Читать книгу Pensar diferent - Josep-Maria Terricabras - Страница 20

Fa molt que es predica la bona nova de la fi de les ideologies. Es veu que ja no calen. L’any 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell va escriure un influent La fi de les ideologies, que va tenir ressò espanyol en El crepúsculo de las ideologías (1965) del polític franquista Gonzalo Fernández de la Mora, ministre d’Obres Públiques (1970-1974) en l’etapa final de la dictadura. Era l’època dels tecnòcrates, presentats com els únics útils i necessaris, perquè es veu que són sempre neutrals i innocents. Per acabar-ho de rematar, Francis Fukuyama fins i tot va escriure La fi de la història (1992).

Aquesta és també la bona nova del capitalisme modern, que, curiosament, sí que incorpora una ideologia: la del benefici egoista. El capitalisme té clar que el que és realment important no és la dreta o l’esquerra, sinó la capacitat empresarial i individual de guanyar espais de mercat, d’avançar en la privatització de sectors bàsics, de promoure el creixement especulatiu amb l’ajut de les noves capacitats tecnològiques. El capitalisme vol fer creure que el guany no és ideològic sinó simplement pràctic. Vol negar allò que anomenem «ideologia», com si s’hagués de superar, com si una democràcia no consistís precisament a tenir projectes socials plurals, diversos i alternatius. Es veu que la ideologia té molt poc interès, sobretot si se’n vol tenir el monopoli. Ja l’hi va avançar el líder xinès Den Xiaoping a Felipe González: «Tant li fa si el gat és negre o blanc, mentre caci ratolins». (Mao Zedong, penjat a Tian’anmen, s’ho mirava amb cara de no saber què passava. Després de tants anys, continua fent la mateixa cara.)

Fa molt que ho vaig veure i vaig quedar astorat: en el cartell electoral del Partit Socialista Alemany (SPD), el partit que dirigia Willy Brandt quan jo vivia a Alemanya, s’hi podia llegir amb lletres molt grosses «Die neue Mitte» (‘El nou centre’). El 8 de juny del 1999 el canceller Gerhard Schröder i el primer ministre Tony Blair es van reunir a Londres per aprovar una Declaració conjunta de política per a Europa. Era un manifest socialdemòcrata que oficialitzava l’aliança del «nou centre» a Alemanya i de la «tercera via» al Regne Unit, en allò que els dos dirigents anomenaven «la nova esperança europea». El text recollia i consagrava un gir en les polítiques socialdemòcrates: menys presència de l’estat, més importància de la iniciativa empresarial i més responsabilitat individual ciutadana. El text no aprovava la deflagració neoliberal, però liquidava l’estat del benestar que venia de la postguerra europea. L’antiga esquerra oficial convidava tothom a anar cap al centre. (Aquella esquerra ja havia deixat de ser-ho, no només oficialment. I en van sortir d’altres, que ni n’han sabut prou ni han rebut prou suport popular.)

Avui ja no és gens estrany veure cartells electorals en què la referència al partit dels candidats pràcticament ha desaparegut. Es tracta de dissimular la ideologia, si n’hi ha, i de promoure persones que puguin guanyar el vot de la gent. El centre del debat polític ja no l’ocupa l’argumentació, sinó l’eslògan, que vol transmetre sensacions, sentiments, promeses. Es diu molt que els partits fan nosa, però encara són necessaris i no se sap com substituir-los. Les agrupacions, moviments i organitzacions polítiques que sorgeixen aquí i allà no se sap ben bé qui són ni què defensen; els falta representació territorial i una organització fidel i eficaç.

Cada dia, però, hi ha més gent que rebutja l’etiqueta de dretes o d’esquerres. Fins i tot molts antics militants diuen que ja no saben què vol dir ser d’esquerres, que no saben ben bé qui són ni on pertanyen. Els de dretes no són tan primmirats ni llepafils. De sempre han sigut pragmàtics defensant les seves conveniències, amb invocacions al seny, al sentit comú i a un suposat «ordenament natural» del món. Per això les manies de les dretes són més tàctiques que estratègiques. I per això sovint els costa de saber quin és realment el límit de l’espai de la dreta, de manera que poden acabar convivint, sense esverar-se, amb extremes dretes feixistes i antidemocràtiques.

