Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 13

Llegir, abandonar, rellegir

JOHN IRVING

Fins que et trobi, Edicions 62 Barcelona, 2006. Traducció de Carles Miró

Confessaré, d’entrada, que he abandonat la lectura d’aquest llibre a la pàgina 600, aprofitant el número redó i a tres-centes sis planes del seu final canònic. Supose que és una declaració una mica desconcertant per a situar al frontispici del comentari d’un llibre. És el que hi ha, però. I afegiré, de seguida, que no és que el llibre m’haja desagradat, o que Irving m’haja defraudat. John Irving és un narrador de raça i Fins que et trobi és un llibre escrit amb perícia i d’un indubtable atractiu literari. Però jo no he pogut passar de la pàgina 600, i això és un fet inapel·lable.

Pensant-hi un poc, he arribat a la conclusió que havia situat aquest autor en un horitzó d’expectatives massa elevat. El títol anterior que n’havia llegit, Una dona difícil, fou una lectura ceguerosa, impossible d’abandonar, perfectament addictiva. En un llibre com aquest Irving va donar el do de pit i és molt comprensible –dic jo– que qualsevol material posterior, en no resistir la comparació, provoque el desastre: l’abandó.

El que no pense fer, però, és sentir-me culpable per haver rescindit el contracte abans d’hora amb un autor en absolut desproveït de talent i gràcia literària. Fa alguns anys un gavatx lúcid –Daniel Pennac– va escriure un opusclet prou difòs, Comme un roman (1992), que incloïa un decàleg de drets del lector. En el punt 3 d’aquesta llista (immediatament després del dret a no llegir i del dret a saltar pàgines) hi havia, memorable i solemne, el dret a no acabar un llibre. Potser en el fons només hi ha dues classes de persones, les que per regla general acaben de llegir els llibres que comencen i les que per regla general no ho solen fer així. En aquest cas, jo pertany a la primera classe, i per això, amic lector, hauràs de comprendre els meus dubtes metafísics relacionats amb Irving. És el cas que em costa molt no culminar un llibre quan l’he encetat, llevat dels casos, perfectament previsibles, del material defectuós que fa mala espina des de les primeres planes. Llavors, si és així, per què Fins que et trobi no m’ha fet el pes fins al final?

És difícil contestar a una pregunta així. Vaig emprendre molt bé les peripècies d’aquest Jack Burns sorprés en la més tendra infància, i pujat lentament envoltat de dones que el van convertir en un joguet eròtic fins la violació definitiva. Les obsessions del novel·lista de New Hampshire –ell mateix protagonista infantil d’un episodi de violència sexual–, que ja eren rastrejables en volums anteriors, provoquen en Fins que et trobi una apoteosi eròtica a la qual el lector assisteix una mica impertèrrit, quan no discretament fascinat per l’espectacle impúdic. L’habilitat d’Irving per a generar frases literàriament rotundes i situacions dramàtiques versemblants i ben descrites està fora de tot dubte. Però després de resseguir la infància i la joventut de Jack sempre cosides pel mateix esquema, hi ha el moment de dir prou. I prou és prou.

En realitat, mai no sabrem per què ens veiem impel·lits a abandonar un llibre. Potser, tal com està el món, perquè un lector es deixe seduir per un totxo de mil pàgines cal amarrar-se bé els matxos. Potser el temps que hauria esmerçat a acabar Fins que et trobi el dedique un dia a rellegir Una dona difícil. ¿Llegir dues vegades el mateix llibre equival a llegir dos llibres? No acabaríem mai!