Читать книгу Parla'm amb estil - Magí Camps - Страница 11

No conec bé cap llengua estrangera, però sí que em puc comunicar en anglès, italià i francès. Això em dona una llibertat de moviments quan visito territoris on es parlen aquestes llengües que em fa feliç. Ara bé, quan surto de la zona de confort, em desplau no saber-ne més. Amb l’anglès ens podem moure amb certa comoditat com a turistes, però parar l’orella i entendre coses de les converses dels altres ja sabeu que, per a un lingüista, és el mannà dels israelites (israelita, de l’antic poble bíblic; israelià, de l’actual Israel).

He viatjat no fa gaire fins a Eslovènia amb cotxe. A França m’hi entenia, a Itàlia m’hi entenia, però quan vaig deixar enrere Trieste, em vaig submergir en el món de les llengües eslaves, territori lingüísticament ignot. A l’hora de dir gràcies dic hvala, i poca cosa més. A Alemanya, tot i que d’alemany no en sé, el fet que sigui una llengua emparentada amb l’anglès facilita la comprensió d’algun cartell. A les repúbliques balcàniques la incomprensió és absoluta.

Em va semblar curiós que a tots els territoris fronterers, i fins i tot Eslovènia endins, algunes persones em parlessin en italià. La veritat és que era d’agrair, però això em va fer rumiar en la prepotència amb què els italians es mouen pel món. Fins i tot vaig sentir una dona que es queixava en una botiga de Ljubljana que no sabessin italià i li parlessin en anglès.

De seguida vaig pensar en el que passa a Portugal amb el castellà, que és força semblant. Com si fossin a cal sogre, els hispanoparlants monolingües que hi viatgen parlen la seva llengua i esperen que els altres facin l’esforç d’entendre’ls. En el seu subconscient, o directament en el seu conscient, com que els han fet creure que la seva llengua és superior, i Portugal, en el cas dels uns, i Eslovènia, en el cas dels altres, són una mena de neocolònies, actuen com una taca d’oli, que s’escampa i no té aturador: «Jo no em moc de la meva llengua, i si vols els meus quartos, ja t’espavilaràs per entendre’m».

Una altra prova fefaent d’això són les euroordres del jutge Llarena. A la Unió Europea el castellà és llengua oficial (el català, no), però a Bèlgica el castellà no és cap de les llengües oficials que els belgues fan anar. Al país de Tintín s’hi parla francès i neerlandès, i en algunes zones també alemany. Però el jutge Llarena, monolingüe oliós, els enviava les euroordres contra Puigdemont en castellà. Us imagineu que un jutge belga enviés euroordres a Espanya escrites en francès o en neerlandès?

Aquestes llengües olioses diuen molt dels seus parlants. No hi ha llengües millors ni pitjors, superiors o inferiors. Són els seus parlants els que els donen aquests adjectius. És per això que subscric la frase de l’Acadèmia Britànica que diu: «El monolingüisme és l’analfabetisme del segle XXI».