Читать книгу Cap de nosaltres tornarà - Charlotte Delbo - Страница 12

Estava aferrada a la banda d’enllà del talús, aferrada amb les mans i els peus a la banda d’enllà del talús cobert de neu. Tibava tot el cos, les mandíbules, el coll desarticulat en cartílags, tibava el poc múscul que li quedava als ossos.

I els seus esforços eren vans —els esforços d’algú que estirés una corda ideal.

Estava apuntalada des del dit índex fins al dit gros del peu, però cada vegada que aixecava una mà per agafar-se més amunt i intentar escalar el talús, queia cap avall. De sobte el seu cos es tornava flonjo, miserable. Després alçava el cap i podies resseguir en el rostre el treball mental que es produïa dins seu per reajustar els membres a l’esforç. Les dents s’estrenyien, la barbeta s’afilava, les costelles feien cercles sota la roba enganxada, un abric de civil —una jueva—, els turmells s’estiraven. Intentava hissar-se de nou cap a l’altra riba de neu.

Cadascun dels seus gestos era tan lent i maldestre, traïa una tal debilitat, que et preguntaves com era que podia moure’s. Al mateix temps no entenies gaire que fes un esforç tan desproporcionat amb l’empresa, tan desproporcionat també amb un cos que no devia pesar gens.

Ara s’aferrava amb les mans a una crosta de neu endurida, els peus no trobaven cap punt on repenjar-se i buscaven una esquerda, un relleix. Es movien en el buit. Duia les cames embolicades amb draps. Eren tan primes que, amb draps i tot, feien pensar en les canyes de lligar mongeteres que es posen als espantaocells per fer de cames, i que els pengen. Sobretot quan es movien en el buit. Tornava a caure al fons del fossat.

Ella gira el cap com per mesurar la distància, mira amunt. Es pot veure la desesperació que li creix als ulls, a les mans, al rostre convuls.

“¿Què els passa a aquestes dones que em miren així? ¿Què hi fan aquí comprimides en files de cinc, per què s’estan parades? Em miren i sembla que no em vegin. No em veuen, sinó no es quedarien aquí plantades. M’ajudarien a pujar. ¿Per què no m’ajudeu ja que sou aquí mateix? Ajudeu-me. Estireu-me. Inclineu-vos. Doneu-me la mà. Oh, no es mouen.”

I la mà es retorçava cap a nosaltres en una crida desesperada. La mà torna a caure —una estrella morada pansida damunt la neu. Un cop caiguda era menys descarnada, s’ablania, tornava a ser una cosa viva i llastimosa. El colze es repenja, rellisca. Tot el cos s’esfondra.

Al darrere, més enllà dels filats, la plana, la neu, la plana.

Érem totes allà, uns quants milers de dones, dretes a la neu des del matí —és així com se li ha de dir a la nit, perquè el matí era a les tres de la nit. L’alba il·luminava la neu que abans havia il·luminat la nit —i el fred s’havia aguditzat.

Immòbils des de mitja nit, pesàvem tant damunt de les nostres cames que ens enfonsàvem a terra, en el glaç, sense poder fer res contra l’entumiment. El fred masegava les temples, les barres, semblava que els ossos es disloquessin, que el crani esclatés. Havíem renunciat a saltar d’un peu a l’altre, a picar de talons, a fregar-nos els palmells. Era una gimnàstica esgotadora.

Ens estàvem immòbils. La voluntat de lluitar i resistir, la vida, s’havien refugiat en una porció cada vegada més petita del cos, just a la immediata perifèria del cor.

Ens estàvem allà, immòbils, uns quants milers de dones de totes les llengües, premudes les unes contra les altres, cap cot sota les ràfegues de neu que ens fuetejaven.

Ens estàvem allà, immòbils, reduïdes al batec dels nostres cors.

