Читать книгу Cap de nosaltres tornarà - Charlotte Delbo - Страница 8

—¿Ets francesa?

—Sí.

—Jo també.

Ella no duu la F al pit. Una estrella.

—¿D’on?

—París.

—¿Fa temps que hi ets?

—Cinc setmanes.

—Jo setze dies.

—És molt, ja ho sé.

—Cinc setmanes... ¿Com pot ser?

—Ja veus.

—¿I tu creus que es pot resistir?

Està pidolant.

—S’ha d’intentar.

—Vosaltres podeu tenir esperança, mentre que nosaltres...

Assenyala la meva jaqueta a ratlles i després el seu abric, un abric tan exageradament gran, tan exageradament brut, tan exageradament esparracat.

—No creguis, si fa no fa estem igual...

—Per a nosaltres no hi ha esperança.

I la seva mà fa un gest i el seu gest evoca el fum que s’enlaira.

—S’ha de lluitar amb totes les forces.

—Per què, per què lluitar si totes hem de...

S’acaba el gest de la mà. El fum que s’enlaira.

—No. S’ha de lluitar.

—¿Com podem esperar que sortirem d’aquí? ¿Com sortirà mai ningú d’aquí? Seria millor llançar-se directament contra els filats.

¿Què li puc dir? És menuda, escanyolida. I no tinc el poder de convence’m ni a mi mateixa. Tots els arguments són absurds. Lluito contra la meva raó. Lluites contra tota raó.

La xemeneia fumeja. El cel és baix. El fum s’arrossega pel camp i pesa i ens embolcalla i fa olor de carn cremada.