Читать книгу Reinventar l'escola - Jordi Musons - Страница 22

Seria tan fals dir que tota innovació és una millora educativa com assegurar que l’escola tradicional no té lloc en l’escola actual. Certament, avui, sota la pàtina d’educació innovadora també es troben centres amb projectes poc definits i de baixa qualitat educativa. La innovació, com la tecnologia, no són propòsits per si mateixos, sinó instruments al servei de l’aprenentatge i dels seus propòsits. No és una tria dual entre blanc i negre, entre tradició i modernitat, o entre bonic i rigorós, és una transició sincrònica indispensable per adequar l’educació a l’evolució del món en què vivim com a ciutadans i ciutadanes, treballadors i treballadores.

I també és cert, com miraré de detallar més endavant, que l’escola tradicional ha fonamentat moltes de les riqueses metodològiques que l’educació actual s’ha apropiat en aquest nou paradigma educatiu. Per això, argumentativament aquesta herència no ens porta ni a validar tot el que per a l’educació ha tingut sentit fins ara, ni a haver de prescindir de tot allò que no sigui entès com a modern. De l’escola tradicional no en podem perdre l’humanisme, el valor de la cultura, la importància del respecte, la comunicació o la lectura, per citar només alguns exemples. És un moment clau per fer-nos les preguntes adequades per revisar allò que fem i ser capaços de posar en valor allò que cal mantenir i qüestionar allò que s’hagi de redefinir.

Encara avui l’educació tradicional ens dóna una certa seguretat i comoditat, on tot queda dins d’una caixa reconeguda per tothom en pròpia pell, l’experiència de cadascú d’haver estat alumne. La percepció de la innovació en l’educació durant molt temps ha seguit una tendència absolutament oposada a la que de forma col·lectiva hem percebut amb la tecnologia. Avui, la nostra societat manté una actitud absolutament consumista en pro de la tecnologia, percebuda com una cosa positiva que cal posseir. Adquirir l’últim dispositiu tecnològic que ha aparegut al mercat dóna seguretat, poder i autoestima. Aquesta conducta es repeteix a l’hora de dur roba de la nova temporada o conduir un cotxe acabat de sortir del concessionari. Però, en canvi, en educació aquesta percepció s’inverteix. Durant molt de temps les es coles que hem apostat per la innovació hem patit l’etiqueta d’escoles hippies, activistes o d’escoles soft. Mentre que portar un iPhone 12 a la butxaca ens fa més poderosos, que una escola desenvolupi noves propostes educatives donant resposta a reptes ben actuals com l’assetjament, la disrupció tecnològica o la motivació envers l’aprenentatge encara ens genera inseguretat.

En múltiples situacions m’he trobat rescatant la innovació educativa del discurs sovint poc fonamentat que els alumnes d’aquestes escoles no tenen prou nivell. Una valoració fake en tota regla que sovint es fonamenta amb percepcions de baixa credibilitat. Abans de res seria convenient definir nivell. És freqüent comparar els nostres fills o filles amb els d’amics o coneguts que són alumnes d’altres escoles. I el més habitual és comparar amb la base dels coneixements lingüístics o sobretot contrastant els algoritmes matemàtics que estan treballant en un mateix curs: «Els meus fills ja llegeixen, els meus ja estan fent la taula del sis», «Ui, els meus diuen que juguen tot el dia però encara no han fet mai arrels quadrades».

No ens podem enganyar, cal recordar que un 17,9 % dels alumnes d’una educació majoritàriament tradicional són considerats un error del sistema, anomenat fracàs escolar, alumnes que abandonaran prematurament els estudis perquè ja no hi trobaran sentit. Partint d’una realitat tan preocupant, tenim marge per arriscar innovant perquè, francament, aconseguir pitjors resultats no és fàcil.

