Читать книгу Parla'm amb estil - Magí Camps - Страница 14

Vivim en una societat d’extrems, de blanc i negre, amb una escala de grisos poc valorada. Quan parlem de llenguatge, també. I quan es tracta de donar visibilitat a les dones, llavors hi entren en conflicte un seguit d’elements que massa sovint impedeixen raonar de manera assossegada.

Els últims decennis hem descobert que el mot persona ens és molt útil. La prova és que hi ha diccionaris que han retocat definicions per substituir-hi el masculí genèric per aquest mot. Quan es va elaborar la primera edició del DIEC (1995) a partir del diccionari Fabra, es va fer el que se’n va dir «la feminització del diccionari», una expressió que no es corresponia amb la realitat: no és que es feminitzés el diccionari, sinó que es va desmasculinitzar.

L’entrada bomber, que es definia com a «Home que forma part d’un cos per a extingir incendis», va passar a ser bomber bombera, i aquell home es va convertir en persona. En altres casos, la definició antiga no deia home, sinó el qui. Era el cas de polític: «El qui s’ocupa dels afers públics», que també va passar a ser polític política: «Persona que s’ocupa dels afers públics». I les marques, que en tots dos casos només eren de masculí, ara són de masculí i femení.

Una altra de les decisions que va prendre la Secció Filològica en el DIEC va ser marcar amb el codi rec (en recessió) «els termes generalment derivats amb el sufix -essa, però també amb altres sufixos, significant ‘dona o muller de’; quan el corresponent masculí fa referència a un nom d’ofici». Era el cas de alcaldessa, que equivalia a alcalde (paraula que és masculina i femenina) i, en segona instància i en recessió, ‘dona de l’alcalde’.

Avui tots aquests «dona de» han desaparegut del DIEC2 i ja només hi queden, de manera residual, les esposes d’homes amb títol nobiliari. La duquessa, la comtessa o la marquesa són les nobles que ostenten el títol, però també, en última accepció, les dones dels titulars.

Un apunt sobre la RAE. Aquest canvi en les definicions fent servir el mot persona no es va produir fins al 2006 en el Diccionario esencial de la lengua española, i fins al 2014, gairebé vint anys més tard que el DIEC, en el normatiu.

Aquests exemples demostren que el llenguatge pot ser, efectivament, més inclusiu. Si s’ha pogut fer en una obra tan complexa com és un diccionari normatiu, sembla que en el llenguatge usual això hauria de ser una tasca més fàcil. Però no ho és. D’entrada, estic convençut que el mot persona funciona tan bé perquè és de gènere femení. Podríem dir que és un femení genèric, oi? Però funciona, que és el que importa. Doncs, endavant.

El cas és que, com que tenim tan interioritzat el masculí genèric, força sovint he llegit, en textos que en teoria estaven revisats, incoherències de gènere d’aquesta mena:

A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat morts i 16 més estan ferits de gravetat.

Qui ho va redactar, quan va escriure la segona frase, es va oblidar inconscientment que en la primera estava parlant de persones i va passar al masculí genèric, allà on hauria d’haver escrit:

A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat mortes i 16 més estan ferides de gravetat.