Читать книгу Pensar diferent - Josep-Maria Terricabras - Страница 9

La moneda que m’agradaria fer córrer és la que tingués per una cara la igualtat i per l’altra la llibertat. Em sembla obvi que, en una democràcia de debò, s’haurien de defensar sobretot aquests dos valors. (La fraternitat que les acompanya a l’eslògan de la Il·lustració no em sembla un valor, sinó una aspiració nobilíssima que, si de cas, s’obté i es mostra quan es van fent realitat la igualtat i la llibertat.)

Alguns —de vegades periodistes, polítics i intel·lectuals— demanen definicions sobre els termes que usem, com si no sabéssim de què parlem si no tenim definicions a punt. La cosa és una mica ridícula. Tothom sap bé la diferència que hi ha entre patates i moniatos quan va a plaça, encara que no pugui oferir una bona definició de cap dels dos (si als mercats els venedors exigissin definicions dels productes que venen, s’haurien de tancar totes les parades). Per respondre a preguntes d’aquestes —sobretot quan usem termes un xic importants— pot anar bé donar una resposta en negatiu. Vull dir que va bé mostrar què és el contrari d’allò que volem dir, de manera que, per oposició, es pugui arribar més fàcilment al sentit del que proposem. Per això dic que, quan defenso la igualtat, defenso la «no-discriminació», i quan defenso la llibertat, defenso la «no-submissió». I estic clarament en contra de l’expressió aparentment liberal i massa ben acceptada per la majoria que diu: «La meva llibertat comença on acaba la de l’altre». I jo em pregunto: i si la de l’altre no s’acaba mai? El que vull defensar és la igualtat de la llibertat. Per això dic: «La meva llibertat comença on comença la de l’altre». O les llibertats comencen juntes, o alguna és llibertat sotmesa. Els valors de la igualtat i la llibertat són, certament, valors difícils de concretar en la pràctica, però és fonamental promoure i explicitar aquests valors en una democràcia que s’apreciï com a tal. Per això sempre hauríem de lluitar contra les desigualtats i hauríem de respectar les diferències. (En aquest sentit és preciosa la resposta d’una nena nicaragüenca a classe d’aritmètica: «¿Qué es dividir?». La resposta: «Repartir con justicia».)

Avui, però, són absolutament lacerants les guerres, les persecucions, les repressions i les discriminacions que cada dia provoquen tantes víctimes: ens envileixen com a humans els camps de concentració quasi permanents de refugiats abandonats i indefensos; les violacions i execucions massives; les situacions estructurals de misèria, malaltia i opressió; la persecució de «l’altre», del que és dissident, com si no tingués dret a viure, amb l’extrem colpidor de la violència fanàtica d’excusa religiosa. L’augment de la producció i venda d’armes, sobretot per part de països que diuen defensar la pau i els drets humans, és una mostra més de la hipocresia i profunda immoralitat de molts estats. És ben segur que, darrere de tantes violències contra els altres, no solament hi ha ideologies supremacistes aberrants, sinó també l’enorme indiferència i despreocupació dels que les promouen. És clar que els que ho consenten i hi col·laboren també en són culpables. Perquè aquests mals i aquesta misèria es poden evitar.

Trobo realment alarmant que persones que podrien ser honestes i responsables s’arribin a deixar engolir per interessos que no tenien i per sentiments que no eren seus. Ho fan sobretot quan —per por i per desig o ambició— toquen àrees de poder, sigui en estructures econòmiques, de govern, de la judicatura o de les forces armades. És especialment alarmant que invoquin interessos i béns superiors que la població no entén i que ells mateixos ni expliquen ni saben explicar. La reconversió de molts individus en protagonistes d’accions i projectes indignes corca la vida col·lectiva i encomana misèria i frustració al teixit social. Sovint el tenyeix de resignació i d’impotència. Sí, estem envoltats d’accions i fets brutals, miserables. No només els tenim a fora, lluny. També en tenim molts a casa. Lamentablement ho acabem ignorant o acceptant, malgrat les protestes ocasionals i la compassió ben intencionada.

Per sort, també hi ha indicis de petits —massa petits— avenços en el respecte a les dones, en la lluita contra el racisme i la xenofòbia, en l’acceptació de diferents opcions sexuals o en l’interès pel clima i pel medi ambient, en l’intent d’algunes reformes econòmiques i socials. Però arreu continuen creixent l’autoritarisme i el neofeixisme que desballesten les institucions democràtiques i els drets i les llibertats ciutadans, i que aconsegueixen d’escampar la por i la submissió en capes cada dia més àmplies de la societat. Si no som capaços d’aconseguir que els poders polítics, econòmics i socials posin remei a tot això, no crec que ens puguem continuar considerant éssers humans dignes. Tampoc no podrem subsistir gaire temps com a persones lliures.

Tot això explica el disgust general que sento sovint per la meva pertinença forçada a una espècie que globalment es comporta de manera cruel i lamentable. Sento vivament aquest disgust. Som una espècie que no ha entès ni el més senzill d’entendre: que un tarannà individual i col·lectiu que afavorís la justícia i la llibertat per a tots, també afavoriria de retruc el benestar propi i del grup de cadascú. El desig de supervivència col·lectiva hauria de fomentar el respecte mutu i la grandesa d’ànima, una mena d’egoisme no individual sinó social. Però això és justament el que falta: grandesa d’ànima, intel·ligència lúcida i crítica. Jo recomanaria que ens miréssim atentament al mirall abans de rentar-nos la cara, i que visitéssim de tant en tant un cementiri. Ens podria ajudar a veure-hi més clar, a veure el món d’una altra manera. I potser a veure coses que ignorem encara que passin.