. He acceptat la mort. Així i tot, a l’instant, la por es referma. La sensació de futilitat i absurditat comença a fusionar-se amb un terror despòtic d’una manera tan desconcertant. Regna el terror i, al mateix temps, l’absurditat de la vida l’usurpa. És una experiència única; és la primera vegada que visc aquestes sensacions. Accepto la mort i, mentre m’engoleix aquest remolí de soroll i neguits opressius...

M’ofego en el remolí del son.

La fressa del nostre grup atemorit, el so dels plors de fons, l’embat de les ones, els crits petrificats i silenciosos, l’udol turmentat, ones que gronxen el bressol d’un cadàver, tot dins un reialme de mort i de foscor. La mare hi és present, és aquí, tota sola. Viatja per sobre del mar o emergeix entre les ones? On és? No ho sé. Només sé que és aquí, al meu costat. Té por. La mare somriu i plora, vessa llàgrimes d’anys de tristor. Per què està contenta, la mare? Per què plora? No ho sé. He vist celebrar unes noces amb danses rituals. He sentit lamentacions que anunciaven una mort. On podria ser, aquest lloc? Majestuosos pics de muntanyes coberts de neu, plens de gel i abundants en fred. Jo hi soc. Soc una àguila. Volo per damunt del terreny muntanyós, per damunt de muntanyes que en tapen d’altres. No hi ha cap mar a la vista; des de tots costats, el territori és ben sec. La presència de vells roures de fulla de castanyer. La presència de la mare. Ella sempre és present.

... Soc en una de les cambres; dormo. Em veig a mi mateix; miro des del costat la dona singalesa. Vull dir des de la perspectiva de la seva abraçada. Veig el meu esquelet fumant un cigarret en un racó. Estic segur que això no és el Kurdistan. Soc a l’oceà, la barca s’està fent miques, és plena de galledes buides i de forats pels quals surten dolls d’aigua.

Torna la visió de les muntanyes que en tapen d’altres. N’hi ha moltes, de muntanyes, una cadena de muntanyes juntes, muntanyes dins de muntanyes, muntanyes que s’estenen fins a l’infinit, muntanyes que amaguen roures de fulla de castanyer. Les muntanyes són ermes, no s’hi veu ni un sol arbre. Les muntanyes es transformen en onades, es transformen en onades agressives. No, això no és el Kurdistan. Així doncs, què hi fa aquí, la mare? Per què hi ha guerra en aquest lloc? Tancs, fileres de tancs, i helicòpters; acer de batalla i cadàvers, munts de morts i plors de dones endolades; un gronxador infantil que penja de la branca d’un roure de fulla de castanyer; noies amb vestits florejats, amb instruments musicals. Hi ha guerra. Vessa la sang i sona la música. Muntanyes i onades, onades i muntanyes. On és, aquest lloc? Per què dansa, la mare?

... Em desperto espantat. Foscor arreu. La llum distant s’ha acostat. És més grossa i brillant. I jo, aquí, dins d’una cambra. De sota pugen crits i udols. És una zona de guerra. Tot està assetjat per les onades. No m’he bellugat gens però m’adono que les onades són més ferotges i més bel·ligerants. Recorro tota l’embarcació. En un moment, la meva ànima escorcolla aquest lloc de dalt a baix. Les nostres pors són més a prop. Estic sota setge...

Una escena de valls, valls plenes de roures de fulla de castanyer. Al fons d’una vall hi ha un riu. Estem envoltats d’onades. La foscor és negra com el carbó. Soc una àguila que sobrevola una escena espantosa com en un somni, per damunt de la bellesa de les onades. Els roures queden colgats al fons de la vall, al fons del riu, sota les onades. Un per un llisquen pels pendents que envolten la vall; llisquen cap al remolí d’onades. El riu se’ls empassarà i anirà creixent. El riu del terror engoleix els roures de fulla de castanyer i creix i creix. Els vessants que confinen la vall es van tancant i la van estrenyent. Soc una àguila que sobrevola el cim. A sota, el riu em va seguint. Em porten les ales del desig que s’enlairen amunt, amunt i em porten cap al cel. Ja no hi ha més roures de fulla de castanyer. Ja no hi ha més valls. Ara hi ha rius pertot arreu. Ara hi ha un mar. No, és un oceà. Hi ha aigua arreu. Tenim el cel al davant. Tenim aigua al davant. Per què dansa, la mare? Per què plora i dansa? Les muntanyes, les onades. El seguit de serralades. Les onades, les serralades... La barca és una desferra, partida per la meitat, atrapada en el remolí d’onades. Crits d’auxili. La barca de rescat s’acosta, les veles recolzades al mig del cel. Crits d’auxili... Auxili...