¿On va aquella que surt de la fila? Camina com si fos invàlida o cega, una cega que mira. Va cap al fossat a passes rígides, de fusta. Ja ha arribat a la vora, s’ajup per baixar-hi. Cau. El peu ha relliscat a la neu que s’enfonsa. ¿Per què vol baixar al fossat? Ha sortit de la fila sense dubtar, sense amagar-se de l’SS que s’està dreta embolicada amb la capa negra damunt de les botes negres, vigilant-nos. Se n’ha anat com si es trobés en un altre lloc, en un carrer on canviés de vorera o en un jardí. Evocar un jardí, aquí, pot fer gràcia. Podria ser una d’aquelles velles guillades que espanten les criatures als parcs. És una dona jove, gairebé una noia. Quines espatlles tan fràgils.

S’està allà, al fons del fossat, amb les mans que graten la neu, els peus que busquen, la feixuguesa del cap, que alça amb esforç. Ara té la cara girada cap a nosaltres. Els pòmuls violetes, sortits, la boca inflada violeta fosc, les òrbites plenes d’ombres al fons. Té el rostre de la desesperació nua.

Lluita una bona estona contra la indocilitat dels membres per recuperar l’aplom. Es debat com un que s’ofega. Després estén les mans per hissar-se a l’altra riba. Les mans busquen un agafador, les ungles esgarrapen la neu, tot el seu cos es tiba en un espasme. I s’enfonsa, esgotada.

Deixo de mirar-la. No la vull mirar més. Voldria canviar de lloc, deixar de veure-hi. Deixar de veure aquests forats al fons de les òrbites, aquests forats que fiten. ¿Què vol fer? ¿Arribar als filats elèctrics? ¿Per què ens fita? ¿No m’assenyala a mi? ¿No m’implora a mi? Giro el cap. Mirar a una altra banda. Una altra banda.

A l’altra banda —davant nostre— hi ha la porta del block 25.

Dret i embolicat amb una manta, un nen, un noiet. Té un cap minúscul, afaitat, una cara on sobresurten les mandíbules i l’arc de les celles. Va descalç, saltirona sense parar, l’anima un moviment frenètic que fa pensar en el dels salvatges quan ballen. Vol sacsejar també els braços per escalfar-se. La manta s’obre. És una dona. Un esquelet de dona. Va nua. Se li veuen les costelles i els ossos ilíacs. Es posa bé la manta damunt de les espatlles, continua ballant. Un ball mecànic. Un esquelet de dona que balla. Té els peus petits, prims i nus a la neu. Hi ha esquelets vivents i que ballen.

I ara jo sóc en un cafè i escric aquesta història —perquè això es converteix en una història.

Una clariana en els núvols. ¿Ja és la tarda? Hem perdut la noció del temps. Apareix el cel. Molt blau. D’un blau oblidat. Han passat hores des que he aconseguit no mirar més la dona al fossat. ¿Encara hi és? Ha assolit el capdamunt del talús —¿com s’ho ha fet?— i allà s’ha aturat. Estén les mans cap a la neu que centelleja. N’agafa un grapat i se’l duu als llavis amb un gest d’una lentitud exasperant, que li deu costar un esforç infinit. Xucla la neu. Ara entenem per què ha sortit de la fila, aquest determini al seu rostre. Volia neu neta per als seus llavis tumefactes. Des de l’alba estava fascinada per aquesta neu neta que volia assolir. A aquesta banda, la neu que hem trepitjat és negra. Xucla la seva neu però sembla que ja no en tingui ganes. La neu no calma la set quan tens febre. Tots aquests treballs per un grapat de neu que a la seva boca és un grapat de sal. La mà cau, el clatell es doblega. Una tija fràgil a punt de trencar-se. L’esquena es vincla, els omòplats li sobresurten sota la fina tela de l’abric. És un abric groc, del mateix color que el nostre gos Flac, tan emmagrit per la malaltia que a l’hora de morir s’arrodonia tot com l’esquelet dels ocells en un museu natural. La dona està a punt de morir.

Ja no ens mira. Descansa a la neu amb el cos arraulit. Amb la columna vertebral arquejada, en Flac està a punt de morir, el primer ésser que jo veia morir. Mamà, en Flac és davant de la porta del jardí. Està tot arraulit. Tremola. L’André diu que està a punt de morir.