Em sorprèn que a molts demòcrates els costi tant distingir entre dretes i esquerres. Deu ser perquè molts ja no distingeixen tampoc clarament entre públic i privat. No entenc que els grans serveis públics com l’aigua, l’electricitat, l’educació, la sanitat, la justícia, la seguretat ciutadana, etc., estiguin en mans d’empreses privades que —i és ben comprensible— hi voldran fer diners. També em sembla obvi que hi ha d’haver serveis públics a favor de les arts, l’educació i la recerca de qualitat, així com a favor de mitjans de comunicació fiables i enriquidors. Han de ser serveis per a tots els ciutadans, igualitàriament accessibles i de qualitat. L’espai de les empreses privades és el de sectors no directament imprescindibles per al benestar bàsic col·lectiu. Però ni haurien de constituir monopolis ni haurien de poder actuar de forma incontrolada amb l’excusa de la «llibertat de mercat», és a dir, de la seva. La primera llibertat que s’ha de protegir és la dels ciutadans, de les persones.

Només el que és públic és de tots i beneficia a tots. Es podria ben dir que el que és públic és allò més «de centre» que es pot imaginar, però no com si no hi hagués cap ideari al darrere sinó, ben al contrari, perquè els serveis, els recursos i les prestacions públics ben distribuïts esdevenen el centre d’una societat més pròspera, igualitària i respectada. Després dels inicis a Grècia, i del pas per formes corruptes de democràcia, em sembla que aquest tipus de democràcia és el que hauríem de perseguir.

A parer meu, una política social —anomenem-la «d’esquerres»— té almenys tres característiques: sap que els serveis bàsics i formatius han de ser públics, de tots, justament perquè són bàsics; sap que en la gestió d’aquests serveis s’han d’exigir absoluta honradesa i eficiència, i sap que, en una democràcia viva, la participació ciutadana és fonamental en tots els assumptes d’interès comú, cosa que cada dia és més factible amb les tecnologies que s’estan desenvolupant.

De fet, el capitalisme només nega l’existència d’ideologies perquè ell les vol substituir totes i consolidar-se com a ideologia única, «sense alternativa» en paraules de Margaret Thatcher. I es vol presentar com la ideologia de la concòrdia, aparentment favorable al consens i al bé comú. Però és ella la que imposa les condicions de treball i de vida. Acceptar que l’economia domina la política és afirmar que el guany és sempre més important que el dany, encara que el guany sigui per a pocs i el dany sigui el de molts. Em sembla que el capitalisme ha aprofitat molt bé la distinció marxista entre «infraestructura» (relacions de producció) i «supraestructura» (institucions socials). Les relacions capitalistes de producció són sempre interessades i imposades, però no ho són pas al marge de les organitzacions socials. Les relacions de treball injustes (l’antiga infraestructura) es creen precisament amb la participació i l’acord d’organitzacions empresarials, econòmiques, socials, religioses i culturals, que accepten aquelles relacions i les gestionen. Així es promouen determinades lleis laborals, mercantils, bancàries, policials, d’habitatge, sanitàries, d’educació, sobre el medi ambient o de prestacions socials. Per això, no hi pot haver grups i organitzacions realment alliberadors si treballen activament dins de l’estructura capitalista i no la combaten. Quan accepten una infraestructura determinada és que en formen part. La resta són debats de distracció o de complicitat, i s’hi poden trobar moltes excuses.

Amb la caiguda del sistema comunista soviètic el 1989 també es va ensorrar una hipotètica alternativa al capitalisme galopant. És cert que el comunisme realment existent no va construir mai una societat desitjable, però servia com a crit d’alerta i representava l’única oposició ideològica i social a un capitalisme que es podia sentir amenaçat, almenys teòricament. De fet, amb l’ensorrament d’aquell comunisme que havia pogut semblar tan sòlid també van acabar de caure els projectes socialistes i socialdemòcrates occidentals. I només això demostra si n’eren de dèbils i retòrics aquells socialismes, que semblaven qui sap què, però que no actuaven contra el liberalisme capitalista expansiu sinó que més aviat s’hi deixaven integrar.

Ara, al renovat model comunista xinès, li ha costat poc d’adoptar plenament el capitalisme i ho ha fet amb una eficàcia extraordinària precisament perquè l’estructura comunista rígida i repressiva imposa el sistema econòmic sense contemplacions. No és estrany, doncs, que això tingui repercussions internacionals i que ajudi a explicar que les idees autoritàries i els partits d’extrema dreta hagin crescut i s’hagin escampat arreu amb bona acceptació ciutadana, molt particularment als països europeus, que, fins llavors, els havien combatut. Ara, capitalisme, feixisme i manca de democràcia ja són etiquetes oficialment acceptades a la comunitat internacional. Són etiquetes diferents per oferir el mateix: submissió i estupidesa, tant personal com col·lectiva. I, si no, pobresa i repressió.