Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 12

Contra les essències, encara

JOAN ROMERO

Espanya inacabada, Publicacions de la Universitat de València, València, 2006

En aquest moment del guió, no hauria de ser notícia un llibre que critica el nacionalisme espanyol i defensa una concepció de l’estat liberal i federalista. Però encara és en gran part novetat quan qui firma aquest llibre és un home com Joan Romero, catedràtic de Geografia a València i, el que és més important, exconseller i exdiputat socialista i antic secretari general del Partit Socialista del País Valencià.

Espanya inacabada és un volum que hauria de ser de lectura obligatòria a certs cenacles de Madrid i en mil punts inaprehensibles de la geografia d’allò que s’ha definit, amb una poderosa metàfora, com l’«Espanya profunda». El que hi diu Romero no és res de l’altre món, però avesats al fet que en el Partit Socialista només semblen sentir-se de vegades amb rotunditat i claredat els pronunciaments de velles raboses nacionalistes com l’excitable Rodríguez Ibarra o l’inefable José Bono, aquestes pàgines desprenen una sensació de frescor i un profund desig de poder considerar la política, també entre espanyols, amb les armes humils però inequívoques de la racionalitat.

L’assaig de Romero comença reconeixent una obvietat: que en el pensament conservador espanyol (de Cánovas a Maura i de Primo de Rivera a Franco) no sols s’ha patrimonialitzat l’Estat, «sinó també la idea mateixa del que era i el que havia i no havia de ser Espanya, negant, quan no reprimint, qualsevol dissidència reveladora de la diversitat». És així com sorgeixen dualitats molt estimulants, que han arribat íntegres pràcticament des d’Atapuerca fins Mariano Rajoy: Espanya forta/Espanya feble, Espanya/ antiEspanya, Espanya nacional/Espanya roja, Espanya unida/Espanya trencada… i així fins l’exasperació.

En contra de la visió tràgica i essencialista de la història d’aquest dissortat Estat, Romero apunta una sèrie de motius pouats directament del sentit comú, però també d’una observació sense prejudicis de la realitat política, geogràfica, lingüística i social. És així com enuncia sense que li caiguen els anells que «avançar i explorar unes altres lectures de la Constitució i consensuar reformes d’Estatuts d’Autonomia més coincidents amb el fet plurinacional hauria de ser possible, perquè cada millora percebuda des de les parts serà beneficiosa per al conjunt». I de seguida proposa un programa ad hoc que conté la proposta d’aprofundir la representació directa de les comunitats autònomes en les institucions europees (i li ha faltat reconéixer l’oportunitat de les seleccions esportives nacionals), replantejar a fons el paper d’institucions obsoletes (com ara les diputacions provincials), permetre i encara fomentar l’ús de totes les llengües oficials al Congrés dels Diputats i al Senat, o acceptar que les autonomies puguen tractar entre elles assumptes d’Estat «sense la preceptiva tutela del govern central».

Un programa ambiciós, sense dubte, que en d’altres àmbits motejaria Romero amb l’adjectiu preferit pels ideològicament impotents: «traïdor». En realitat, són les úniques eixides viables per a un nivell òptim de convivència. Un recurs que haguera agradat a aquell Gaziel que, redactant les seues Meditacions en el desert, afirmava amb una certa melancolia que Catalunya només podria sentir-se a gust dins Espanya quan aquesta s’assemblara decididament a Suïssa.

El que ve a dir-nos Joan Romero és que l’horitzó suís és possible, si cada agent no intoxicat per la propaganda carca s’instal·la un rellotge de cucut per a mantenir sempre operatiu –inacabat– el seu cervell.