Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 10

Un descobriment essencial

IRÈNE NÉMIROWSKY

El ball, La Magrana, Barcelona, 2006

M’agradaria confessar, d’entrada, que no em considere en absolut un «crític literari». Jo sóc només un tipus que llegeix llibres (hi ha defectes pitjors: ocasionalment, també els escric) i busca expressament el gran plaer de poder comunicar les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura.

Per a algú com jo, l’alegria específica de descobrir una autora com Irène Némirovsky forma part dels moments màgics de l’existència, de les cantonades premiades amb sorpresa en l’ofici de llegir, que és una subespècie viva i contrastada de l’ofici de viure.

Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, poliglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, «jueus».

Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel·lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta, a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat.

Tots els escriptors somiem a ser llegits cinquanta o cent anys després de la nostra desaparició física. La pròpia Némirovsky, mentre espera el desenllaç a França de la vesània nazi, somia i labora en una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explique la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein, la seua filla.

És aquest llibre que reposa damunt la taula del meu despatx. Un volum considerable, una traducció impecable, un títol perfecte en la seua simplicitat: Suite francesa. I ara és l’hora de dir que és un dels llibres més formidables dels que he pogut llegir en els darrers anys, una lliçó de mestratge narratiu. Si haguera de recomanar un títol a algú que volguera fer-se escriptor, ara no ho dubtaria: seria aquest. I és per això, simplement –i disculpeu aquest llarg preàmbul–, que m’he posat a llegir El ball. Volia més Némirovsky –en tenia «mono».

Està El ball al nivell de Suite francesa? Completament. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutilant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares.

Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Pels seus referents els coneixereu –els grans escriptors, és clar.