Читать книгу Parla'm amb estil - Magí Camps - Страница 10

Quan ajudava els pares a la botiga, el llibre d’estil es resumia en la frase «el client sempre té raó». Pel que fa a la llengua, era tan senzill com que jo parlava amb el comprador en la llengua en què se m’adreçava. Quan es va posar en marxa la immersió lingüística, vaig pensar que, a llarg termini, jo, com a client, també tindria la raó. Així, quan anés a comprar, qui m’atendria darrere el taulell em parlaria en la llengua que jo fes servir.

Aquest llarg termini ja ha passat i la realitat és que massa sovint és el client qui deixa de parlar en català perquè la persona que hi ha darrere el taulell no el parla. No em refereixo només a qui despatxa, sinó a qualsevol persona que atengui els ciutadans a qualsevol lloc de l’administració: a l’oficina del padró, a l’hospital o al jutjat.

Jo com a venedor no tinc els mateixos drets que com a ciutadà: darrere el taulell, m’haig d’adreçar a la clientela en la llengua que em parli; davant del taulell, segons les lleis que ens governen, tinc el dret de ser atès en la llengua que jo triï, no en la que vulgui el venedor, la metgessa o el jutge amb qui parli. Però la realitat no és així: com a ciutadà no puc viure al cent per cent en català, i sí que puc viure en castellà. Qui ho nega o ho tergiversa sap que no diu tota la veritat.

En teoria, la immersió lingüística i l’obligatorietat que el funcionariat hagi de parlar les dues llengües m’ha de garantir aquest dret, com a mínim, en l’àmbit públic. Això, de retruc, afavoriria que en l’àmbit privat també fos així. Però no ho és. No em serveix que qui m’atengui m’entengui. Tinc el dret a ser atès en qualsevol de les dues llengües sense haver-ho de demanar.

Com han explicat in extenso lingüistes reputats com Carme Junyent, les normes que regeixen la immersió lingüística no s’apliquen al cent per cent. És un secret de domini públic que, per no malmetre la convivència, hi ha laxitud envers les persones que no es mouen del castellà en àmbits en què, per llei, haurien de parlar les dues llengües.

Les polítiques lingüístiques, doncs, no han funcionat. I com que la immersió, en teoria, ja es fa en català, és impossible ensenyar més català. Com ho fem, aleshores, per no empobrir encara més la llengua minoritzada? Aquesta és la pregunta que s’hauria de fer qualsevol partit que vulgui de veritat la pervivència del català i la convivència de les dues llengües a Catalunya.

Tot això no és pel caprici que jo pugui parlar català com a ciutadà, sinó perquè la meva llengua materna no desaparegui. Ja fa massa temps que dura la bestiesa lingüicida d’alguns partits. Deixem de polititzar la llengua i fem per mantenir en bon estat de salut el patrimoni de la humanitat que suposa qualsevol llengua, també el català. Els que vulguin parlar de castellà perseguit i d’altres mentides farien bé d’explicar aquests romanços a la vora del foc i no des de les cadires del poder. Per dignitat.