“He de posar-me dreta, posar-me dreta. He de caminar. He de seguir lluitant. ¿Que no m’ajudaran, aquelles? Ajudeu-me, vosaltres que esteu aquí plantades amb les mans buides.”

Vine mamà, ràpid, en Flac està a punt de morir.

“No sé per què no m’ajuden. Estan mortes. Estan mortes. Ai! Sembla que estiguin vives perquè s’aguanten dretes repenjant-se les unes en les altres. Estan mortes. Jo no em vull morir.»

La mà s’agita un cop més com un crit però ella no crida. ¿En quina llengua cridaria, si cridés?

Vet aquí una morta que avança cap a ella. Un maniquí vestit de ratlles. En dos passos es planta al seu costat, l’estira per un braç, l’arrossega cap a nosaltres perquè recuperi el seu lloc a la fila. La capa negra de l’SS s’ha apropat. És més aviat un sac groc i brut el que la morta arrossega cap a nosaltres, i es queda allà. Durant hores. ¿Què podem fer? Ella està a punt de morir. En Flac, ¿sabeu?, el nostre gos groc que estava tan magre, està a punt de morir. Qüestió d’hores.

De sobte un estremiment sacseja l’embalum que fa aquell abric groc en el fang de neu. La dona intenta aixecar-se. Els seus gestos es descomponen en un ralentí insuportable. S’agenolla, ens mira. Cap de nosaltres es belluga. Recolza les mans a terra —el seu cos magre s’arqueja com el d’en Flac que estava a punt de morir. Aconsegueix posar-se dreta. Titubeja, busca on agafar-se. És el buit. Camina. Camina en el buit. Va tan vinclada que sembla mentida que no caigui. No. Camina. Vacil·la però avança. I els ossos del seu rostre reflecteixen una voluntat que espanta. La veiem travessar el buit davant de les nostres files. ¿I ara on va?

“¿Per què us sorprèn que camini? ¿No heu sentit que m’ha cridat aquell SS que hi ha davant de la porta amb el seu gos? No el sentiu perquè esteu mortes.”

L’SS de la capa negra ha marxat. Ara davant de la porta hi ha un SS de verd.

La dona avança. Sembla que obeeixi. S’atura davant de l’SS. El fred li sacseja l’esquena, l’esquena tota arrodonida amb els omòplats que sobresurten sota l’abric groc. L’SS duu el gos lligat. ¿Li ha ordenat res, li ha fet cap senyal? El gos s’abraona contra la dona —sense grunyir, sense bufar, sense bordar. Tot és silenciós com en un somni. El gos s’abraona contra la dona, li clava els ullals al coll. I nosaltres no ens belluguem, envescades com estem en una mena de pega que no ens deixa esbossar ni un gest—com en un somni. La dona crida. Un crit que se li escapa. Un sol crit que esquinça la immobilitat de la plana. No sabem si prové d’ella o de nosaltres, del seu coll rebentat o del nostre. Sento els ullals del gos al meu coll. Crido. Udolo. De mi no surt cap so. El silenci d’un somni.

La plana. La neu. La plana.

La dona es desploma. Un sobresalt i s’ha acabat. Una cosa que es parteix en sec. El cap al fang de neu ja no és més que un monyó. Els ulls, dues nafres brutes.

“Totes aquestes mortes que ja no em miren.” Mamà, en Flac s’ha mort. Ha agonitzat molta estona. Després s’ha arrossegat fins a l’escalinata. Ha fet una ranera que no sortia del coll i s’ha mort. Semblava que l’haguessin escanyat.

L’SS estira la corretja. El gos s’aparta. Té una mica de sang al morro. L’SS xiula una cançó, se’n va.

Davant de la porta del block 25, la manta amb els peus descalços i el cap rapat no ha parat de saltironar. Es fa de nit.

I ens quedem dretes a la neu. Immòbils a la plana immòbil.

I ara sóc en un cafè i escric això.