Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 23

La mirada burgesa

DEZSÖ KOSZTOLÁNYI

Anna Édes, Proa, Barcelona, 2006. Traducció d’Eloi Castelló

Amb la literatura hongaresa hem descobert un fragment especialment deliciós de la cultura burgesa, aquest món que va haver de suportar l’escomesa de dues guerres mundials i la tabula rasa imposada per la ferotgia estalinista. Sándor Marái primer, i ara Dezsö Kosztolányi, traduït amb bon ofici per Eloi Castelló, un professional que sabia el que es duia entre mans i a qui sense dubte enyorarem vastament.

És incommensurable la perícia d’aquests narradors burgesos. La manera de contar, per exemple, com Jancsi, el fadrí cràpula que seduirà Anna Édes, s’interessa per primera vegada per la criadeta. No n’ha mostrat el menor interès des que és a casa dels seus oncles; fins i tot, les primeres setmanes, en confon el nom amb el d’una altra minyona. Un dia, però, el narrador deixa caure astutament que Anna planxava, «indiferent, amb les cuixes una mica separades», per a després afegir, com qui no vol la cosa: «El vestidet de quadres estava adherit al seu cos. Als peus, no hi portava sabates».

No sembla l’escena adient per al descobriment eròtic de la xicota, però els camins del desig són inescrutables. Jancsi s’hi fixa. Res fa pensar que ho ha fet, però n’està tocat. Especialment els peus descalços semblen ser un motor prospectiu per a la seua imaginació. Immediatament després que els seus oncles se’n vagen de vacances, aquests peus reclamaran a Jancsi el seu delme.

El tòpic de la criada i el senyoret ha donat prou de joc en la cultura europea (sempre a partir d’un estricte empirisme). Després hi ha aquella mena d’homes que, com ens recorda el narrador d’aquest llibre, ensumen la humiliació i la submissió en les seues víctimes, «que sovint els agrada més que no pas la mateixa bellesa». Una altra cosa és fins a quin punt la seducció brutal i l’oblit immediat a què la sotmet Jancsi poden explicar la posterior reacció d’Anna, l’espiral de violència en què s’enfangarà insospitadament l’acció. Difícil de capir en una narració tensa, austera, cenyida als fets, sense la més mínima coartada psicològica. L’autor d’aquestes pàgines sembla voler recordar-nos que les motivacions humanes són enervantment previsibles però poden convertir-se, alhora, en absolutament inexplicables.

Una història climàtica, fet i fet, basculant tothora en la dialèctica amos-criats, homes-dones, burgesos-comunistes o ciutadans-pagesos. Només un personatge, el doctor Moviszter, sembla mantindre’s al marge d’aquestes dicotomies: «No era un d’ells, ni un dels altres, perquè tampoc no era ni burgès ni comunista, ni membre de cap partit, però sí que era membre d’aquella comunitat humana que engloba tothom al món, totes les ànimes, qui viu i qui va viure, vius i morts». Moviszter serà l’únic que, al final, es col·locarà de part d’Anna. Serà l’únic que demostrarà un mínim d’empatia per la minyona, que serà capaç de veure-la com una persona, amb unes miques de dignitat i d’humanitat.

Inoblidables la subtilesa, el detallisme, la minuciositat d’aquesta narració (en un mot: la lentitud). Som davant de la literatura d’un altre món. Un d’aquests llibres que ens fan pensar la cultura com un oceà del qual pots eixir transformat, íntimament modificat, d’alguna manera més pur.