Читать книгу Cap de nosaltres tornarà - Charlotte Delbo - Страница 21

Els pops ens oprimien amb els seus músculs viscosos i quan aconseguíem alliberar un braç llavors un tentacle se’ns enroscava al coll, ens comprimia les vèrtebres, les estrenyia fins a fer-les petar, les vèrtebres, la tràquea, l’esòfag, la laringe, la faringe i tots els conductes que hi ha al coll, els estrenyia fins a partir-los. Calia alliberar el coll i, per evitar l’estrangulament, cedir els braços, les cames, la cintura als tentacles adherents, invasius que es multiplicaven sense fi, que sorgien de tot arreu tan incomptables que tenies la temptació d’abandonar la lluita i aquella vigilància extenuant. Els tentacles es desplegaven, desplegaven la seva amenaça. L’amenaça quedava suspesa una bona estona i nosaltres allà, hipnotitzades, incapaces d’arriscar-nos a esquivar la bèstia que s’abraonava, s’enroscava, s’enganxava, espremia. Ja anàvem a sucumbir quan de sobte teníem la sensació de despertar-nos. No són pops, és el fang. Nedem pel fang, un fang viscós amb onades inesgotables de tentacles. És un mar de fang per on hem de nedar, nedar per força, nedar fins a esgotar-nos i perdre l’alè per treure el cap dels remolins de llot. Ens encongim de fàstic, tenim fang als ulls, al nas, a la boca, ens ofega i agitem els braços per mirar de recuperar l’equilibri en aquest fang que ens embolica amb els seus braços de pop. I seria fàcil nedar pel fang si no ens obliguessin a portar tragues plenes de terrossos, tan feixugues que la càrrega t’arrossega sense remei cap al fons, és per això que el fang se’t fica al coll i a les orelles, enganxós, glaçat. Alçar aquestes tragues damunt del cap costa un esforç sobrehumà i la companya del davant s’enfonsa, desapareix, engolida pel fang. Cal estirar-la, que suri, deixar la traga, impossible desfer-se’n, la duem encadenada als canells, tan estretament, tan fort, que ens enfonsem plegades en un cos a cos mortal, lligades l’una a l’altra per la traga d’on cauen els terrossos que es barregen amb el fang on bracegem en un darrer intent d’alliberarnos i ara la traga està plena d’ulls i dents, ulls que lluen, dents que riuen i il·luminen el fang com madrèpores fosforescents una aigua espessa, i tots aquests ulls i totes aquestes dents flamegen i vociferen, es claven, mosseguen, es claven, mosseguen, es claven i mosseguen per totes bandes i vociferen schneller, schneller, weiter, weiter i quan donem cops de puny a aquestes cares totes dents i ulls els punys només troben fundes toves, esponges podrides. Volem fugir, nedar fora d’aquest llim. El fangar està ple com una piscina un migdia d’estiu i xoquem per totes bandes amb masses fugisseres i olioses que ens impedeixen la retirada, i les espatlles rodolen, es giren, empenten altres espatlles. És un desgavell de cossos, un tumult de braços i cames, i quan per fi creiem tocar una cosa sòlida és que hem topat amb els taulons on dormim i tot s’esvaeix en l’ombra on es mou una cama que és de la Lulu, un braç que és de la Yvonne, un cap contra el meu pit que m’oprimeix i que és el cap de la Viva, i em desperta la sensació d’estar arran de l’abisme, arran del quadrat, a punt de caure al passadís, m’enfonso en un altre malson, i és que aquella cova plena d’ombra respirava, respirava i alenava, cada replec estremit per mil somnis dolorosos i més malsons. De l’ombra es desprèn una ombra que llisca, llisca a terra pel fang i corre cap a la porta de la cova i aquesta ombra en desperta d’altres que llisquen i corren i no encerten el camí en la nit, palpen i dubten, es freguen, es parlen amb paraules sense sentit: “¿On tinc les sabates? ¿Ets tu? La disenteria, és el tercer cop que surto.” Tornen altres ombres que busquen el seu lloc amb les mans, el lloc del cap palpant un cap, i de tots els pisos pugen malsons que van formant-se en l’ombra, de tots els pisos pugen planys i gemecs de cossos malferits que lluiten contra el fang, contra les cares de hiena que bramen weiter, weiter perquè aquestes hienes bramen paraules així i no tens més remei que arraulir-te i intentar suscitar un malson suportable, potser el de quan tornes a casa i dius: Sóc jo, he tornat, ¿veieu? i tots els parents que creies corsecats per l’ànsia es giren de cara a la paret i callen, estranys a força d’indiferència. Repeteixes: Sóc jo, aquí em teniu, ara sé que és de veritat, que no estic somiant; he somiat tantes vegades que tornava i després el despertar era horrible, però aquest cop és veritat, és veritat perquè sóc a la cuina, toco l’aigüera. Ja veus, mamà, sóc jo, i el fred de la pedra em desperta. És un totxo que s’ha desprès de l’envà que separa el nostre quadrat del veí on dormen i gemeguen altres larves i somien sota les mantes amb què es tapen —són sudaris que les tapen perquè són mortes, tant se val si avui o demà, són mortes per a la tornada a la cuina on les espera la mare i et sents caure en un forat d’ombra, un forat sense fi —és el forat de la nit o bé un altre malson, o bé la nostra mort de veritat, i lluitem amb fúria, lluitem. Cal tornar, cal tornar a casa, tornar per tocar amb les mans l’aigüera de pedra i lluitem contra el vertigen que ens xucla cap al fons del forat de la nit o de la mort, tibem un darrer cop l’energia en un esforç desesperat i ens aferrem al totxo, el totxo fred que estrenyem contra el cor, el totxo que hem arrencat d’una pila de totxos cimentats pel glaç, trenquem el glaç amb les ungles, ràpid, ràpid, els bastons i les corretges volen —ràpid més ràpid que les ungles sagnen— i aquest totxo fred contra el cor el portem a una altra pila, en un seguici llòbrec on totes anem amb un totxo damunt del cor perquè és així que es transporten els totxos aquí, un totxo rere l’altre, del matí al vespre, d’una pila a una altra pila, del matí al vespre, i no n’hi ha prou que tot el dia portis totxos a les obres, també els portes de nit, perquè de nit ens persegueix tot alhora, el fang dels aiguamolls on ens enfonsem, els totxos freds que hem de portar contra el cor, les kapos que bramen i els gossos que caminen pel fang com si fos terra ferma i ens mosseguen a un senyal dels ulls que flamegen en l’ombra i tenim l’alè càlid i humit del gos a la cara i la por ens perleja les temples. I la nit és més esgotadora que el dia, poblada de tos i ranera amb les que agonitzen solitàries, comprimides contra les altres que lluiten amb el fang, els gossos, els totxos i els brams, les que trobarem mortes quan ens despertem l’endemà, les que transportarem fins a la porta enmig del fang i deixarem allà, embolicades amb la manta en què han lliurat la vida. I cada morta és tan lleugera i feixuga com les ombres de la nit, lleugera de tan descarnada i feixuga per la suma de patiments que ningú compartirà mai.