Читать книгу Pensar diferent - Josep-Maria Terricabras - Страница 13

Encara hem entès molt poc de què va la cultura, tot i elogiar-la i venerar-la. De fet, la majoria de ciutadans, autoritats educatives i gent que s’hi dedica, es pensen que la cultura és un sector de l’activitat humana, un sector que té entitat pròpia i separada de les altres activitats humanes. Però no és així: la cultura té a veure amb el cultiu global de la persona i de la societat, configura una persona en tots els seus àmbits i una societat en totes les seves activitats. És el que de vegades s’anomena «cultura total». O no parlem de cultures diverses quan parlem de nacions diverses? Oi que, quan parlem de situacions i relacions multiculturals, volem dir que els pobles es distingeixen entre ells no solament pel teatre o la dansa, sinó per la llengua, la ciència, la recerca, la indústria i els oficis, els costums, el dret, la història, la gastronomia, els esports, la religió o la política, per la seva relació amb la natura? Oi que l’ocupació cultural d’un país és justament l’intent d’ocupació de tots aquests àmbits? La cultura és tot allò que configura la vida d’un poble.

Per això és erroni i estrany oposar «ciència» a «cultura». I encara és pitjor quan identifiquem «cultura» amb «lletres», que sembla que només vol dir «literatura». O és que potser no formarien part de la cultura la dansa, la pintura, l’escultura, el teatre, la fotografia o el cinema, perquè no són «lletres»? Per què els promotors entusiastes de la cultura no són els primers de reclamar que d’allò que molts fan se’n digui el que és realment, és a dir, «arts»? Ho entenia molt bé l’escultor Josep Llimona quan el 1912 va crear el conjunt escultòric «Catalunya rodejada de les lletres, les ciències i les arts», que ara és a l’Institut d’Estudis Catalans.

Amb el nostre llenguatge poc afinat condemnem la cultura a una marginació empobridora i injusta: el binomi excloent ciència/cultura gairebé sempre presenta la cultura com a sotmesa a la ciència, com una realitat menys important, de segona i —ho diré amb tot el sentiment— com a més «femenina». Això explica que el cap de l’Estat visiti indústries i centres de recerca mentre la seva dona visita exposicions, escoles i hospitals. Això és el que també pensen els plans d’estudis, la formació personal i l’activitat professional. Així s’explica que puguem arribar fàcilment a una societat d’ignorants més o menys especialitzats, completament perduts en la selva del coneixement i del saber: justifiquem sense enrojolar-nos la ridícula —de vegades pretensiosa— ignorància de l’estudiant de ciències que es vanta de no llegir ni un llibre que no sigui de la seva matèria o de no tenir ni idea de qui eren Josep Carner o Margarida Xirgu; igualment ignorant i ridícula és la sortida de l’estudiant de lletres que espera la comprensió de tothom perquè no sap fer el més petit càlcul o no sap qui era Einstein, i confon una vacuna amb una lavativa.

De fet, seria molt millor contraposar «ciència» —o millor, «ciències»— i «arts», que es complementen, sense fer partidisme de la cultura. (Ja hem oblidat que, en grec, tekhné tant vol dir ‘art’ com ‘tècnica’.) Perquè la cultura no es redueix a les arts, ni tampoc a les ciències, sinó que les abraça totes, i abraça els oficis i molt més. Ho abraça tot. La cultura és el marc de referència global, el que embolcalla un grup humà. I, dins d’aquest marc, hi caben opcions, projectes i respostes diferents, que fan que la cultura no sigui la pell a què estem enganxats, sinó més aviat l’aire que respirem en el llenguatge. (També hi ha, és clar, apartats en la cultura, i aleshores parlem, per exemple, de cultura humanística, cultura científica, artística, tecnològica, religiosa, militar, gastronòmica, cinematogràfica o esportiva; però tot són apartats de la cultura i la cultura no és un apartat de res, sinó l’embolcall i el resum de tot.) Sorprenentment, en aquesta línia de mal ús de «cultura» s’ha arribat a la «cultura de l’esforç» o a la «cultura del silenci». Es vol dir «cultiu» o «pràctica». M’estalvio de comentar-ho.

La marginalització de la cultura també fa que els dubtosos rànquings d’universitats al món no avaluïn la cultura global d’estudiants i professors d’aquelles universitats, sinó només els seus èxits científics i tecnològics. (Si els rànquings troben en una universitat algun «Nobel» de «lletres» també l’aprofiten; certament, no el busquen.) Hem oblidat que una cultura és una visió del món, que no és exclusiva ni és monopoli de cap grup humà, però que és pròpia de cada grup. És allò amb què ens identifiquem, senzillament perquè és allò que ens identifica i ens configura. És també per això que acabem designant amb el nom global de «cultura» les diverses activitats, conviccions, costums i realitats que configuren una societat, siguin ciències, arts o oficis.

