Читать книгу Pensar diferent - Josep-Maria Terricabras - Страница 10

Quan vaig del món gros al més proper, la incomoditat i el desemparament encara se’m fan més palpables. L’estat en què políticament se’m fa viure em crea un disgust i un malestar indicibles. L’Espanya oficial ha acceptat l’herència d’un franquisme tunejat, grandiloqüent, agradable a molts nostàlgics i a molts amb escassa formació política i democràtica. Els poders de l’Estat han assumit el desvergonyiment, la corrupció, els silencis, la manca de transparència, l’engany, l’arbitrarietat autoritària i la barreja còmplice entre poders. La primera i la darrera paraula —davant del Parlament i de l’executiu— la tenen sempre els jutges, triats al més alt nivell pels poders de torn i secundats —fins i tot més enllà de la llei— per les forces armades i pel funcionariat de l’administració profunda de l’Estat. Els objectius preferents de governs, jutges i forces armades són els dissidents, els artistes, els intel·lectuals, les agrupacions cíviques i els ciutadans organitzats, sobretot si són catalans o bascos. La Casa reial ho presideix i ho protegeix tot amb la seva llarga experiència antidemocràtica i corrupta. (Venint de Franco i de la tradició borbònica tampoc no és estrany.) I ho fa amb l’aval d’una gran majoria parlamentària que sap que, salvant-la, se salva.

Un exemple gravíssim d’injustícia venjativa el tenim en els diferents judicis contra el Govern i els ciutadans —catalans o no— pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017. És una operació tan indigna, tan forassenyada, que resulta incomprensible si es té la més petita sensibilitat democràtica. Quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg condemni la barbàrie judicial espanyola, els promotors de la ignomínia ja hauran aconseguit —confio que no del tot— els objectius de venjança, humiliació i decapitació parcial de l’independentisme i de la dissidència catalans. Més de quaranta-cinc anys després de l’anterior dictadura oficial, l’odi anticatalà continua les seves ronseries jurídiques i culturals, com si la repressió i la discriminació als dissidents fos el més natural del món.

La Constitució del 1978 aguanta tot això i es veu que està preparada per aguantar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica. De fet, ni s’ha reformat ni sembla que pugui ser reformada de debò. Tot plegat té el seguiment aprofitat dels grans partits polítics i dels grans empresaris amb els seus mitjans de comunicació. Ells saben que, de la pervivència d’aquest règim, en depenen el seu poder i la seva pròpia supervivència. Perquè ells sostenen el règim. Ells el són.

Aquest panorama de tràgic guinyol economicopolític em resulta incomprensible i asfixiant. Miro de prescindir-ne tant com puc. Però em crea rebuig, no solament històric i polític, sinó també ètic i intel·lectual. Les expressions i, diguem-ne, els raonaments que sento de molts líders espanyols són tan increïblement mal fets i mancats de la més petita lògica rigorosa que me n’espanto cada dia. Si Europa no piula és perquè aquesta suposada Unió Europea defensa sempre el nacionalisme estatal, encara que sigui ranci i tronat. S’estima més mirar cap a una altra banda o tancar els ulls si això li estalvia problemes. A la segona part del llibre, m’hi referiré amb més detall.