Читать книгу Pensar diferent - Josep-Maria Terricabras - Страница 15

La llibertat econòmica pot existir sense capitalisme, tal com hi pot haver relacions socials sense opressió ni maltractaments. El ric no és pas necessàriament capitalista, ni ho són automàticament l’empresari o el negociant. En un món tan dispers i divers com el nostre, el capitalisme ja no es basa en mètodes rígids i inflexibles, sinó que en té prou amb moviments econòmics i psicològics que siguin àgils, atractius i lucratius. A partir de la Revolució Industrial, i més enllà dels tripijocs financers de les multinacionals i de la globalització, el capitalisme ha dut a terme una «transformació subterrània de la psicologia col·lectiva», en paraules de Víctor Alba. Ho ha fet defensant una mentalitat i una ètica que, gairebé per capil·laritat, han arribat arreu en una mena de capitalisme anònim: ha intensificat i justificat un individualisme que té com a prioritat el guany sense escrúpols. Es legitimen, doncs, els fins i també els mitjans, sovint practicats amb bones paraules de creixement i progrés general.

L’objectiu inicial i final del capitalista és guanyar i acumular, sense cap consideració envers l’entorn i envers els altres, que només són interessants mentre són útils. Es busca el guany personal i s’ensenya als altres a ajupir-se tant com calgui sempre que pugui ser en benefici propi. Per això, molts assumeixen els principis capitalistes amb tarannà quotidià de cosa inevitable i acaben acceptant condicions de treball i de vida indignes. A l’engranatge capitalista no li interessa gens ni mica la defensa dels valors socials i democràtics que no produeixen guanys ni rèdits. (Això no vol dir que no hi hagi persones o empreses amb capital que s’esforcin per ser decents.)

La idea del benefici, del profit personal, s’ha anat imposant de manera constant, gairebé suaument, a través de la premsa i la televisió, dels debats polítics, l’escola, la religió, el màrqueting o les xarxes. Els bancs tradicionals i els tunejats són l’expressió extrema de la mentalitat capitalista: no produeixen res, només fan negoci amb els diners que acumulen dels clients, diners que els bancs inverteixen i pels quals van simultàniament cobrant, tant si en deixen com si en guarden. Quan els bancs van malament —per mala gestió, és clar— es fan rescatar per l’estat, és a dir, pels mateixos clients defraudats.

Entenc que un negoci «perd diners» quan, després de comparar tots els ingressos amb les despeses de tot tipus, el resultat és negatiu. El que em sembla absolutament capitalista és que tothom accepti amb naturalitat que un bon negoci és el que fa més diners cada any i que, si no ingressa més cada any, ja perd diners. Jo em pensava que perdre diners en un negoci era una altra cosa, però es veu que en el capitalisme s’ha de dir que, quan el riu no porta l’aigua que tu vols i esperes, encara que en porti molta, aquella aigua s’ha perdut. Quina deu ser la finalitat d’aquesta cursa en l’augment constant del guany i de l’acumulació? Cap: el capitalisme no té ni fi ni aturador. Per això és tan addictiu, tan nociu i tan inhumà. Per això el capitalista que diu que segueix les lleis econòmiques o del mercat —com si vinguessin del Sinaí— troba natural de fer ús de tots els mitjans, privats i públics, per no perdre cap lloc en la cursa del guany permanent.

Aquest mal no tindrà guarició mentre s’accepti el capitalisme com a referència social bàsica, mentre no es desmantellin i es capgirin la mentalitat i l’ètica capitalistes a tots els nivells. El mal, però, està tan escampat que no té un tractament literalment tòpic. No n’hi ha prou amb la bona intenció de voler mitigar la pobresa, aplacar-la, calmar-la, fer-la més suportable. Amb la bona voluntat només podem participar en l’ajut passavolant dels cataplasmes i tapaforats com a petita justícia precària i ambulant; no dic que sigui dolenta, només que està condemnada a ser sempre insuficient. Són molts els que pensen que sempre hi haurà pobres entre nosaltres, que això no ho acabarà ningú. Jo somnio en un món en què la pobresa s’acabi, encara que alguns puguin continuar essent pobres. Però que ho siguin per voluntat, no com un càstig.

Hi ha canvis socials que regularment es proposen i de vegades s’executen, com un ingrés mínim vital, un salari mínim, les beques de menjador o de colònies, la revaloració de les pensions i similars. No són pas canvis dolents, però s’arrenquen al poder quan és feble, i no són els canvis substancials que s’haurien d’obtenir. Això és com el salt que es va fer amb l’anomenada «societat del benestar» després de la segona gran guerra: és un benestar de posar i treure, senzillament perquè no és estructural, radical, sinó que és un benestar concedit i sempre provisional. El canvi substancial consisteix simplement a derrotar el capitalisme i a capgirar-lo, per difícil i impossible que sembli. Perquè resulta humanament molt més impossible seguir com fins ara, acceptant l’explotació i l’empobriment de la majoria de la humanitat com a norma bàsica d’una societat pretesament civilitzada.

Cada dia hi ha més sectors socials marginats i empobrits, més investigadors destrossats, més artistes desolats, més petits burgesos que no se’n surten. Molts opten simplement per fer més feina, per ajupir-se més si cal, per cultivar l’ideal capitalista de l’ascensor social. Potser es refien de tenir tres màsters i de llevar-se a les sis del matí. En definitiva, el que hi ha arreu i s’escampa és un nivell d’indignació social creixent i amenaçador però sense prou nord, perquè no es dirigeix a l’arrel dels mals socials. I l’arrel és la profunda estructura capitalista que les lleis amplien amb consentiment de tots, una estructura que els jutges tenen el màxim gust a interpretar amb gran ardor i que les forces policials apliquen de la mateixa manera.