Читать книгу Cap de nosaltres tornarà - Charlotte Delbo - Страница 18

Els aiguamolls. La plana coberta d’aiguamolls. Aiguamolls fins a l’infinit. La plana glaçada fins a l’infinit.

Només parem atenció als nostres peus. Caminar en files produeix una mena d’obsessió. Sempre mires els peus de qui tens al davant. Tens aquests peus que avancen feixucs, avancen al teu davant, aquests peus que evites i que no atrapes mai, aquests peus que sempre van davant dels teus, sempre, fins i tot de nit en un malson ple de trepigs, aquests peus que et fascinen tant que els veuries ni que fossis a primera fila, aquests peus que s’arrosseguen o ensopeguen, que avancen. Que avancen amb el seu soroll desigual, el seu pas desbaratat. I si vas darrere d’una que va descalça perquè li han robat les sabates, aquests peus que van nus pel gel o pel fang, aquests peus nus, nus per la neu, aquests peus torturats que voldries no veure mai més, aquests peus llastimosos que tens por de trepitjar, et turmenten fins al desfici. De vegades se surt una galotxa d’un peu, s’encalla al teu davant, et molesta com una mosca a l’estiu. No t’atures per aquesta galotxa que una altra s’ajup a recollir. Cal caminar. Camines. I passes la ressagada que ha quedat fora de la fila i es veu expulsada cap al voral, que corre per recuperar el seu lloc i ja no veu les seves companyes engolides per la marea de les altres i busca els peus amb la mirada perquè sap identificar-les pel calçat. Camines. Camines per la carretera llisa com una sala de patinatge, o enganxosa de fang. De fang argilós on s’enganxen les soles. Camines. Camines cap als aiguamolls submergits en la boira. Camines sense veure res, amb els ulls clavats en els peus que caminen al teu davant. Camines. Camines per la plana coberta d’aiguamolls. Aiguamolls fins a l’horitzó. Per la plana sense ribes, la plana glaçada. Camines.

Caminem des que s’ha fet de dia.

Hi ha un moment en què el fred que cala els ossos és més humit, més cru. El cel clareja. És de dia. Diuen que és de dia.

Havíem esperat que es fes de dia per sortir. Cada dia esperàvem que es fes de dia per sortir. No podíem sortir abans que claregés, abans que els sentinelles de les torres poguessin disparar contra les fugitives. A ningú li passava pel cap la idea de fugir. Has d’estar fort per voler escapar-te. Estar segur de comptar amb tots els teus músculs i tots els teus sentits. A ningú se li acudia fugir.

Era de dia. Es formaven les columnes. Ens deixàvem conduir cap a qualsevol. La nostra única preocupació era que no ens separessin, per això ens aferràvem les unes a les altres.

Un cop formades les columnes, encara havíem d’esperar una bona estona. Milers de dones triguen una bona estona a sortir, de cinc en cinc, comptades en passar. Passar la porta feia anar dret. Passar davant dels ulls de la Drexler, d’en Taube, davant dels ulls de tants escrutadors, atrets per un coll mal cordat, un botó caigut, unes mans que pengen de qualsevol manera, un número poc visible. Davant de la barraca del control, una SS tocava amb el bastó la primera de cada filera i comptava: fünfzehn, zwanzig, i així fins a cent, fins a dos-cents, segons la importància del kommando. Quan acabava de desfilar, dos SS, cadascun amb el seu gos, tancaven la marxa. Anella rere anella, el camp buidava a la llum del dia els budells de la nit.

Giràvem a mà dreta o esquerra. A mà dreta cap als aiguamolls. A mà esquerra cap a les cases per demolir, les vagonetes per carregar i empènyer. Durant setmanes vaig covar el desig que giréssim a mà dreta perquè aleshores travessàvem un rierol on podia agafar una mica d’aigua per beure. Durant setmanes vaig tenir set. Normalment anàvem cap als aiguamolls.

Enfilàvem la carretera. La disciplina s’atenuava. Ens podíem agafar de bracet per ajudar-nos a caminar, apujar-nos el coll, enfonsar les mans a les mànigues. La columna s’estirava per la carretera.

Avui la carretera està coberta de gel, polida com un mirall. Rellisquem amb el gel. Caiem. La columna avança. N’hi ha que gairebé les has d’arrossegar, ja no poden caminar de tan inflades que tenen les cames. La columna va avançant. Arribem a un altre revolt, temut perquè allà gira el vent. Bufa de cara, afilat, gèlid. La proximitat dels aiguamolls es nota per la boira. Caminem enmig d’una boira que no ens deixa veure res. No hi ha res per veure. Aiguamolls fins a l’infinit, la plana submergida en la boira. La plana embolicada en cotó fluix glaçat.

Estem en marxa. Només parem atenció als peus, caminem. Des que ha començat a despuntar el dia, caminem.

Caminem.

Quan alentim la marxa, els SS de la rereguarda atien els seus gossos.

Caminem.

