Читать книгу Cap de nosaltres tornarà - Charlotte Delbo - Страница 19

Al migdia les havien fet sortir. De passada, la blockova els arrencava el mocador de cap, l’abric. Mocadors esparracats, abrics esparracats.

Era un dia d’hivern sec i fred. Un d’aquests dies d’hivern que la gent diu: “Estaria bé sortir a caminar.” Gent. En un altre lloc.

El sòl estava cobert de neu endurida.

Desposseïdes de l’abric, moltes anaven amb els braços nus. Creuaven els braços i se’ls fregaven amb les mans primes. Les altres es protegien el cap. No tenien més d’un centímetre de pèl, no feia gaire que hi eren. Totes tremolaven.

El pati era massa esquifit per encabir-les, però es comprimien a la part assolellada i apartaven cap a l’ombra les que agonitzaven. Assegudes a la neu, esperaven. I per la mirada es notava que ja no veien res, res del que les envoltava, res del pati, res de les moribundes i les mortes, res d’elles mateixes. Eren allà, a la neu, sacsejades per tremolors que no podien reprimir.

De sobte, com responent a un senyal, totes es posaven a udolar. Un udol que s’inflava, s’enlairava, s’enlairava i s’eixamplava per damunt dels murs. No eren més que boques que udolaven, que udolaven al cel. Un parterre de boques torçades.

L’udol s’esquinçava i enmig del silenci se sentien sanglots aïllats. S’ensorraven. Abatudes, resignades, potser. No eren més que ulls enclotats. Un parterre d’ulls enclotats.

Aviat no podien més d’acceptar, de resignar-se. Un udol s’enlairava, més salvatge, s’enlairava i s’esquinçava, i el silenci tornava a caure amb els sanglots i els ulls enclotats de la desesperació.

En la virolaina de parracs i la multitud de rostres, les que no ploraven ni udolaven havien deixat de tremolar.

I els udols recomençaven.

Res no sentia aquelles crides des de la riba de l’horror. El món s’aturava lluny d’aquí. El món que diu: “Estaria bé sortir a caminar.” Només ho sentien les nostres oïdes i nosaltres ja no érem part dels vius. Esperàvem el nostre torn.

Un darrer silenci dura molta estona. ¿Són totes mortes? No. Són allà. Vençudes i la seva consciència encara refusa, refusa, es tensa, vol protestar, lluitar. Els udols s’enlairen de nou, s’enlairen i s’inflen i s’eixamplen. De nou no són més que boques que udolen al cel.

Els silencis i els udols estriaven les hores.

El sol es retirava. L’ombra anava omplint tot el pati. Només quedava una filera il·luminada de caps que un últim raig de sol retallava, contorns ossuts deformats pels crits.

Aleshores se sent l’estrèpit dels camions que els udols cobreixen a l’acte. I quan s’obre la porta el pati es torna massa gran. Totes s’han aixecat i es comprimeixen contra el mur oposat i, en l’espai buit, a la neu bruta, hi ha més cadàvers dels que havíem pogut comptar.

Entren dos presoners. En veure’ls redoblen els udols. És el kommando del cel.

Armats amb bastons, volen empènyer les dones cap a la porta. Elles no es mouen. Inertes. Després cedeixen. Gairebé sense que les hagin d’empentar, s’apropen.

El primer camió s’ha aturat a tocar de la porta.

Un presoner s’està dret dalt del camió, un gegant que duu una jupa amb el coll de pell girat i una gorra d’astracan calada fins a les orelles.

(Els del kommando del cel tenen privilegis. Van ben abrigats, s’atipen. Durant tres mesos. Passat el termini, en vénen d’altres que els expedeixen a ells. Cap al cel. Cap al forn. I així cada tres mesos. Són els que s’ocupen de les cambres de gas i les xemeneies.)

A l’esquena de la jupa hi duu pintada la creu vermella. Les dones també la duen; cada vegada n’hi ha més, de vestits ratllats amb la creu.

Els dos altres empenyen les dones cap a ell. Ell es descorda el cinturó i l’agafa ben fort pels extrems, el passa per les aixelles d’una dona rere l’altra i les carrega. Les llença a la plataforma del camió. Quan elles tornen en si, s’aixequen. Hi ha reflexos inalterables.

Uf. Uf. Una altra, una altra. Uf. Uf. Una altra.

Treballa ràpid, com algú que se sap la feina, un que vol fer-la cada vegada més bé. El camió està ple. No prou. Amb l’esquena, empeny i apila i continua carregant. Les dones queden esclafades les unes contra les altres. Ja no criden, no tremolen.

Quan realment ja no pot afegir-ne cap més, salta a terra, alça l’abatible, subjecta les cadenetes. Dóna un darrer cop d’ull a la feina com si fos una feina. Amb la força dels braços, encara n’atrapa algunes que llença sobre les altres. Les altres les reben al cap, a les espatlles. No criden, no tremolen. Té el carregament llest, puja al costat del xofer. Som-hi! L’SS engega.

La Drexler assisteix a la sortida. Amb els punys als malucs, vigila, com un cap que vigila la feina i està satisfet.

Les dones del camió no criden. Massa comprimides, intenten alliberar els braços o el tors. Incomprensible que algú encara alliberi un braç, que encara vulgui incorporar-se.

Una estira el bust molt enrere per damunt de la barana. Dreta. Tensa. Els ulls li espurnegen. Mira la Drexler amb odi, amb menyspreu, un menyspreu que hauria de matar. No ha udolat amb les altres, només la malaltia li beu la cara.

El camió arrenca. La Drexler la segueix amb la mirada.

Quan el camió s’allunya, agita la mà en senyal de comiat i riu. Riu. I fa adéu amb la mà molta estona.

És la primera vegada que la veiem riure.

Un altre camió s’atura a la porta del block 25.

Deixo de mirar.