Auxili!

Em desperto amb un ensurt. Estic suant. Era un malson; un malson dins d’un malson. Veig claror de dia. La cambra és plena de persones aterrides. Fan crits d’auxili eixordadors. Hi ha un vaixell a pocs metres de distància.

No m’ho puc creure, som a un pas d’aquella resplendor... hem arribat a la llum. Ara i aquí hi ha un vaixell ple de mariners neguitosos i preocupats. Ens han rescatat; vull dir que estem a punt de ser rescatats. La nostra esperança vaga i remota s’ha fet tangible.

Tot passa de pressa. Ha arribat el moment. La sala de màquines i la proa s’han emplenat d’aigua. Al final ha guanyat l’aigua; ha anat més ràpid que les galledes i que l’ajudant del capità, que no ha parat de treure’n. La barca pesa molt. Un cap llarg ens connecta amb el vaixell pesquer indonesi i els mariners que veig que ens miren per la borda. El capità i l’ajudant pugen a bord de l’altra nau. El mar està... encalmat. Potser s’ha apaivagat en vista del rescat. Llancen una llanxa motora petita a l’aigua i inicien l’operació de salvament. Tothom vol pujar-hi. Però ells dicten les normes: primer les dones i les criatures. La llanxa fa una volta completa a l’entorn de la nostra barca, la qual estic segur que s’enfonsarà en qualsevol moment. Finalment la llanxa motora es para davant de l’extrem de la nostra barca. Quatre persones, dues dones i dues criatures, hi pugen. Els mariners triguen uns quants minuts a aixecar-les i deixar-les a la llanxa.

Noto la tensió dels mariners fornits que fan el rescat. No podem perdre temps. Aquesta barca podrida és plena de forats i està a les acaballes; estem a punt de sotsobrar. Ni tan sols ens podem moure de lloc a la barca; no podem trencar l’equilibri. És un joc de contrapesos entre la barca plena d’aigua, l’oceà encalmat i els nostres cossos cansats i masegats.

No puc creure que haguem pogut mantenir a ratlla la mort: com més va, més por tinc. He experimentat la vida amb tota la seva esplendor i pensava que la mort havia quedat relegada a la perifèria.

Prendre consciència de la pròpia mortalitat; travessar el misteriós laberint de la mort ens esmorteix les pors i ens evoca els moments més bells. Abraçant la vida, la mort esdevé encara més terrible i esfereïdora. La vida i la mort són dues cares de la mateixa moneda. La mort ve després de la vida i la mort és la forma més dolça de vida.

Ara que la mort és més lluny, tinc més por de morir; la mort és més aterridora, més esfereïdora.

La petita llanxa motora transborda unes quantes persones més al vaixell. Els mariners estiren els cossos flàccids de les dones i dels nens. La família kurda puja a bord del vaixell. El marit, un malparit, ha passat per davant d’altres dones i criatures.

El matrimoni singalès arriba a l’extrem de la barca però les altres famílies els n’aparten de mala manera. L’home porta el petit en braços, però deixa passar els altres, potser perquè té por que la criatura caigui. Pugen al vaixell després de les altres famílies. El rescat del nen singalès em consola i m’anima, com si fos jo qui s’hagués salvat. Està als braços del seu pare. La mare no li treu els ulls de sobre ni un segon. Amb els ulls segueixo la criatura: els meus ulls, els ulls d’un desconegut, juntament amb els ulls amorosos de la mare, clavats en el cosset del menut. Les nostres mirades de preocupació queden captivades per aquest infant.

