Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 15

La infància com a decepció

J. M. COETZEE

Infantesa. Escenes de la vida a províncies, Edicions 62, Barcelona, 2006. Traducció de Dolors Udina

Més que el paradís perdut de què parlen els lírics, la infància és, abans de tot, l’escola de la decepció. Això sembla haver-ho entés en carn pròpia el novel·lista sud-africà J. M. Coetzee i per això el primer volum de les seues memòries, que Edicions 62 serveix al lector en llengua catalana, té el regust d’una certa amargor, el sabor exacte del xiquet que creix en una família i en un país on se sent estrany, escadusser.

Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país –i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pa amb tomaca– perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, d’altra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna («Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare») i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats («Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat»).

No esperem en aquest llibre, però, una precoç anàlisi antiracista ni res que s’hi aproxime. Tanmateix, la visió afuada de la realitat social hi és, com ara quan se’ns conta l’episodi en què un dels creditors del pare, un home de raça negra, és convidat a casa a prendre el te. Quan se’n va, la família discuteix què fer amb la tassa. Si segueixen el costum del país, l’haurien de trencar. La mare, però, opta simplement per desinfectar-la amb lleixiu…

En realitat, ningú honest no rememora la infància per a justificar res, ni que siga perquè les justificacions a posteriori són una mica patètiques. Em pense que Coetzee simplement ha volgut explicar-nos quina mena de turpitud informava la seua vida familiar, construïda a parts iguals –per utilitzar les seues paraules– amb els maons de la seriositat, la decepció i la desil·lusió. Aquest infant verbalitzat només és feliç en els episodis de contacte directe amb la natura (les visites a la granja Voëlfontein, de la qual se sent part i on vol ser soterrat) i també entre els llibres. No podien faltar, en unes memòries d’infantesa, les referències a les primeres lectures, que en aquest cas són Enid Blyton (hi coincidim), els germans Hardy, els contes de Biggles i les històries de la Legió estrangera de P. C. Wren (el pare li proposa provar amb Shakespeare, però ell desconfia dels consells paterns).

La natura, la lectura: un recer comprensible en un xaval perpètuament desplaçat: anglès entre afrikaners, catòlic entre protestants, filosoviètic entre filoamericans.

I tot servit amb aquest estil enganyosament diàfan, que oculta amb pulcritud el treball de fusteria, projectant la complexitat en els dilemes morals del protagonista i no en la sintaxi del seu relator: una bona lliçó per a tants escriptors lírics que escriuen confús i sota el mantell embarbussat del paràgraf torturat no batega ni la més mínima idea literària.