El rigor i l’exigència no tenen res a veure amb la renovació dels propòsits o les metodologies, sinó amb els condicionants de la cultura educativa que els envolta en el procés d’aprendre. Es pot ser tan exigent o més en la demanda de qualitat i rigor en una escola activa i transformada com en la més estricta de les escoles tradicionals. Però és cert que en aquesta transició educativa també s’ha desplaçat el centre de gravetat del rigor. Mentre que a l’escola tradicional sobretot era extern, amb una motivació extrínseca imposada a vegades amb certa severitat per la mateixa institució educativa i compartida pel model proposat per tota la societat, que associava èxit educatiu amb èxit laboral, social i personal, l’escola actual ha perdut aquesta argumentació perquè aquesta correspondència s’ha trencat. És per això que l’escola actual està mirant de recuperar un model de motivació, en aquest cas clarament més intrínseca, en què cal que sigui el mateix aprenent qui impulsi l’engranatge que doni sentit a la motivació per aprendre. Estudis recents demostren que la serotonina està relacionada amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé i aconseguim que l’alumnat estigui bé i s’ho passi bé, augmenta la motivació, i l’aprenent es converteix en una persona més efectiva, cooperant, empàtica i resolutiva. A vegades la diversió a l’escola no ha estat ben vista, però cal ser molt conscients que encoratja la motivació i el rendiment de l’alumnat. Quan ens sentim alegres disminueix la por i som més flexibles i creatius.

Els docents també han virat el seu rol més repressor i censurador, de propietaris de la veritat, a catalitzadors de l’impuls per aprendre que s’ha de promoure en cada infant. En aquest delicat equilibri els docents són com un instrument de corda, que si es tensa massa es trenca i si es tensa poc no sona. I al contrari del que pugui semblar, la dualitat entre aprenentatge «acadèmic i competencial» no es trenca; al contrari, el més habitual és que l’alumnat d’escoles competencials i avançades, a més d’incorporar de forma molt més significativa habilitats i competències que fins ara no eren rellevants per al sistema, també resulti ser més competent a l’hora d’assolir els estàndards més acadèmics que proposa el mateix sistema educatiu.

Cal educar en la paciència i la perseverança, cal conjugar coneixement i talent, cal garantir bones habilitats de pensament i un bon pensament crític. Cal trobar l’equilibri entre el que s’ensenyava i el que avui cal aprendre. Els infants són gots plens que no poden aprendre tot el que aprenien abans més tot el que considerem cal saber ara. Però, com ja deia Plutarc, historiador grec del segle I, la ment d’un nen no és un vas per omplir sinó un llum per encendre. La tasca més difícil per als docents d’avui és decidir a què cal renunciar. Tot sembla important, però cal saber identificar què no és imprescindible, mantenint el rigor i l’exigència que qualsevol model educatiu ha de preservar.

Molt possiblement d’aquest capítol en podríem fer tot un llibre, contrastant molts dels nombrosos mites que conviuen en les pràctiques i les consciències dels docents amb noves evidències que aporta i aportarà segur la neurociència: els grups homogenis afavoreixen l’aprenentatge, utilitzem el 10 % del cervell, l’educació ha empitjorat en els últims anys, al pati s’ha de jugar a futbol, els grups homogenis aporten més coneixement, etc. Estic convençut que la ciència obrirà grans oportunitats per dissenyar una educació més ajustada a com aprenen realment els nostres infants. La veritat és que aquests falsos mites ronden amb insistència en la mentalitat educativa tant de molts docents com de moltes famílies, i és difícil trencar amb aquesta inèrcia d’opinió. Els éssers humans estem predisposats a parar atenció a la informació en allò que confirma les nostres creences i a ignorar i minimitzar la informació que refusa el que creiem. Les nostres ments estan preparades per a la consonància, la dissonància és una actitud que posa en perill les nostres creences, i sovint de forma pràcticament inconscient el nostre cervell ens protegeix contra allò que no pensem. Mentir-nos a nosaltres mateixos sol ser una eina fantàstica d’autoprotecció adquirida per garantir el nostre propi benestar. Admetre alguns dels falsos mites descrits en aquest capítol pot posar en crisi tot l’argumentari d’alguns docents i posar en qüestió una part de la seva pràctica docent. Aquest fet podria explicar la resistència al canvi que es manifesta de forma recurrent en el dia a dia del sistema educatiu i que, en definitiva, és ben pròpia del comportament dels éssers humans, que som reticents al canvi, però que afortunadament continuem tenint una capacitat extraordinària de canviar.