Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 7

A casa, recorda la Johanna, una mà al cul era una cosa simpàtica, una manera de veure com pintava, de dir “tens futur” —a mig camí entre una carícia i un cop a la gropa d’una euga. Les noies tenien els seus trumfos, com a les cartes, i podies creure que jugats al bon moment hi havia manera de guanyar la partida. Però cap noia —ni la Jo ni la seva germana Céline— no en va guanyar mai cap. La cosa estava fotuda de bones a primeres, trumfo o esquer, ho tenien negre fins i tot amb el concepte de joc, perquè no eren pas elles qui n’havien escrit les normes.

Aquest vespre, per a la Céline, no és una mà al cul, és una hòstia a la cara. El pare, boig de ràbia, mig s’ofega. Ja prou que no té gaire vocabulari, ara encara pitjor. Li ha girat la cara amb la seva enorme manassa de paleta; queda estesa al terra de la cuina —un munt de roba molla. Fa un soroll estrany, com si s’hagués esmicolat.

—¿Qui és?

Per més que volgués parlar, la Céline seria totalment incapaç de respondre. Intenta recuperar l’alè. Els cabells li pengen com una cortina, no se li veuen els ulls ni la boca. La Jo de bona gana l’ajudaria, però es nota els peus clavats a terra com els d’un llit de presó.

La cuina fa olor de detergent i d’espígol, perfum de publicitat per al sud, cigales i tota la mandanga.

— ¿Qui és el porc que t’ha fet això? ¿Qui és el fill de la gran puta?

La mare omple un got d’aigua. Li rellisca de les mans i rodola per la pica d’acer inoxidable. Mormola “para”, però sense convicció. Tampoc se sap a qui ho diu.

— ¿Contestes, sí o no?

Llavors el pare deixa de cridar. La barbeta li comença a tremolar, una amenaça molt pitjor — la Jo aparta els ulls. La mare s’ajup amb el got d’aigua a la mà i aixeca la cara de la Céline, sense cap tendresa. Tampoc n’ha tingut mai, tot s’ha de dir. Per un moment no se sap si li llançarà l’aigua a la cara o si l’ajudarà a beure. La Céline es repenja a terra amb una mà i amb l’altra se li agafa al canell. L’aigua es vessa, regalima pel genoll de la mare i això la irrita. Fa un pas enrere, deixa el got a terra, s’aixeca amb dificultat —de cop, una dona molt vella, tot i aquests aires d’encara tenir trenta anys. La Céline li deixa anar el canell i es queda prostrada, aguantant-se amb el colze. La boca se li ha inflat, el nas es veu tort. Mai no havia picat tan fort, el pare. Agafa el got per beure però l’aigua li regalima pel costat, per la barbeta i la samarreta estampada amb una calavera rosa amb lluentons tot al voltant, i també la sang del nariu dret, que raja i fa bombolles. Milers de puntes se li claven al ventre.

El pare s’ha plegat de braços, ha recuperat forces fins i tot en la postura, desafia la Céline amb els ulls. Ella els té plens d’aigua, les galtes xuclades de tant serrar les dents.

— No dirà res —fa la mare—. No dirà res, aquesta gossa.