Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 14

En Saïd ha aparcat el cotxe al pàrquing de la partició de les aigües. Recolzat a la porta del davant, s’eixuga les mans un cop i un altre, i encara un altre. Li suen. No és que tingui por, però ves per on. Mira la roda de ferro, flonja d’algues i molsa, que va girant a l’aigua, s’enfonsa a contracorrent i torna a pujar tota regalimant. Comprova l’hora al mòbil, se l’entafora a la butxaca dels texans. Té els ulls empetitits per la llum del matí, que ja és massa crua, i l’estómac se li remou a cada cotxe que passa aixecant polseguera. Quan el d’en Manuel arriba al pàrquing, en Saïd s’aixeca sense esverar-se. Si és per això que ha vingut. El pàrquing encara no està ple a petar: és diumenge, dia de mercat i d’encants a l’Isle-sur-la-Sorgue. Tothom aparca al centre o a prop. Aquí encara s’hi està tranquil, els parisencs vindran més tard, a fer el tomb a la vora del riu, prendre una copa i comparar les troballes que han pagat a preu d’or. Les mans li tremolen. Se les posa a les butxaques. Els ànecs sembla que li riguin a la cara, una dotzena que es foten d’ell movent el cul, li vénen ganes de tirar-los rocs. En Manuel aparca de biaix davant de la berlina, apaga el motor. Mentre surt del pick-up, en Saïd es posa les ulleres de sol i s’acosta una mica. Estan cara a cara, a una distància respectable. Fan la mateixa alçada, només que en Manuel és una mola i en Saïd abrinat com una liana. És ell qui pren la iniciativa —és més fàcil xerrar que afrontar el silenci.

—¿Tens alguna cosa per a mi?

En Manuel remuga unes paraules inaudibles, però amb un moviment del braç assenyala la caixa del pick-up. En Saïd es relaxa. S’acosta i deixa que el paleta aixequi la lona a poc a poc.

—Parides— diu en Manuel.

En Saïd remena, arreplega una làmpada. Coure i pell, té prou pàtina com per impressionar un americà.

—Això m’ho quedo.

Continua, ara més segur de si mateix. O sigui que el ritual no ha canviat, tot i l’enganxada de l’altre dia. Es concentra per destriar el gra de la merda. Els antiquaris tenen vista i a còpia d’anar-hi ha captat el truc per reconèixer què es vendrà a uns preus indecents al primer turista parisenc o estranger. Descarta una catifa que cau a trossos, aixeca la lona una mica més i destapa el cantell d’un petit secreter antic. Se li escapa un xiulet d’admiració.

—No està malament...

—¿I l’estora?

—¿Ho dius de conya? Està feta un fàstic, i aquestes rampoines no valen res.

—Merda, he suat per carregar-la, fa cinc metres per tres.

—Doncs no val res. El secreter sí que me’l quedo. I el llum. Espera’t, que dono un cop d’ull a la resta.

En Saïd arreplega quatre capses art-déco, una palangana esmaltada amb les vores blaves. Ho carrega al maleter del cotxe. En Manuel no fa cap gest per ajudar-lo.

—¿Quant? —demana.

El noi torna cap al break, agafa la làmpada i la porta al maleter, sense contestar. En Manuel agafa el secreter per les potes, l’estira. L’altre es gira, esverat.

—Compte, que te’l carregaràs!

—¿Quant?

En Saïd creua els braços. No s’ha tret les ulleres de sol i observa l’adversari a través dels vidres foscos. Quines ganes de fer-li empassar tots els insults de l’altre dia, d’esclafar-li el cap contra la roda del riu, fins que de tant menjar algues plori i demani perdó.

—¿D’on ve?

—Com sempre.

En Saïd mou el cap, fa un somriure murri.

—El llum i les capsetes els has tret de casa d’uns vells. O d’uns que l’han palmat. Als hereus se’ls en pixa, ni ho saben, el que hi ha a les golfes dels vells, això ho sabem tots dos. Sortirà fàcil i no tindrem merders. Ni tu ni jo.

Llavors marca una pausa perquè el tu i el jo sonin plegats dins la closca del paleta, ben fort, que les coses quedin clares tot i tenir el terrat emboirat per l’estupidesa i l’alcohol. Tu i jo a la mateixa barca, si n’hi ha un que cau...

—I... ¿el secreter?

—¿Què passa amb el secreter?

—¿D’on surt?

En Manuel fa mala cara, empeny el moble sota la lona.

—Si no el vols...

—Que no, només vull saber els riscos.

En Manuel es mira el mitja merda que fa el numeret, ell també sospesa els riscos, tots els riscos. Odia aquesta situació.

—El mateix risc que aquell quadro petit de l’últim cop.

—Doncs ja està, les coses clares.

—¿Quant?

En Saïd sospira com si tingués escrúpols. Fa veure que pensa, que dubta. Treu la cartera, li allarga un bitllet de cinc-cents euros. En Manuel arrufa les celles.

—¿Només?

—Eh, m’estic arriscant. Als antiquaris no els agrada la merca robada. Vaja... robada als morts, tant se’ls en fot, però robada als rics que estan vius, la cosa ja es complica.

—I tu et forres, ¿eh?

