Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 10

En el silenci de la cuina el pare es beu la birra amb el cap enfonsat a les espatlles. N’hi haurà unes quantes més, el vespre tot just comença i hi ha coses que necessita veure borroses. De moment ho té tot massa clar dins del cap, clar i merdós com la guapa de la seva nana, oberta de cames sota el pes d’un fill de puta. I això que ho sap, que a setze anys, avui en dia, ja no són verges. O si passa és tan estrany. A l’edat de la seva nana ell ja sabia de què anava, i la mare tampoc era gaire més gran. Sempre hi havia les bledes que es protegien com si valguessin més que les altres, o els cardos, o les tortilleres. Però amb la Céline per força s’ho hauria hagut d’imaginar. Però què carai, és la seva nana. La primera, el seu tresor, el seu orgull. Si la va dur ell a cal joier —devia tenir dos anys— perquè li fessin els forats a les orelletes. Unes arracades daurades petitones perquè fos encara més maca. No sempre havia estat fàcil, tu diràs, sovint hi havia vols de bufes a casa, però ben mirat no en devia haver repartit prou.

Aquest matí, a l’obra, l’ambient era tens. S’ha enganxat amb dos tios de la feina per no res, una parida amb la formigonera. Aviat se sabrà. Ara ja no és a temps de desempallegar-se de la criatura, la molt burra ha esperat massa. Això, ara és una burra, una gossa com diu la mare, i té raó. Sí, hauria hagut de ser més dur, amb les hòsties no n’hi ha prou, mai n’hi ha prou amb les dones. Ja pot dir “dona”, ara que ho és i haurà de parir. En Patrick ho ha captat, clar. I ha vist de seguida la pinta que feia avui, amb les barres com un cargol de banc i la barbeta alçada amb mala llet. Quan s’ha enganxat amb els dos manobres ha estat en Patrick que els ha calmat, ell que quasi sempre s’enfila a la primera.

En Manuel ha agafat una altra birra. Sua. Hauria d’anar a dutxar-se, treure’s la suor i els esquitxos de ciment, però no pot, cap ganes d’anar net. S’estima més marinar en el seu caldo, amb la ronya, anar-hi donant voltes i emprenyar-se. És aquell moment en què no ho sap ni ell, cap a quina banda caurà: violent o ploramiques, depèn.

Quinze i setze anys, les nenes. Les seves nenes. Merda, era abans-d’ahir que ell tenia aquesta edat. I es posa a pensar en el seu pare, tot d’una, i això no és bon senyal. En el seu avi també, clar. En el marrec que va ser, en les velles rancúnies. Sempre igual quan comences a traguejar: et penses que te n’allunyes però hi tornes de ple, sempre. Espanya s’apodera de la cuina i això que mai hi ha fotut els peus. S’aixeca, es queda parat uns segons davant de la nevera que ha obert per refrescar-se, agafa una altra birra.

A ell li importaven una merda, Espanya i aquella guerra que li explicaven sempre. S’hauria estimat més que tot això no hagués existit mai. És més, mai va voler aprendre’n la llengua, cosa que enfurismava el seu pare. Però hòstia, n’estava fart d’aquest estigma que arrossegaven com una glòria: els magnífics perdedors, viure amb la Història als morros. N’estava fart de l’avi i del seu somni llibertari agonitzant sota les bales franquistes. Les històries dels refugiats al camp d’Argelers. A la merda! Tothom passava de la guerra d’Espanya, ell el primer. Els altres arreplegaven les noies amb els seus escúters llampants, fins i tot en Patrick en tenia un als catorze anys. Ell, en canvi, va haver d’apedaçar la mobylette del pare, una desferra. Odiava, en la pròpia veu, el deix d’accent espanyol que, tot i ser de França, li estirava el final de les frases amb la cantarella de la tribu. I els cants de lluita que bramaven tornant de les manis. Estava fart de ser nét d’estranger, i pobre. I d’haver d’estar-ne orgullós. Era això, sobretot, el que el tornava boig.

I tot i així, al ball del 14 de juliol, a Fontaine-de-Vaucluse, va aconseguir arreplegar la Séverine. I va saber conservar-la, cosa encara més difícil. Divuit anys, tenia. Divuit anys i la primera paga d’aprenent a la butxaca. Els cabells desgrenyats amb gel —encara no es rapava el cap — i els braços morenos del sol de l’obra. A la merda Espanya, el sindicat del pare i el pis rònec a la perifèria de Cavaillon. A la merda el nét de refugiat. La Séverine li oferia els llavis i li aixafava els pits contra el tors mentre els Scorpions bramaven I’m still loving you. Ell també tindria la seva part del pastís.

En Manuel aixeca el cap i mira les parets. Les seves parets. Endeutat fins al coll però propietari d’una casa de cartró pedra, la seva casa arrebossada de color rosa en un pla de vivenda social ideat per un ajuntament vagament socialista, als anys vuitanta. Només que deu tants calés al sogre que és com si no fos ben seva. Si hi pensa gaire estona, li sembla que li han tallat els collons amb una falç. I ara la filla, com si fos incapaç de vigilar-la. Del gran joc de la vida, ell tampoc n’ha escrit les regles. El problema és que s’ho creia.