Читать книгу Pensar diferent - Josep-Maria Terricabras - Страница 23

Si penso en la democràcia i en la ideologia, m’he de referir necessàriament a la importància i al poder de la televisió, que no és mai un espectacle innocu sinó un grandíssim instrument de domini d’hàbits i de pensament. La banalitat de certes cadenes i d’alguns plantejaments televisius influeix en una audiència que pot acabar sense judici propi i sense esperit crític, conformada amb tot allò que se li ofereix, com més fàcil, més simple i més superficial, millor. La televisió no ofereix el que la gent demana, sinó a l’inrevés: la gent acaba acceptant l’oferta que se li fa, perquè, en el mercat, primer hi ha l’oferta i després ve la demanda. I tothom sap que l’oferta menys exigent —la intel·lectualment i moralment més barata— acostuma a tenir més bona acollida, sobretot entre una audiència poc disposada a l’atenció i al judici crítics. La banalitat de l’oferta consumeix progressivament la capacitat dels espectadors fins a nivells realment lamentables. Els exemples són aclaparadors.

Cada vegada que sento l’eslògan «La televisió és cultura», tinc ganes de preguntar: «N’has vist gaire estona en segons quines cadenes, o potser t’hi guanyes la vida, a la tele?». Perquè és ben clar que la televisió podria ser cultura, i ho hauria de ser, però molt sovint no ho és, encara que algunes cadenes vulguin dissimular amb programes pretesament culturals. Dir «la televisió és cultura» és com dir «l’estat és opressió» o «l’amor és llibertat». Quan es parla així, en general i en abstracte, s’estan fent eslògans sorollosos que, quan tenen èxit, posen en evidència a quina mena de públic s’adrecen. El que sembla indiscutible és que la televisió és profundament perillosa: pot dominar, pervertir i estupiditzar; s’ha d’estar sempre preparat per defensar-se del seu perill real. L’estat o els controladors televisius fan veure que en vigilen els efectes nocius quan, per exemple, estableixen púdicament hores d’emissió de determinats continguts per al públic infantil. Difícilment es compleixen aquestes normes, sempre vagues i laxes. I el problema important no és aquest: el que ha de fer la televisió no és preveure accions compassives, sinó examinar bé el que fa i per què ho fa, a l’hora que sigui i per al públic que sigui.

No soc el primer, i confio no ser l’últim, que adverteixo sobre la televisió. Ja fa molts anys un dels seus crítics més destacats va ser el filòsof i destacat pensador liberal Karl Popper (1902-1994). A la seva mort, tot just va esclatar la força d’internet. Ell no es podia ni imaginar el paper i la influència que també han arribat a adquirir les xarxes a partir dels anys noranta: promouen artistes, influencers i personatges diversos que tenen més milions de seguidors dels que han tingut mai moltes cadenes de televisió. La xarxa també s’utilitza amb èxit i impacte per convocar actes o per difondre missatges i campanyes de tot tipus, àgils i ben dirigides. Amb tot, les xarxes —estimulants, provocadores, ofensives o idiotitzants— tenen un caràcter efímer i canviant, i no són mai un perill tan gran com la televisió, dotada d’una suposada objectivitat i autoritat que no té contrincants. Perquè la televisió pot crear influència constant i consolidada; no depèn de milers d’intervinents anònims i casuals, sinó de la direcció d’una cadena reconeguda i escollida. La televisió té la força d’un poder social institucionalitzat.

En els dos darrers anys de la seva vida Popper va fer dues aportacions de crítica contundent a la televisió, quan eren menys els que s’hi atrevien: una entrevista a la RAI del 1993 («Against Television») i un article del 1994, pocs dies abans de morir («Llicència per fer televisió»). Com a bon liberal, Popper va defensar sempre que només si es limitava la llibertat es podia protegir el progrés civil i evitar la violència. I ho aplicava també a la televisió: quan aquesta invoca la llibertat d’expressió de la cadena o del programa, no sempre prioritza la llibertat de pensament i els drets humans de l’audiència, sinó que sovint en destrueix els valors democràtics i l’esperit crític. Quan una cadena només lluita pels índexs d’audiència, esdevé una eina al servei de la manipulació i, finalment, del totalitarisme. Per això, segons Popper, no hi pot haver democràcia si no es controla la televisió, pública o privada, tal com no s’han d’acceptar poders polítics, religiosos o econòmics descontrolats.

A qualsevol grup que fa una tasca de servei públic, se li ha d’exigir responsabilitat social i intel·lectual, tal com s’exigeix precisament a docents, jutges, sanitaris o educadors socials. (Jo em pregunto: per què no s’exigeix aquesta responsabilitat als banquers o a les forces d’ordre i seguretat?) Els treballadors de televisió tenen un poder molt més fort i ampli, sovint més subtil, més seductor que molts servidors públics. Per això Popper volia que els professionals de televisió, inclosos tècnics i càmeres, obtinguessin una llicència per treballar-hi, que no consistís només en la superació d’un examen sinó també en un jurament de responsabilitat democràtica amb l’audiència, semblant al jurament hipocràtic dels metges.

Amb Popper i més enllà de Popper, sabem que la televisió és sempre «servei públic» o, com a mínim, «servei al públic». Això també ho hauria de tenir en compte el sector televisiu privat, que no pot pas tenir llicència il·limitada per fer el que vulgui, com a entitat privada, en l’espai que és públic. El servei de la televisió sempre hauria d’estar basat en la informació veraç i crítica sobre qualsevol qüestió que es considera d’interès general, tot i que no sigui encara, ni sempre, d’interès comú. La influència de la televisió també és important en els anuncis, que busquen convertir-se en objectes del desig o en elements de reclam i que poden contribuir a la reflexió o a l’estupidització dels espectadors.

Lamentablement, els mitjans s’estan convertint cada dia més en espectacle a qualsevol preu, com més cridaner i estrafolari millor. Per això la gent plora, crida, insulta i s’esvera molt més quan té les càmeres de televisió o els micròfons al davant. Llavors l’espectador innocent pot quedar enganyat a casa seva, perquè pot arribar a creure que plors, escridassades, retrets i insults transmesos són el que està passant realment. Sovint, però, el que es retransmet només és el que ha passat davant dels periodistes, sobretot davant de la televisió. Si la gent s’adona de les càmeres, allò que es filma o es grava al carrer no acostuma a respondre a la realitat que passa, sinó a una realitat espontàniament teatralitzada. I no podem negar que a moltíssima gent li fa il·lusió sortir a la tele ni que sigui deu segons encara que no tingui res a dir, o només per desfogar-se. Diu que qui no surt (o allò que no surt) a la tele, no existeix. Aquesta és la paradoxa de la televisió: quan vol exposar la realitat sovint acaba exposant ficcions perquè crea —expressament o no— fets i situacions que no existien en la realitat que volia exposar.

El més greu, però, és que la televisió, valent-se de la seva posició d’autoritat, exposi o imposi fets i pensaments falsos o no respectuosos amb la capacitat crítica i moral dels espectadors. Aquest és el perill de tenir tant poder. I així no s’enforteix la democràcia, sinó que es banalitza i es corromp.