Читать книгу Reinventar l'escola - Jordi Musons - Страница 12

Cada govern de torn té la temptació de crear una nova llei educativa en la qual, d’alguna manera, pugui incorporar la seva ideologia ètica i social en el currículum amb la creença, francament ingènua, que aquesta transformació comportarà en els ciutadans un viratge de les seves idees polítiques. I no és pas casualitat que els currículums que més han variat en cada nova llei educativa hagin estat en l’àmbit dels drets socials i la ciutadania. Sota una pàtina d’innovació i actualització educativa, cada nou govern ha modificat els continguts i el nom d’aquest currículum de ciutadania. Durant la dictadura es va incorporar la formación del espíritu nacional, als anys vuitanta molts vam haver de llegir i estudiar la Constitució i l’Estatut, i el 2007 Zapatero hi va incorporar l’educació per a la ciutadania (LOE), que el 2014 va ser substituïda, amb la llei Wert del Partit Popular (LOMCE), per una matèria amb el nom d’educació en valors socials i ètics; ara, de nou, el 2020 la llei Celaá (LOMLOE), de la coalició del Partit Socialista i Podem, ha tornat a desplaçar el pèndol ideològic cap a l’esquerra, fins que els partits més conservadors tornin a governar i la tornin a potinejar. Que els governs encara pensin que la manera de garantir que els ciutadans tinguin uns determinats valors sigui crear una assignatura, sincerament és un signe inequívoc de no comprendre com ha evolucionat l’ecologia de l’aprenentatge de la societat actual del coneixement, cosa que explica moltes de les polítiques educatives desenfocades que sovint lideren el nostre sistema educatiu. Afortunadament, tot i aquest context, són molts els centres que han posat en marxa processos interns de transformació, sobretot metodològica. De fet, en un període molt curt de temps (de dos a tres anys), moltes institucions educatives han aconseguit instaurar transformacions metodològiques extraordinàries. Cal dir, però, que la pressa per implantar processos de transformació en la qual molts centres estan immersos, pot tenir el risc que se centrin més en el com que en el perquè. La innovació, com la tecnologia, per se no són sinònims de millora educativa, sinó que són instruments al seu servei. Introduir només un canvi metodològic és molt similar a començar a construir la casa per la teulada. El que fonamentarà un canvi metodològic seran els seus objectius, els nous propòsits que justifiquin la metodologia, el currículum que li doni sentit. Tot l’equip que aborda un canvi metodològic ha de ser capaç de defensar el perquè d’aquest canvi, més enllà de les mecàniques que se’n derivin. Si no hi ha una definició compartida dels objectius finals de cadascuna de les nostres accions, es poden donar grans contradiccions que perjudiquin la consolidació dels aprenentatges. Canviar de metodologia sense comprendre el sentit últim d’aquest canvi ens pot dur al mateix lloc on érem, i només haurem perdut temps i molt possiblement energia.

En un món tan canviant com l’actual ja no n’hi ha prou amb maquillatges de comunicació i màrqueting o amb la incorporació puntual de metodologies interpretades com a noves. Es tracta de ser capaços de construir una nova educació amb sentit per viure en societat de forma plaent i competent. Gran part del sector educatiu de pràcticament tot el planeta està mirant de donar un nou sentit a l’educació i als propòsits que se’n deriven. És un moviment harmònic en el qual estan immersos tots els sistemes educatius del món. I encara que hi ha força consciència que no cal destruir l’escola com a institució, també hi ha força consens que s’ha de reinventar. Es tracta de somiar i ser capaços de redissenyar l’educació perquè aquests infants i joves siguin també capaços de donar resposta als grans reptes del planeta. Tenim l’oportunitat i la responsabilitat de treballar per una educació millor i per una educació transformadora. Una educació en la qual no només s’aprengui millor, sinó que també sigui útil per viure millor.

En els diferents capítols d’aquest llibre miraré d’aprofundir en quins camins s’estan traçant per revolucionar l’educació de manera que aquesta respongui com a mínim als nous propòsits de l’actual segle XXI. Abans d’endinsar-nos-hi proposo al lector que faci un exercici creatiu. Li proposo que, per uns instants, jugui a crear la seva pròpia escola. Com seria l’escola ideal del lector? Què s’hi hauria d’aprendre? Com s’hi aprendria? Com seria la seva escola, sense atavismes polítics, socials o morals. Simplement li proposo que jugui uns instants a dibuixar o definir què voldria que aprenguessin els seus alumnes i, sobretot i el més important, per què ho haurien d’aprendre.

Aquest mateix divertimento quan es proposa a l’alumnat és màgic i apassionant. En general són terriblement enginyosos amb els espais i donen un gran protagonisme a la part lúdica i social de l’aprenentatge, però també en els propòsits. Per descomptat, tot i l’alt grau de creativitat dels infants, també aquests estan subjectes a nombrosos apriorismes que consideren naturals per la càrrega cultural que han viscut tantes generacions abans que ells.

Com seria l’escola del lector?