Читать книгу Parla'm amb estil - Magí Camps - Страница 17

Penso que no s’ha de bandejar sistemàticament l’ús del masculí genèric. La immensa majoria dels parlants el fem servir, sense adonar-nos-en i sense cap intenció de discriminar ningú. És la forma genèrica inherent a la llengua catalana, la du a l’ADN. Però, com bé sabem, la genètica no és immutable.

El masculí genèric és especialment útil en segones referències. És a dir, quan ja hem identificat les dones i els homes de què parlem. Aleshores, el masculí genèric ens estalvia continuar desdoblant fins al final. Si volem fer èmfasi en la pluralitat, ho podem recordar periòdicament, com es fa a la ràdio amb les notícies, perquè l’oient que no ha sentit el primer referent el pugui recuperar de seguida.

Però la cosa no s’acaba aquí. L’escriptora Bel Olid declara: «Jo estic en contra del desdoblament perquè l’única cosa que visibilitza és que hi ha dos gèneres, i sabem que això no és veritat. Hi ha gent que no s’identifica ni com a home ni com a dona, i negant aquesta realitat i reforçant-la amb el binarisme de gènere, em sembla que estem destapant un forat per tapar-ne un altre. Jo personalment, com a convenció, de moment estic fent servir el masculí com a genèric».¹ El masculí genèric, malgrat tot, és també el que fan servir moltes persones quan escriuen literatura i no fan política.

Una altra reflexió la fa l’escriptora Carlota Gurt: «Ara he escrit un conte protagonitzat per dues persones i cap de les dues té gènere, així que cadascú que l’ha llegit s’hi ha imaginat una parella diferent. La gent no se n’ha adonat i en fa la seva interpretació. Trobo interessant escriure sense gèneres, són clixés: això dels gèneres està sobrevalorat».²

El que és important és que tinguem consciència lingüística, que sapiguem els límits de la identificació i de la comunicació, i que, entre totes dues coses, fem un capmàs que ens faci sentir còmodes a tots, emissors i receptors.