Читать книгу Reinventar l'escola - Jordi Musons - Страница 10

Com diu Andreas Schleicher, director d’Educació de l’OCDE i impulsor de les proves PISA, és més fàcil educar els nostres infants des del nostre passat que preparar-los per al futur. Però en un context tan canviant com l’actual, on dia a dia disposem de noves evidències científiques que corroboren les fissures de l’actual sistema educatiu, per què encara molts mestres continuem trobant-nos més còmodes ensenyant de la manera com vam aprendre que de la manera com la ciència ens recomana educar? Aquest gap entre la consciència adquirida —aquella que té a veure amb la manera com vam ser criats i educats— i la consciència real —més fonamentada en evidències— és el responsable de l’actual asincronia educativa que estem vivint: un moment apassionant, en un delicat equilibri entre innovació i aprenentatge, on el veritable sentit de l’escola torna a estar més qüestionat i viu que mai.

Durant dècades, o m’atreviria dir segles, disposar de la informació ha estat sinònim de coneixement, poder o admiració. Advocats, metges o mestres eren reconeguts per la capacitat de disposar de part d’aquesta informació i coneixement, que no estava a l’abast de la majoria de la població. De la mateixa manera que l’aparició de la impremta al segle XV va reformular la transmissió del coneixement, l’accés ubic a la tecnologia ha modelat un nou escenari on la informació ja no té el paper central d’altres temps, alhora que afloren altres competències que esdevenen indispensables per viure, aprendre i treballar en la societat d’avui. Com diu Philippe Meirieu al seu article «L’escola de després… ¿amb la pedagogia d’abans?»¹, hi ha una tendència en les nostres institucions a oblidar que la motivació, el sentit de l’esforç, l’autonomia o l’autosuficiència no poden ser requisits previs per entrar en una activitat docent, sinó que són els objectius mateixos d’aquesta activitat, lligats de manera inseparable a l’adquisició de coneixements. Utilitzar-los com a requisits previs significa reservar l’activitat pedagògica per als que ja estan «educats» i preferiblement per a aquells que estan «ben educats».

Mentre la societat es transforma a un ritme vertiginós, gran part del sistema educatiu es manté a recer d’aquest tsunami, i es postula al costat d’aquells eixos que durant dècades han estat el pal de paller de tot l’argumentari educatiu. El currículum n’és un clar exemple. A la nostra escola ens han visitat més de cinc-cents representants d’escoles i institucions educatives durant els darrers tres anys, i pràcticament tots ens han preguntat pel currículum i per l’èxit del nostre alumnat una vegada deixa l’escola. Tot i ser preguntes del tot pertinents, és necessari destacar que aquestes preguntes només se solen fer davant de models educatius excepcionals, en el sentit que transgredeixen la mitjana de normalitat del sistema. Avui tot el sistema educatiu ha de ser capaç també de traslladar aquesta mateixa pregunta als models educatius més tradicionals. ¿És que l’escola tradicional garanteix la consolidació d’aquest «currículum» en els seus aprenentatges, ofereix oportunitats a tot l’alumnat, en garanteix la seva continuïtat en estudis postobligatoris o els prepara amb competències per a la vida? La realitat de les dades és contundent. Un estudi publicat el 2019 per l’Eurostat, l’oficina d’estadística de la Comissió Europea, situa el fracàs escolar a l’Estat espanyol en el 17,9 %. Espanya va ser el país de la Unió Europea amb l’índex més alt d’abandonament prematur del sistema educatiu. Per sexes, la xifra dels nois assoleix el 21,7 %, mentre que en les noies és del 14 %. Els països amb més bones xifres són Croàcia (3,3 %), Eslovènia (4,2 %) i Lituània (4,6 %). Aquestes dades encara serien més escandaloses si es fes públic el recompte del nombre d’alumnes que abandonen primer de batxillerat i deixen a mitges els seus estudis postobligatoris. En l’actualitat disposem de nombrosos indicadors que reclamen una revolució imminent de l’educació i que, a poc a poc, miraré d’anar desgranant en aquest llibre.

Tot i les dades, i que ja fa molt que sabem que la finalitat de l’educació ja no és la del model d’instrucció de l’era industrial, encara avui la innovació educativa genera incertesa i inseguretat. Lògicament a les famílies els preocupa molt tot el que té a veure amb la formació dels seus fills i filles, i tenen por que s’experimenti amb ells amb noves propostes educatives encara poc arrelades al sistema. Davant de processos de canvi, és habitual que les famílies tinguin la sensació que els seus fills i filles són tractats com a conillets d’índies. És paradoxal però comprensible. Tot i disposar de nombroses dades que evidencien les debilitats del model educatiu actual, seguim pensant que seria millor inculcar als nostres fills i filles aquelles eines que vam rebre nosaltres com a estudiants, encara que aquestes no ens fossin especialment útils per a la nostra pròpia trajectòria personal o professional. Al contrari que en la medicina, una altra professió amb marcat caràcter social, tradicionalment en l’educació canviar sempre ha fet por. De fet, com diu Yuval Harari, el canvi sempre provoca estrès i el món frenètic de començaments del segle XXI ha produït una epidèmia global d’estrès en la qual l’educació també ha estat immersa. En aquesta nova era de la incertesa, afortunadament en l’educació recentment s’hi ha incorporat un nou aliat, la neurociència, que ha obert una perspectiva nova en el fort component subjectiu i opinable que sovint ha envoltat l’educació. M’atreviria a dir que, per primera vegada, d’una forma estesa, es parla d’educació utilitzant fonaments marcadament científics. Cada dia es publiquen nous llibres o s’imparteixen conferències sobre evidències científiques que discriminen com aprenen i com no aprenen els infants. Avui la ciència ens permet estudiar en temps real els canvis fisiològics que es produeixen al cervell d’una persona mentre porta a terme una tasca cognitiva, per així poder-ne extreure conclusions fonamentades a l’hora de dissenyar propostes d’ensenyament-aprenentatge més eficients.

Sorprenentment, tot i les nombroses evidències que ratifiquen el contrari, avui encara se sol donar, en docents i famílies, una certa confusió a l’hora de definir els veritables propòsits educatius, que d’una manera informal es visualitzen en l’anomenat «currículum». En un imaginari molt compartit i majoritàriament viscut, el currículum encara és un plec de conceptes que estan descrits en un llibre de text i que, sobretot, cal que siguem capaços de reproduir i memoritzar. Aquest imaginari és el que sovint determina tota una filosofia de l’aprenentatge encallada en la lectura, la memorització de continguts i l’examen. És lògic, ja que durant generacions el llibre de text ha monopolitzat gran part de l’aprenentatge. Però en una societat on l’adquisició d’aprenentatges mecànics i memorístics han passat a clarament segon pla, és indispensable revisar la necessitat d’emmagatzemar informació. Si una cosa ens ha possibilitat el segle XXI ha estat l’accés ubic a la tecnologia, que ens permet disposar en qualsevol lloc i en qualsevol moment de la informació. L’educació actual ha d’ajudar els infants a aprendre a transformar la informació en coneixement. Cal una educació per a la innovació, no per a la reproducció.