Читать книгу Pensar diferent - Josep-Maria Terricabras - Страница 12

Les expressions «societat multicultural» o «pluricultural» —que deuen voler dir el mateix— s’han de tractar amb compte. El meu país, per tradició, creixement i capacitat de contacte amb persones, idees i novetats, és clarament una societat plural. Acull persones i grups provinents de cultures molt diverses, que tenen la possibilitat d’integrar-se en una altra cultura sense diluir-se. Almenys no és això el que se’ls ha de demanar. Perquè tots tenim els orígens que tenim i podem reivindicar els nostres morts i la nostra història. El més problemàtic és que hi hagi guetos que només visquin de la història passada; que, tot i haver sortit de casa i haver anat a viure a una altra banda, acabin fent com si no hi fossin, acabin creant una realitat paral·lela, desubicada i extemporània.

Això no ho fan només persones que busquen refugi o asil, sinó sovint turistes europeus rics que venen aquí i viuen ells amb ells, com si els que els acollim no existíssim si no és per donar-los serveis. No em sembla bo que en una societat s’hi perpetuïn moltes cultures paral·leles, que hi hagi, com qui diu, societats adossades, sense gaires més contactes que les necessitats i les urgències que, de tant en tant, ens afecten a tots. I no em sembla gens bo que la condició de migrant o d’immigrant duri tota la vida. És prou estrany, i prou revelador, que alguns siguin considerats immigrants al cap de molts anys, però que no ho siguin mai els grans jugadors de bàsquet o de futbol que també han vingut de fora. Els pobres sempre són maltractats; per això són pobres. Els rics gairebé mai. I això es veu en com en parlem, i en com ens hi relacionem.

El millor per a la convivència i també per al progrés són les cultures obertes i sovint compartides, amb arrels i vivències diverses però capaces de treballar, conviure, barallar-se i tenir projectes juntes. Quan s’ha canviat de país —o de parella o, per què no, d’edat— no és ni psicològicament ni socialment saludable no tenir-ho en compte i voler-se mantenir en l’antiga condició, que ja ha estat superada pels anys i per la història. A les nostres vides, hi ha condicionants de canvi que són molt importants i que s’han d’assumir. Han d’ajudar, i no destorbar, per poder evolucionar, per poder mirar endavant i anar fent vida.

El possible conflicte de societats amb col·lectius agregats però desconnectats sovint es vol resoldre amb «diàlegs interculturals» o «transculturals». Sospito que aquesta terminologia, que és ben intencionada, ens fa caure en la trampa d’anar inventant termes sense fixar-nos-hi prou. Mirem-nos-ho de cara: el fet que dues —o dues mil— persones de cultures diferents es trobin i es comuniquin està molt bé, però no justifica dir que, quan elles s’han trobat, també ho han fet les seves cultures. Amb aquests contactes no es pot anar més enllà —i ja és prou interessant— de la relació entre persones de cultures diferents. Les jornades, els congressos i els seminaris interculturals —fets sempre per parlar teòricament, genèricament— també poden ser benintencionats, però valdria més gastar els diners i els esforços en accions de millora de la vida dels ciutadans, sobretot dels més desafavorits, que sovint són els que han arribat fa menys temps i en pitjors condicions.

La cultura abraça la nostra identitat, però no és la identitat personal ni una suposada identitat col·lectiva. O és que els participants en la mateixa cultura tenen la mateixa identitat? La identitat és alhora massa grossa i massa petita per resumir-la en res. (A «Jo vinc d’un silenci», Raimon ho diu molt bé: «Qui perd els orígens, perd identitat»; no diu pas que perdi «la» identitat.) La identitat que es modula i es transforma difícilment es transfigura. I no crec que cap persona o grup puguin atribuir-se l’autoritat de ser portadors privilegiats de valors culturals col·lectius. Els contactes de procedències culturals diferents em semblen, en general, esplèndids, i poden tenir un gran valor de testimoni, acollida i projecció de futur, però no encarnen ni representen cultures senceres. Els que millor ho saben són els antropòlegs, que accepten que els seus coneixements de grups humans —potser nous o poc estudiats— són variables, sovint casuals i sempre molt ignorants. Per això, els millors contactes interculturals són els que es produeixen en la pràctica del dia a dia de societats madures, barrejades, en què el treball, la llengua, l’habitatge, els costums, la ciència o l’esport donen possibilitats d’un contacte gradual alliberador i enriquidor per als que tenen orígens culturals diferents.