Ara que ja han rescatat les dones i les criatures, comença la competició masculina. Ningú no està disposat a cedir ni un mil·límetre. Els joves arrogants salten a la llanxa motora. Em penso que el Noi dels Ulls Blaus està malalt; té els llavis molt foscos i inflats. Li tremolen les mans. Hauria de pujar a la llanxa tan aviat com sigui possible, però es refrena dient: «No, que hi pugin els altres, no et preocupis. D’aquí a pocs minuts hi pujarem nosaltres». Fa dos dies que el Noi dels Ulls Blaus no tanca els ulls; sembla ben desorientat. Ha treballat moltes hores i de segur que, com jo, encara veu passar galledes. Em fa l’efecte que aquesta escena ens quedarà gravada al cervell per sempre més.

La llanxa motora va i ve de la nostra barca al vaixell. Potser quedem unes vint persones a la coberta superior. La llanxa s’apropa al costat de babord de la barca i afluixa la marxa. El Noi dels Ulls Blaus, el Pingüí i un parell més es preparen per pujar-hi. Però, just en el moment que el Noi dels Ulls Blaus ha de saltar a la llanxa de rescat, la nostra barca es tomba en la direcció contrària. Jo soc a la coberta superior quan això passa; fa dos dies que estem a punt de bolcar... i ara passa de debò, la barca ha desaparegut del tot en qüestió de segons.

Els nostres somnis, les nostres pors, el nostre coratge... tot s’ha ofegat. Un immens desastre dins d’un immens desastre, ens enfonsem entre muntanyes d’onades, ens ofeguem en la foscor, ens enfonsem en l’oceà amarg, engolits per l’oceà, engolits sense pietat.

Feixuga com una roca, la barca ens estavella contra la superfície de l’oceà. Penetro l’aigua i m’endinso en la foscor de l’oceà, acompanyat de la barca, acompanyat de la seva carcassa esberlada.

Avall... M’enfonso encara més. M’enfonso encara més. La barca m’empaita. Vol atrapar-me, atrapar-me i estirar-me cap endins. Ha arribat la mort, més seriosa que abans, més esfereïdora que abans.

Torna a arribar la mort, exactament al punt en què la vida ens havia concedit l’indult. Estic sol. No hi ha ningú més al voltant. Només jo.

Encara més vulnerable, encara més esfereït, només espernego i nedo... inútil. M’hi esforço amb tota l’energia... encegat. Soc dins l’oceà profund... molt espantat. Tanco els ulls. Tinc massa por per obrir-los, por de la foscor, por de l’oceà cruel.

Tanco els ulls per no tenir-los oberts i veure la foscor del fons del mar. Sento que una força vetlla per mi: és el meu àngel de la guarda que em vigila des de dalt? Em veig a mi mateix davallant, espernegant i nedant sota la barca, que m’estira cap avall, cap al fons. Mentre perdo el control i estic a punt de desmaiar-me, tinc un breu moment de lucidesa i aconsegueixo cercar refugi imaginant que soc en un altre lloc, lluny d’aquesta barca i de totes aquestes persones que, com jo, es debaten cegament dins l’aigua. Els veig, tots lluiten per salvar la vida. Noto que els mariners ens observen mentre bolquem. Noto que els passatgers a bord del vaixell observen l’escena que tant temien.

Recupero el control, un nou alè de vida, i nedo forçant el cos al màxim. He de distanciar-me de la barca, perquè em vol arrabassar la vida. Me n’allunyo, esgotant l’últim alè en aquest darrer moment, l’alè que fins ara he retingut als pulmons. El meu àngel de la guarda veu un home que neda amb totes les seves forces. Nedo com si travessés cercles de foc.

Soc al llindar i entro al laberint de la mort. Potser en essència la mort implica guerra, viure i morir alhora. Nedo a través de les meves al·lucinacions, de totes aquestes imatges, creacions de la meva ment.

Potser és cert que la barca ha baixat al fons de l’oceà abans que el meu cos insignificant. Potser he quedat atrapat en el remolí i nedo sense moure’m de lloc? Tant se val quina sigui la veritat, tant se val si són al·lucinacions meves: em rendeixo. He de sortir a la superfície, necessito oxigen, he d’arribar al vaixell que hi ha sobre meu.