Aquesta idea bàsica podria ajudar-nos a entendre millor l’estructura i la missió dels nostres departaments de Cultura, a fi que no se’n restringís ni limités el sentit. No dic pas que la cultura ho hagi de dirigir tot, perquè no vull ni puc canviar l’orientació que ha pres la paraula «cultura» des que en el segle XVIII va aparèixer com a terme específic. Deixem que la cultura es continuï dedicant principalment a les arts i les lletres que ha soplujat des de llavors. Però estaria bé que aquell departament estigués en estret contacte amb tots els altres, per prendre iniciatives i organitzar activitats. Si hi ha un departament amb vocació i sentit transversals és el de cultura. La nostra societat té ciència, té arts, i s’implica en moltes altres activitats i coneixements. Tot això és la nostra cultura, rica i barrejada.

Des de l’escola primària fins a la universitat, la llengua i els drets humans haurien de ser matèries específiques de primer ordre, ja que han de ser formació bàsica de tots els ciutadans. La cultura, en canvi, no ha de ser formació específica escolar. Només s’ha de subratllar a alumnes i docents que tot el que s’ensenya ja és cultura. Només hem de ser conscients de quina cultura transmetem, feta de coneixements, accions, relats, valors, pensaments, experiències. I el punt d’argamassa ha de ser sempre la reflexió i el sentit crític.

A Catalunya, més aviat per interès o complex anticatalà, muntem constants batalles entre el català i el castellà. I oblidem les més de tres-centes llengües que s’usen al país. Al mig de totes, congregant-les i concertant-les, hi ha la llengua pròpia, com passa arreu del món. I amb l’aranès en tenim dues. Tenim la sort de tenir llengües antigues, riques i plenes. Per això encara podem dir del català, des d’una riba o altra, «que pura em sembles, de tantes veus composta!». Per què no deixem de pensar sempre en el castellà —que ja té moltíssims diaris, emissores i cadenes de televisió— i no emetem a la televisió de Catalunya algun programa, per exemple, en amazic? Això no resoldria gran cosa, però faria avançar cap a experiències més convivencials, més col·laboratives, més intel·ligents.

Tinc certament sentiments contradictoris i molt barrejats sobre el món en què m’ha tocat viure. Sé que formo part del grup dels privilegiats i estic content de no haver de passar la dissort que estan passant d’altres; fins i tot en molts casos estic content de no ser com són d’altres. (Per què, masoquistament, hauria de voler jo augmentar el nombre dels més desgraciats o dels més ignorants?) Tal com el veig i el visc, el món se’m converteix alhora en «tremendum et fascinans».

Per això, també confesso que, tot i la gran incomoditat que sento per com va el món —ben lluny de ser el millor dels possibles—, si ara mateix m’hagués de decidir, triaria aquesta època i aquest espai del planeta per tornar-hi a viure, perquè reconec que el meu món encara és, relativament i sobretot per a molts de nosaltres, tan formós que no puc sinó alegrar-me’n. Però, com que continuo sentint la necessitat imperiosa i urgent d’un món millor, lamento que els que realment hi podrien fer alguna cosa s’entretinguin interpretant el món i no el transformin. Així com lamento també que els ciutadans no ens manifestem amb contundència per obligar-los a fer-ho. Potser no creiem que es pugui fer, que ho puguem fer. Ens equivoquem. No tenim ni la claredat d’idees ni el coratge per intentar-ho. De camins, evidentment n’hi ha. La qüestió és descobrir el camí que vols fer, que has de fer, descobrir el teu rumb, i amb qui hi vols anar, encara que hagis d’anar canviant més d’una vegada. És fonamental estar sempre vigilant perquè temo que, a les nostres mans, les coses sempre poden anar pitjor.

Aquest és el meu món, el de les meves vivències. Que sigui el meu no significa pas que hagi de ser estret i esquifit. El cert és que, en el món de cadascú, petit o gran, hi ha amors que fan patir més que altres. Són amors lligats al compromís. Un compromís, el meu, que també endevina i somia una altra primavera. I jo em repeteixo amb el poeta que «en la flor de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat».

El meu objectiu és la creació d’una societat en què tots els seus membres, sense excepció ni discriminació, siguin persones lliures i independents. És molt difícil que un país sigui realment independent si els seus habitants no ho són de debò. Però encara vivim tutelats, controlats en tot, sense recursos ni per protegir la cultura pròpia, especialment la llengua i les nostres minses institucions. Hem de tenir la decisió i el coratge de disposar de nosaltres mateixos sense la direcció de ningú, de fer ús públic de la nostra pròpia raó. Això és llibertat.