Читать книгу L'ofici de lector - Joan Garí Clofent - Страница 19

La biografia de la ciutat

ORHAN PAMUK

Istanbul. Ciutat i records, Bromera, Alzira, 2007. Traducció de Carles Miró i Emma Piqué

He pensat sovint que unes memòries no són res més –no poden ser res més– que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada d’un xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que l’envolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls. El dolor d’aquesta constatació i el suc agredolç que se’n destil·la és la tinta apropiada per a la literatura, i un escriptor amb talent pot certament arribar-hi a cims d’altura més que discreta.

Orhan Pamuk va nàixer a Istanbul i hi ha passat la vida, fins que les amenaces de l’integrisme l’han obligat –potser temporalment– a l’exili. La concessió del premi Nobel ha concentrat un feix de llum sobre la seua figura, i això ha fet que desgraciats de tot pèl i ploma s’hi hagen sentit atrets com un mosquer ple de soroll i fúria. No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència d’aquest darrer és sempre inapel·lable. En el cas d’Istanbul (aquestes peculiars memòries subtitulades Ciutat i records) m’ha semblat reconéixer un exercici literari d’una honestedat certa, la d’un escriptor que viu entre dos continents i lluita contradictòriament perquè la seua ciutat s’amare de valors occidentals mentre que la desaparició irreversible de les empremtes del passat oriental l’omplin de melancolia.

El hüzün (una paraula d’arrel àrab i que en turc actual significa «melangia»), connatural a Istanbul, intersecciona només parcialment amb la tristesse de Montaigne –mitigada i salvaguardada pel racionalisme– o, més modernament, amb aquesta commiseració que Lévis-Strauss atribueix a la mirada que els occidentals projecten sobre les zones degradades del Tercer Món. A Istanbul conviu l’antic esplendor otomà amb la sensació que l’occidentalisme és un projecte inconclús –potser impossible de concloure. Pamuk ha crescut contemplant com cremaven els antics palaus otomans a la vora del Bòsfor, i com desapareixien del carrer les sis o set llengües que convivien cent anys abans que ell nasquera (minoritzats el grec o l’armeni, ara només s’hi parla turc). Aquesta ciutat bellíssima, decadent i cosmopolita podria haver-se convertit en una urbs irreversiblement moderna, però no ha estat així. La constatació d’aquest fracàs només pot ajudar a segregar l’elegia.

En realitat, el que pretenia Pamuk amb aquest llibre és crear una petita enciclopèdia d’Istanbul, seguint el model de la del seu admirat Resat Ekrem Coçu. La disposició textual –alternança de text i fotos– així ho revela. Les fotos són indistintament de la ciutat i del mateix Pamuk, ja que la biografia de l’infant que fou es confon expressament amb la de la ciutat que també fou. Al final, l’elegia té un propòsit positiu, i no paralitzant, perquè és el canemàs, amb una dignitat ferotge, de l’únic projecte plausible de vida. «La infelicitat és odiar la ciutat i odiar-se a un mateix». O, dit d’una altra manera: «Si la ciutat ens sembla bonica i màgica, així ha de ser la nostra vida».

Fet i fet, el hüzün ens proveeix dels anticossos necessaris per a no sucumbir al pas del temps, que és l’única heroïcitat finalment possible. Col·locades paral·lelament amb les imatges dels palaus destruïts pel foc, les fotografies del Pamuk infant semblen voler testimoniar que cap vida dotada de memòria és una vida inútil. Totes les fotografies de xiquets s’assemblen invariablement les unes a les altres. Siga en la seua estupefacció muda, en la felicitat desmanyotada o en alguna mena de torbació inadvertida. Només les imatges del desarrelament, la misèria o la por poden trencar aquesta màgia. No és el cas de Pamuk. Ell és d’Istanbul. Istanbul és d’ell. I el temps –el gran enemic comú dels homes i de les ciutats– no pot obrar-hi cap malvat sortilegi.