Sense alè, nedo cap amunt i surto a la superfície travessant una ona petita, respirant amb dificultat. Obro els ulls i una altra onada em passa per sobre. Torno a enfonsar-me, les entranyes se m’omplen d’aigua. M’asfixio sota el pes de l’aigua salada i amarga que fa gust de gasolina.

Perdo el control. Estic marejat. M’impulso cap a la cresta d’una ona tan de pressa com puc i nedo sense forces; els budells em pesen de tan plens d’aigua. Veig l’altra embarcació molt lluny. També veig el xuclador, l’indret on s’ha enfonsat la barca. Del nostre grup n’hi ha uns quants que s’aguanten agafats a un tros llarg de fusta que flota al mar. Uns crits de desesperació em ressonen dins les orelles tapades per l’aigua. Per sobre de l’aigua floten tot de motxilles i galledes; veig sabates que s’allunyen a la deriva.

Veure la colla d’homes abraçats a aquella mena de rai improvisat m’anima. Les cames i els braços se m’activen altre cop i travesso amb penes i treballs les onades feixugues. En aquests moments l’equilibri entre la vida i la mort vacil·la; m’acosto a la vida i mantinc a ratlla la mort, sembla.

Nedant em dirigeixo cap on hi ha els altres; els seus planys queden eclipsats per la immensitat de l’onatge. Hi soc més a prop, però una onada enorme que se m’apropa lentament em tira enrere. Els músculs se m’afluixen; em queden garratibats. La imatge de cadàvers flotant a l’aigua em passa pel cap, que tinc ple de pensaments angoixants. Però davant meu hi ha una perxa de fusta i una colla d’homes que em criden, encara que no els sento. La força que vetlla per mi des de dalt em fixa al cervell la imatge dels cadàvers atrapats en aquest remolí d’onades. Nedant vaig cap al punt on ha desaparegut la barca. Quedo atrapat entre les onades vertiginoses; estiro el braç cap a la meva salvadora, aquesta perxa de fusta. Intento agafar un tros de fusta d’una barca que ha estat en guerra amb el mar durant dos dies. Un darrer regal per als seus passatgers.

Lliurem una batalla. L’onatge em sondrolla el cos cansat. Morir sota les ones. La mort s’imposa a la vida, una realitat massa dura per acceptar-la. Totalment desconcertat.

Com més va, més m’acosto al tros de fusta i al grup d’homes, però cada nova onada els colga durant uns instants. Cada vegada que els caps afloren a la superfície, giren els ulls cap a mi, un home que malda per conservar la vida. Deuen tenir una sensació de seguretat mentre em veuen lluitar contra les onades, i s’aferren encara més a la fusta. Em donen ànims amb crits de suport; m’insten a continuar lluitant. Són un puntal que m’ajuda a doblar els esforços.

Només em falten uns quants metres. Hi ha un tros de corda enganxat a la fusta. L’agafo i impulsant-me pujo al rai improvisat. Tot de mans se m’ofereixen per ajudar-me: arribo a la fusta, on hi ha els altres, i tots ens hi aferrem ben junts amb molta força. Una altra batalla, lliurada en un altre camp. Sento que ha anat just que no morís. Les onades encara s’estavellen implacables sobre els nostres caps. Ens ofeguem durant uns moments, després omplim els pulmons d’oxigen fins que una altra onada ens envesteix. Ens ofeguem sota la pressió d’aquesta onada, després ens en tornem a alliberar per uns instants.

Les onades escometen els cossos masegats dels condemnats. La vida va i ve. La mort va i ve, una vegada i una altra.

Quan una onada despietada em deixa anar, sento un cert alleujament en l’interval que s’escola abans del següent embat. La pressió sota l’aigua és tan gran que em fa l’efecte com si m’esquincessin, com si m’arranquessin del grup i tornés a córrer el perill de ser arrossegat per les onades. Cada vegada que quedo colgat, una cosa punxeguda com una agulla o un ganivet em burxa les cames o el tors. Em fa talls i se’m clava a dins. Sembla com si aquesta fusta tingués una mena d’esperit que vol ajudar el mar i intenta obligar-nos a rendir-nos i a deixar-nos anar. Em fa la sensació que tinc les cames plenes d’incisions. Un moment determinat, les onades i les puntes que sobresurten de la fusta m’ataquen totes alhora. Dolor de dos orígens diferents que m’agredeixen des de costats diferents, però tots dos amb el mateix objectiu: fer que em rendeixi, anorrear-me els músculs i obligar-me a acceptar la mort.

