Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 14

Excel·lent obertura d’una simfonia inexistent

YASMINA REZA

En el trineu de Shopenhauer, Anagrama/Empúries, Barcelona, 2006. Traducció de Ramon Faura Coll

Escriu Sándor Márai, en La dona justa (aquesta peça superba de la literatura burgesa):

Només rebràs alguna cosa dels llibres que llegeixes si tu ets capaç de donar-los alguna cosa teva. Vull dir que t’has d’acostar a la lectura com si fos un duel, amb l’estat d’ànim de qui està disposat a ferir i a patir ferides, a discutir, a convèncer i deixar-se convèncer, i tot seguit, aquest tresor que has après, l’has de fer servir per edificar alguna cosa nova a la vida o a la feina.

La frase em va agradar, quan la vaig llegir, perquè s’adeia bastant amb l’actitud que m’agrada prendre quan m’enfronte a un llibre. Si descartes d’entrada els llibres roïns, perquè en general no val la pena dedicar-hi temps ni atenció, és amb els altres amb què entaules la lluita cos a cos. I no sempre n’ixes vencedor, això és un fet.

Agafem un volum com En el trineu de Shopenhauer. Venia precedit per una fama notòria. El mateix títol és intrigant i eufònic i pot sostindre ben bé l’atractiu preliminar de l’obra. L’autora ha rebut nombrosos premis (tot i que això no és garantia de res, tal com està el món) i l’editorial ens informa que la seua primera novel·la, Una desolació (Empúries, 2000), va obtindre «una gran acollida».

Semblen bons hams per a decidir-s’hi, i això vaig fer. Una vegada llegit, però, he de reconéixer que vaig quedar un poc desconcertat. També afegiré, per si de cas, que potser, simplement, sóc jo qui no ha sigut capaç de captar tot el que l’obra contenia, el que hi havia previst l’autora i el que qualsevol altre lector, en el seu combat particular, potser haurà estat capaç de projectar-hi.

En el trineu de Shopenhauer consta de vuit petits monòlegs (el menor, de tan sols dues pàgines) que s’adrecen uns personatges a uns altres: Nadine Chipman a Serge Othon Weil, Ariel Chipman (el marit de Nadine) a la psiquiatra, Serge Othon Weil a Ariel Chipman, Nadine Chipman a la psiquiatra, Serge Othon Weil a Ariel Chipman de nou, Nadine Chipman una altra vegada a la psiquiatra, Ariel Chipman a Nadine Chipman i la psiquiatra a tots tres.

El resultat d’aquest diàleg de bojos és una desassossegant sensació d’estar assistint a una desfilada de monstres domèstics, éssers desvalguts, desorientats, temorencs de la mort i assaltats pel desamor i, tal com s’assenyala explícitament, commoguts en el més íntim pel fracàs de la filosofia –fracàs personalitzat en Louis Althusser estrangulant la seua dona Hélène. I tot això està molt bé, però precisament quan has aconseguit penetrar en la lògica d’aquesta colla peculiar, l’opuscle es clou (són 94 pàgines de lletra molt generosa).

Què fas amb un llibre així? Quina mena de duel hi estableixes? M’agradava el tema, m’agradava el tractament, però quan s’ha acabat m’he quedat amb un pam de nas. On és la resta de la història? Tenim la introducció, però hi caldrien un nus i un desenllaç, per utilitzar una terminologia clàssica.

És bonica i commovedora la imatge d’aquest deixeble d’Althusser lliscant damunt el trineu d’Arthur Shopenhauer «en davallada directa a la mort». Tanmateix, amb una imatge no se sosté una obra. Aquesta, en concret, és coixa i inconsistent, així que no entenc la seua fama, però admetré qualsevol suggeriment, per si de cas sóc jo massa soca…