Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 16

Les primeres paraules

JEAN PAUL SARTRE

Els mots, Proa, Barcelona, 2005. Traducció de Josep M. Corredor

Quan Jean Paul Sartre publica Les mots, l’any 1963, té 58 anys. És ja la glòria compromesa i estràbica de la filosofia francesa, un maître-à-penser que es permetria el luxe, molt poc després, de rebutjar el premi Nobel de literatura. Les mots és, en essència, una autobiografia centrada en la seua infància i primera adolescència. Per què un escriptor, entrat en anys, sent de sobte la necessitat de fer llum –de fer llum de l’única manera que sap: per escrit– sobre els primers anys de la seua vida? Perquè en aquests anys hi ha el misteri on es cou la personalitat, les primeres imatges gravades a foc en la consciència, el principi del que s’és i les causes profundes del que s’ha arribat a ser. Perquè en la infància –i en això tenia raó molt probablement Sigmund Freud– hi ha l’origen de les experiències primordials que ens fan estar en el món d’una determinada manera, i no de cap altra.

Són molts els escriptors que han realitzat aquesta operació. Josep Maria de Sagarra, per exemple, dedica bona cosa de les seues Memòries a eixos primers anys, amb pàgines emotives i, per moments, prodigiosament evocatives. Un escriptor en les antípodes de Sagarra, el sud-africà –nacionalitzat australià– J. M. Coetzee, publicava l’any 1998 el primer volum dels seus records biogràfics amb el títol ben explícit de Boyhood: Scenes from Provincial Life, que Edicions 62 ha editat en català (Infantesa: escenes de la vida a províncies). Per a un escriptor, no hi ha res com bussejar en els seus primers anys: alguna cosa del misteri de la vida hi batega violentament.

Sartre va créixer sense pare, i per això assegura que no li va ser inculcat el principi d’obediència. Son pare festejà sa mare i li féu un fill a corre-cuita, per a tot seguit intentar «refugiar-se en la mort». El més semblant a un referent masculí en la família, vagament patern, seria l’avi Karl, alsacià, que parlava malament la llengua francesa, per la qual sentia, tanmateix, una torbadora adhesió emocional, que va encomanar al nét. Aquest es confessa ungit intellectualment amb una «jovialitat sacerdotal» per la condició de clerc del seu iaio, que l’influiria decisivament en el seu decurs vital.

És així com el jove Jean Paul va créixer enmig dels llibres del despatx de l’avi, a l’ombra protectora del Grand Larousse. «No hi ha pares bons», diu Sartre, però en canvi tampoc no es coneixen avis dolents, o això hem d’entendre quan el veiem imbuir-se de literatura imitant el pare de sa mare: Les enfants du Capitaine Grant, Le dernier des Mohicans, Nicolas Nickleby, Les cinc sous de Lavarède i tot el que caiguera a les seues mans. Després, més avant, el fulletó matinal de Michel Zévaco a Le matin. I finalment, com una conseqüència lògica, escriure les seues pròpies novel·les, amb el perill d’acabar emulant la sentència de Chateaubriand: «Sé molt bé que només sóc una màquina de fer llibres».

També el cinema és un descobriment fastuós i provoca en el memorialista curioses associacions d’idees:

Aquell públic tan barrejat semblava reunit més aviat per una catàstrofe que no pas per una festa […] Em vaig fastiguejar de les cerimònies i vaig adorar les multituds, n’he vistes de tota mena, però no vaig retrobar aquella nuesa, aquella presència sense retrocés de cadascú en tots els altres, aquell somni despert, aquella consciència obscura del perill de ser home, fins l’any 1940, al Stalag XII D.

L’escriptor que arribà a ser es va formar amb aquests elements. Els mots que hi aprengué els faria servir tota la vida.