Quan alcem el cap per sobre de l’aigua, no apartem els ulls de la llanxa motora. D’una manera erràtica, la llanxa accelera i dibuixa cercles al nostre voltant; aconsegueix recollir unes quantes persones que suren sobre les onades. El Beneit Esdentegat és un dels que lluiten per sobreviure i flota a l’aigua com una de les motxilles. L’havia perdut de vista en la confusió del moment en què les dones i les criatures pujaven a la llanxa. I ara, just quan sembla que està disposat a rendir-se i a lliurar-se al seu destí, un braç potent l’agafa pel coll i el treu de l’aigua. Com jo, ha de lluitar contra les ones, però el rescaten abans que tingui temps d’arribar al nostre rai.

Veig aquest rescat com una sèrie d’imatges distorsionades i trencades. Com una escena d’una pel·lícula feta amb uns quants fotogrames separats l’un de l’altre però connectats entre ells: mans que s’agiten, homes al caire de l’esgotament, la negror de l’oceà, la presència de la llanxa motora, l’aigua fosca, cossos que algú estira i deixa a la llanxa, totalment debilitats, i finalment el soroll de la llanxa motora que s’allunya i el solc que deixa. Les onades continuen escometent-nos, masegant-nos el cos; les puntes que surten de la fusta encara se’ns claven i ens tallen des de sota. L’atac des de dos bàndols continua. Encara tinc la sensació que ens esqueixen, que ens volen arrencar d’aquesta perxa: la sensació que ens empenyen a rendir-nos. Amb la mirada només busco una cosa: la llanxa motora.

Durant una estona soc presoner de les onades opressives. M’hi resisteixo amb tota la força dels músculs. Quan trec el cap a la superfície, miro al voltant buscant la llanxa en un atac de pànic. I llavors, una visió increïble i meravellosa del més enllà em diu:

Just és que alguns em trobin esfereïdor, com un esperit rebel. Però, déu meu, com podria fer mai por, jo? Jo, que només soc un estel fràgil que sense rumb voleia sobre els teulats d’un cel boirós...

Els atacs de les onades escumejants ara semblen més furients que abans. Potser amb l’arribada de la llanxa, el mar ha accelerat el ritme amb la intenció d’empassar-se la seva víctima, o les seves víctimes. La llanxa motora no sembla prou eficaç. Recull quatre homes més de la colla que ens aferrem a la fusta. Ara som una cadena inconnexa. De tots els passatgers, només en quedem uns quants, els que fa hores i hores que ens esperem com a preses de l’àngel negre de la mort. Potser estem ferits, però encara lluitem...

Sembla que el mar té moltes ganes d’enfonsar la fusta i els seus passatgers angoixats i exhausts. La fusta s’ha anat amarant d’aigua i comença a submergir-se: tot es podria acabar en qualsevol moment. No em queda res i ni tan sols puc moure els braços. Perdo el coneixement durant uns segons. Però deixar-se anar d’aquesta fusta equival a una mort segura.

De sobte torna la llanxa motora. Fa voltes al nostre entorn. Crea algunes ones petites, que s’afegeixen a les onades grosses i mortals que ens envesteixen, i després s’atura. En un no res, algú allarga les mans per salvar-me. Em sento com una bestiola atrapada a les urpes d’un depredador assassí.

Al cap d’uns instants, uns mariners joves m’alcen el cos ossut i ferit per sobre dels costats del vaixell; els braços els fan olor de mar. Tot seguit m’estiren a la coberta eixuta. M’estic ajagut de bocaterrosa i a les orelles m’arriben els gemecs i els plors del nostre grup traumatitzat.

L’oceà ha executat el seu sacrifici. Aquell riu... aquest mar... tots dos conflueixen en aquest moment.

El Noi dels Ulls Blaus és mort.