—Sóc un intermediari, Manuel, ja ho saps. I com que sóc moro, per poc que hi hagi un problema me’l menjaré jo.

En Manuel s’autoritza a riure, un riure sense alegria, tens de mala llet.

—Uf, quina pena.

S’hi posen tots dos per treure el secreter de la caixa. En Saïd abat els seients del cotxe, aparta les coses per poder empènyer el moble sense fer-lo malbé. El tapa amb una manta vella de quadros plena de brins d’herba, que fa olor de poma.

Content del tracte i bufat d’orgull, en Saïd aprofita l’avantatge:

—Què, Manuel, el negoci rutlla, ¿no?

—Pse —remuga l’altre

—Fa sis mesos que ens entenem, tu i jo, i mai hi ha hagut cap merder...

En Manuel empetiteix els ulls i tira la barbeta endavant: espera la segona part.

—Un altre cop, pensa-t’ho bé abans d’insultar-me.

—¿M’estàs amenaçant? Ets un mocós, Saïd! Quan et vaig conèixer t’ho feies a sobre.

—Jo només et dic això: pensa-t’ho bé. Jo no em xivo, però que no em busquin. Potser li interessaria, al teu amic Patrick, saber que mangues el que vols als xalets. Potser voldria la seva part del pastís... Ho dic per dir-ho, eh.

—Doncs calla. Val més.

El paleta gira cua, seu al volant i arrenca derrapant. Un núvol de collverds es dispersa davant del pick-up que accelera i desapareixen darrere uns desmais.

En Saïd es queda parat un moment, amb els ulls plens de pols, una mica decebut que cap ànec hagi anat a parar sota les rodes.

Agafa el tabac de la guantera i tanca el cotxe. Emprenyat, se’n va cap al riu, baixa tres graons i posa el cul a la roca tot sospirant com si hagués fet els cent metres tanques. Les branques dels desmais regalimen pel corrent d’aigua verdós. Hi ha tanta calma. Els dos braços del riu es retroben per fondre’s, acceleren en un salt d’aigua més ample que fondo. D’aquí a unes hores, a més dels parisencs una mica gats, les ribes del riu estaran infestades de grups de nens amb banyador i vambes que es tiraran al riu xisclant. Ell també hi anava, no fa tant. Amb un grapat de pelacanyes com ell, i les noies amb qui no gosava flirtejar a l’època del col·legi, i que va perdre de vista quan va començar a fer de temporer i traficant. Aquí, a l’estiu, s’hi toleraven altres coses. Eren forts i intrèpids, el valor es mesurava amb l’altura d’un salt, l’audàcia d’una capbussada. Les noies sortien de l’aigua cridant que estava glaçada, tenien la pell vermella i esgarrifada sota les tovalloles. Hi havia les que saltaven tan lluny com els tios i les que es quedaven a la vora, indolents, mirant-se’ls amb ulls burletes, avaluant-los. Era per elles que es tornaven atrevits, en el fons no els interessaven les noies massa valentes. Excepte en Saïd, justament. Com si els veiés, els cossos gràcils caminant dalt del salt d’aigua cap a l’altra riba, un peu darrere l’altre com per un fil, llisos, els malucs gronxant-se i els braços separats per mantenir l’equilibri. Els tios bavejaven mirant els culets sota la roba tibant dels banyadors. Ell també, sobretot després, quan hi tornava a pensar.

En aquella aigua es podien barallar de mentida, per tocar-se: atrapar un cos i llançar-lo, enfonsar-se, agafar la carn amb fervor, jugar, fer veure que. Les falses enrabiades i els cops de veritat —cuixes, espatlles, cul— i els espetecs a la carn maltractada, els insults. “Imbècil, jo també puc!” “Doncs va, ¿què esperes?”, i els riures. En Saïd passava a buscar la Céline i la Jo, pujaven al cotxe amb el banyador i les xancletes, un pareo creuat per davant i agafat amb un nus al clatell. Ell conduïa espitregat, orgullós dels músculs ben dibuixats sota la pell —els efectes col·laterals de treballar al camp. L’any passat també era ell que les acompanyava en cotxe fins a la urbanització.

En Saïd fa el compte enrere recreant el model dels banyadors, un any rere l’altre. L’estiu passat el de la Céline era turquesa amb unes perles entre els pits. El de la Jo d’un rosa destenyit, un color estrany damunt d’aquell cos angulós, d’una ràbia incendiària. De sobte se sent massa vell, molt massa vell per a tot plegat, té altra feina que tirar-se al Sorgue en pantalons curts de futbol i fer xisclar les nenes amb onades i esquitxos a la pell tendra. I això el fa sentir una mica trist, és una tristesa dolça, quasi agradable. Es pregunta si les germanes vindran sense ell, aquest any. En realitat no és massa vell, no —s’explica romanços per donar-se-les d’home.

Mentre encén un cigarro s’adona perfectament que les mans encara li tremolen, però està content quan mira el gep sota la manta a través del vidre del darrere. Coneix un antiquari que en pagarà tres vegades el que ell ha donat a en Manuel. I que en farà pagar deu vegades al primer turista amb calés per vendre-li aquest moblet: la llei del mercat, l’oferta i la demanda.