Per la plana glaçada, caminem.

A la vora dels aiguamolls, la columna s’atura.

Cadascuna de les suboficials que dirigeixen el treball compta el seu lot: Fünfzehn. Zwanzig. Vierzig. No ens hem de moure. Encara compten. Dreissig. Fünfzig. No moure’s. Tornen a comptar. Després ens condueixen a una pila d’eines que lluen feblement en la boira. Agafem càvecs. Al costat hi ha tragues^* amuntegades. Pitjor per a les que no s’hagin afanyat a aconseguir un càvec.

Amb l’estri a la mà, baixem als aiguamolls. Ens enfonsem en la boira més densa dels aiguamolls. No veiem res a un pam de distància. Llisquem dins uns sots, uns fossats. Els SS bramen. Ferms dins de les seves botes, van i vénen i fan córrer. Delimiten el quadrat que s’ha de treballar. Cal reprendre la feina al tall fet pels càvecs el dia abans. Seguint una ratlla amb les puntes perdudes en la boira, com tot d’insectes sobre fons blanc, insectes miserables i desvalguts, les dones ocupen el seu lloc, corben l’esquena. Tot brama. Els SS, les anweiserines, els kapos. Hem de clavar el càvec en el glaç, atacar la terra, arrencar-ne terrossos, posar-los en una traga que dues dones posen a la vora del solc obert pels càvecs. Quan la traga és plena, se’n tornen. Caminen dolorosament, amb les espatlles escorxades per la càrrega. Van a buidar la traga dalt d’una muntanya de terrossos que escalen ensopegant i caient. Les portadores fan una ronda ininterrompuda que escora, es redreça, es vincla sota el pes, bolca la traga al capdamunt de la pila i torna a col·locar-se davant d’una dona que cava. Al llarg de tot el trajecte, plouen cops de bastó al clatell, cops de vara a les temples, cops de corretja als ronyons. Els udols. Els udols. Els udols fins al confins invisibles dels aiguamolls. No són els insectes que udolen. Els insectes són muts.

A les cavadores, els cops els vénen per darrere. Són tres fúries que van i vénen i ho piquen tot al seu pas, sense aturar-se ni un instant, cridant, cridant sempre les mateixes paraules, les mateixes injúries repetides en aquesta llengua incomprensible, picant per torns, amb tota la força, preferiblement les de sempre, aquelles en qui s’han fixat, aquesta perquè és menuda i amb prou feines aixeca el càvec, aquella perquè és alta i les desafia amb l’alçada, aquella altra perquè li sagnen els penellons de les mans. Els SS, apartats, han fet un foc de rama. S’escalfen. Els seus gossos també. Quan els udols arriben al paroxisme s’hi fiquen, bramen i també piquen. Sense saber-ne res. Perquè sí. A cops de peu. A cops de puny. Aleshores es fa un silenci sobre els aiguamolls, com si la boira s’espesseís i ofegués el soroll. Fins que els udols perforen de nou el silenci.

Per això hem esperat que es fes de dia. Hem esperat que es fes de dia per començar la jornada.

¿Què és més pròxim de l’eternitat que una jornada? ¿Què és més llarg que una jornada? ¿Com podem saber que passa? Uns terrossos succeeixen a d’altres, el solc retrocedeix, les portadores continuen la seva ronda. I els udols, els udols, els udols.

¿Què és més llarg que una jornada? El temps passa perquè a poc a poc la boira s’esquinça. Les mans es noten menys entumides. Potser el sol, llunyà, vague. Arrenca de mica en mica pessics de boira. El glaç s’estova, s’estova i es fon. Aleshores els peus s’enfonsen en el fang, les galotxes queden cobertes de llot glaçat que arriba fins als turmells. Ens estem immòbils en l’aiguafang, immòbils en l’aigua glaçada. Per a les portadores, el munt de terrossos és cada vegada més difícil d’escalar, humit, relliscós.

És de dia.

Els aiguamolls s’aclareixen, fan una claror freda i boirosa sota els raigs de sol grocs que perforen la boira.

Els aiguamolls tornen a ser líquids sota el sol que ja ha dissipat tota la boira.

És de dia.

És de dia als aiguamolls on brillen les altes canyes daurades.

És de dia als aiguamolls on s’extenuen uns insectes amb ulls esparverats.

El càvec pesa cada cop més.

Les portadores duen la traga cada cop més avall.

És de dia als aiguamolls on moren insectes amb forma humana.

La traga ara és impossible d’alçar.

És de dia i així serà fins al final del dia.

La fam. La febre. La set.

És de dia i així serà fins al vespre.

Els ronyons són un bloc de dolor.

És de dia i així serà fins a la nit.

Les mans glaçades, els peus glaçats.

És de dia als aiguamolls on el sol fa guspirejar al lluny formes d’arbres dins d’un sudari de gebre.

És de dia i així serà per tota una eternitat.

^*Les tragues, de l’alemany trage, són civeres amb nanses. (N. de la T.)