Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 7

Proemi

S’ha dit que escrivim la nostra autobiografia amb els llibres que llegim. L’afirmació és prou exacta. Una vida d’extensió mitjana, amb una mica de disciplina, pot proveir alguns centenars de títols –potser milers–, suficients a construir l’espill exacte que un individu ambiciós requereix. No vull dir, amb això, que la gent que no llegeix no té biografia; la té, sense dubte, però més pobra, més desvalguda, més necessitada d’algú que li repasse els contorns amb energia.

La lectura dels llibres d’altri, en tot cas, seria una cosa trista sense procurar, mentrestant, escriure’n de propis. Llegir i escriure, de fet, haurien de ser una parella inextricable, i sense dubte ho són a ca meua. Davant l’evidència de lectors que no escriuen i d’escriptors que no llegeixen, em quede amb la primera part del binomi. Al capdavall, enorgullir-se dels títols que u ha llegit –com feia Borges– és una operació que no delata petulància, sinó una satisfacció astutament humil.

Tota una altra cosa és quan, a més de llegir un llibre, l’has de jutjar públicament. D’això, se n’haurien d’encarregar, en teoria, uns senyors i senyores anomenats crítics literaris. La nostra cultura és tan modesta i jivaritzada, però, que ni tan sols ens podem permetre aquest luxe. No és que no comptem amb un Marcel Reich-Ranicki, sinó que costa trobar individus mínimament alfabetitzats que es dediquen a un ofici tan noble. Jo no he pretès mai passar per un «crític». Només sóc un escriptor que opina als mitjans dels llibres que ha llegit. No és una qüestió de modèstia sinó de punt de vista: el crític literari ideal hauria de ser algú objectiu, amb una formació colossal, insubornable i d’ofici exclusiu. Com que no n’anem precisament sobrats, en el seu lloc som els mateixos escriptors els qui ens veiem en la tessitura d’avaluar els nostres companys. Així les coses, s’ha de ser precabut. D’entrada, jo preferisc no haver de dir res –si puc– dels textos clarament insuficients. Parlar només dels títols que realment em mobilitzen m’assegura satisfaccions i la sensació del deure acomplert: premiar l’excel·lent, ignorar el defectuós.

A les pàgines següents, tan eficaçment pastorejades per la professora Anna Esteve, hi ha una selecció dels textos sobre llibres que he publicat en diferents llocs tot al llarg de l’última dècada. No hi pretenc establir pòdiums, ni rànquings, ni cànons. Són llibres que he anat llegint, que m’han agradat i que m’han suscitat un comentari. Esteve decidirà què poden tindre en comú, quin punt de vista pressuposen, quina metodologia els construeix. Jo només sé que he actuat, fonamentalment, pel plaer. El plaer d’haver llegit un bon assaig o una bona novel·la (el teatre i la poesia els he sovintejat menys) i escriure’n després algunes ratlles entusiastes.

Capítol a part ocupen els textos recollits al final d’aquest volum. Són tots sobre À la recherche du temps perdu de Proust i tenen una història. L’any 2009 Josep Maria Pinto va iniciar, per a l’editorial Viena, la traducció sistemàtica de la llarga narració proustiana. De llavors ençà Viena ha anat proveint el mercat amb un volum a l’any. No he faltat a la cita, aquests sis primers anys. I hi continuaré sent fidel, en el futur. Al capdavall, Proust és un dels meus fetitxes literaris i Pinto un extraordinari traductor. És deliciosament útil acarar l’original de la Recherche amb la versió catalana, anar glossant-ho tot plegat, llegir doblement Proust.

Fet i fet, la lectura és un vici solitari que pot suscitar solidaritats col·lectives. Per això és important completarla amb l’escriptura. Això és, en definitiva, aquest Ofici de lector. L’ofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor.

Joan Garí