Читать книгу Parla'm amb estil - Magí Camps - Страница 13

Un company que sovint confonia periodisme i militància –un fenomen cada vegada més estès als mitjans espanyols– em qüestionava que la norma del diari fos escriure Ciudadanos en l’edició castellana i Ciutadans en la catalana. Ell em deia que a Catalunya als del partit els agradava fer-se dir en castellà Ciutadans, per donar singularitat a la delegació catalana, davant de Ciudadanos, que era el nom del partit d’abast estatal.

Deixant de banda el despropòsit que el partit lingüicida es volgués fer passar per català, la meva explicació sempre era la mateixa: Els noms dels partits estatals s’expressen en castellà en l’edició castellana, i en català en la catalana, a banda dels gustos i els desitjos dels polítics. Ells fan política, nosaltres informem: el Partido Socialista / el Partit Socialista; el Partido Popular / el Partit Popular; Ciudadanos / Ciutadans.

Quan va aparèixer el Partit Demòcrata Europeu Català, el logotip no es corresponia amb la bona escriptura de les sigles ni els acrònims: PDeCAT. La e minúscula semblava que volgués amagar el mot Europeu. Seguint la norma, els periodistes l’hauríem hagut d’escriure així: PDEC. Però com que la pronúncia que es va popularitzar va ser «pedecat», vam optar per escriure PDECat, intentant ajustar-nos parcialment a la norma d’escriptura de sigles i acrònims. En cap moment no ens vam plantejar fer-ho com al seu logotip.

El bon periodista ha de tenir un filtre. La llengua de la seva feina ha de dur un transformador que converteixi les paraules de les fonts –sempre interessades en els seus propòsits, lògicament– en paraules neutres, que informin ajustadament els lectors, oients i teleespectadors.

Els polítics i els empresaris, sobretot quan s’enfronten a situacions complexes, recorren indefectiblement als eufemismes. El bon periodista pot reproduir frases textuals de les seves declaracions, entre cometes, però tot seguit ha d’interpretar informativament allò que les fonts han presentat segons els seus interessos, que deixen de banda la informació més objectiva per fer-se propaganda.

De vegades són termes que es diuen en anglès per fer l’interessant o per maquillar la realitat. Un cas ben curiós va ser el dels minijobs. Per què en anglès? I per què una bona colla de periodistes ho repetien com si fossin lloros? Si cal parlar-ne, ho traduïm i llestos: minifeines. Ens entendrà tothom i no farem el joc als empresaris, que es deuen pensar que dir-ne minijobs és més glamurós; així no semblen feines tan precàries i no se’ls veu el llautó.

Però hi ha casos menys inofensius. Una reestructuració de plantilla o una reestructuració salarial, per exemple, han de ser, des del punt de vista informatiu, una reducció de plantilla i una reducció salarial; no són mai cap amunt, sempre són cap avall. De la mateixa manera, quan els polítics i els militars parlen de guerres i batalles, allà on diuen danys col·laterals, franja de seguretat (franja ocupada per Israel a la frontera amb Síria), foc amic, guerra bruta (contra ETA) i neteja ètnica, el bon periodista ha de parlar de civils o ciutadans morts, de franja ocupada, de víctimes d’atacs propis, de terrorisme d’estat i de genocidi, conceptes més transparents i aclaridors del que passa en realitat.