Читать книгу Cap de nosaltres tornarà - Charlotte Delbo - Страница 10

Al matí i a la tarda, pel camí dels aiguamolls, ens creuàvem amb columnes d’homes. Els jueus anaven de civil. Esparracats, amb una creu roja pintada de qualsevol manera a l’esquena. Com les jueves. Roba informe que se cenyien al cos. Els altres anaven ratllats. Els uniformes suraven damunt de les espatlles magres.

Els planyíem perquè havien de marcar el pas. Nosaltres caminàvem com podíem. El kapo, al capdavant, era gras, anava amb botes i roba d’abric. Marcava: Links, Zwei, Drei, Vier. Links. Els homes seguien amb penes i treballs. Portaven galotxes de tela que no se’ls aguantaven al peu. Ens preguntàvem com podien caminar amb aquelles galotxes. Quan hi havia neu o gel, les duien a la mà.

Tenien el caminar d’allà. El cap endavant, el coll endavant. El cap i el coll arrossegaven la resta del cos. El cap i el coll tiraven els peus. En les cares descarnades cremaven els ulls, enclotats, amb les pupil·les negres. Els llavis estaven inflats, negres o massa vermells, i quan els obrien es veien les genives sanguinolentes.

Passaven a prop. Nosaltres murmuràvem “Franceses, franceses” per saber si hi havia compatriotes en el grup. Fins aleshores no n’havíem trobat cap.

Absorts en caminar, ni ens miraven. Nosaltres sí que els miràvem. Els miràvem. La pietat ens feia estrènyer les mans. Ens perseguia la seva imatge, el caminar, els ulls.

Entre nosaltres hi havia tantes malaltes que no menjaven que teníem molt de pa. Intentàvem convèncer-les amb les raons que fos perquè mengessin, perquè superessin el fàstic que els feia menjar i mengessin per sobreviure. Les nostres paraules no aixecaven cap voluntat. Ja havien renunciat al moment d’arribar.

Un matí, sortim amb pans sota la roba. Per als homes. No creuem cap columna d’homes. Esperem el vespre amb impaciència. A la tornada sentim que marquen el pas darrere nostre. Drei. Vier. Links. Van més ràpid que nosaltres. Ens hem d’apartar per deixar-los passar. ¿Polonesos? ¿Russos? Homes, llastimosos, que la misèria cobreix de sang com tots els homes aquí.

Quan arriben a la nostra altura, d’una revolada traiem els pans i els els llancem. Tot seguit comença la batussa. Cullen el pa, se’l disputen, se l’arrenquen. Tenen ulls de llop. N’hi ha dos que rodolen per la cuneta amb el pa que s’escapa.

Els mirem barallar-se i plorem.

L’SS crida, els avia el gos. La columna es torna a formar, reprèn la marxa. Links. Zwei. Drei.

Ni tan sols s’han girat a mirar-nos.