Читать книгу Cap de nosaltres tornarà - Charlotte Delbo - Страница 11

Han passat els SS amb les seves capes negres. Han comptat. Encara esperem.

Esperem.

Des de fa dies, el dia següent.

Des de la vetlla, l’endemà.

Des de mitja nit, avui.

Esperem.

El dia despunta al cel.

Esperem el dia perquè cal esperar alguna cosa.

No esperem la mort. Ens l’esperem.

No esperem res.

Esperem el que arriba. La nit perquè succeeix al dia. El dia perquè succeeix a la nit.

Esperem que acabi el recompte.

El final del recompte és un xiulet que fa que totes ens girem cap a la porta. Les files immòbils es converteixen en files a punt per posar-se en marxa. En marxa cap als aiguamolls, cap als maons, cap als fossats.

Avui esperem més estona que de costum. El cel empal·lideix més que de costum. Esperem.

¿Què?

Un SS apareix a la punta de la Lagerstrasse, ve cap a nosaltres, s’atura davant de les nostres files. Pel caduceu de la gorra ha de ser el metge. Ens considera. A poc a poc. Parla. No crida. Parla. Una pregunta. Ningú no respon. Demana: “Dolmetscherine”. La Marie-Claude fa un pas endavant. L’SS repeteix la pregunta i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si hi ha algú que no pugui suportar el recompte.” L’SS ens mira. Al seu costat la Magda, la nostra blockova, ens mira, s’aparta i parpelleja una mica.

De debò, ¿qui pot suportar el recompte? ¿Qui es pot estar a peu dret sense moure’s durant hores i hores? En plena nit. Enmig de la neu. Sense haver menjat, sense haver dormit. ¿Qui pot suportar aquest fred durant hores?

Algunes alcen la mà.

L’SS les fa sortir de les files. Les compta. Massa poques. Diu una altra frase, suaument, i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si no n’hi ha d’altres, de velles o malaltes, que el recompte els resulti massa dur al matí.” S’alcen més mans. Aleshores la Magda, de pressa, clava un cop de colze a la Marie-Claude i, sense canviar de to, la Marie-Claude: “Però val més no dir-ho.” Les mans alçades s’abaixen. Menys una. Una velleta remenuda es posa de puntetes, estira i agita els braços tan amunt com pot de por que no la vegin. L’SS s’allunya. La velleta s’enardeix: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” Les seves veïnes li fan “xst!”. Ella s’empipa. ¿Per què, si hi ha un règim menys dur per a les malaltes i les velles, haurien d’impedir que se’n beneficiï? Desesperada que l’hagin oblidat, crida. Amb una veu aguda i vella com ella, crida: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” L’SS ho sent, es gira: “Komm” i la velleta s’afegeix al grup que acaba de formar-se i que el metge SS escorta fins al block 25.