Читать книгу Pensar diferent - Josep-Maria Terricabras - Страница 17

L’empobriment capitalista és corrosiu i difusiu per si mateix; de fet, pot acabar atrapant tothom. Em dic i em repeteixo que soc del grup dels quatre privilegiats i miro d’entendre el rol d’aquest grup: naixem i creixem a prop del poder de torn i servim bàsicament de coartada per maquillar la situació del món; els uns més desafavorits ens poden envejar —som, certament, envejables—, mentre els altres, molt per damunt nostre, presumeixen de deixar-nos participar una mica del seu model. Amb això no estic només subratllant una diferència innocent entre uns i altres, sinó que denuncio que aquesta diferència entre els humans és la gran desigualtat general que ens governa. Desigualtat que, a tots, ens hauria de fer vergonya. A alguns, ens en fa.

Per això, els del meu grup, de la meva classe —que encara anomenem «mitjana» i que agrada tant a alguns— ens hem de preguntar: i nosaltres, com som? Ens afecta la pobresa o hi som immunes? Si som sincers, sabem que nosaltres som més pobres que no sembla, encara que sovint en siguem d’una altra manera: som una mica supervivents, una mica benestants, molt indiferents, però sovint ben pobres, pobres d’incògnit, pobres anònims. És la pobresa moral dels benestants, més depriment que irritant perquè pot estar tan interioritzada que acabi satisfeta i sigui pretensiosa, saberuda, gairebé sobrada. Quan la veig de prop, i la veig constantment, m’esparvero.

Entre els que no estan comptabilitzats oficialment com a pobres —amb una llibreta al banc que encara aguanta—, n’hi ha que són pobríssims en cultura, en humanitat, en estil i esperit de viure, ofuscats amb si mateixos, ocupats amb la seva posició i amb els seus problemes ridículs. Sovint són tan mal benestants que no saben qui són, en quin país viuen, com és la seva família i com han d’estimar-la, o què és el que passa al món ni per què. Alguns fan tanta llàstima que ens arriben a venir ganes de donar-los un cop de mà. De fet, els caldria. Estic d’acord amb Albert Camus quan afirma que la misèria veritable no és exactament l’absència de diners, sinó l’absència de llenguatge, l’absència de passat, l’absència de moral.

Sí, des del punt de vista espiritual, moral, estem molt malament. Quan ens mirem al mirall o ens asseiem a taula, hauríem d’adonar-nos de com n’arribem a ser de pobres, i hauríem d’arrencar a plorar. I és que, a la nostra banda social, també hi ha moltes vides i històries familiars desintegrades, molta gent amb una enorme estretor ideològica adquirida, amb submissió religiosa o legal imposada, amb repressió sexual obliquament compensada, amb convivència forçada, amb ignorància cultural que no arreglen ni les xarxes ni Sant Jordi. La mentalitat capitalista, profundament incapacitant, actua de moltes maneres i molt a fons; per això, a totes les files, també en les pròpies, causa situacions de pobresa terrible. Algunes són situacions assignades, massa d’elles finalment resignades. És molt revelador que, quan veiem la pobresa dels altres o quan ni la veiem, no ens adonem de les pobreses pròpies.

Sense llàgrimes,

ho tenen ja

tot plorat,

amb el gest,

amb la mirada

demanen que

els acompanyi,

no en el plor

prò en el combat.