Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 9

—La primera vegada —explicava la Céline— és com si una agulla de fer mitja et travessés per dins.

—¿I per què ho fas, doncs? —deia la Jo amb sorpresa, fent una ganyota amb la boca torta i aguantant-se el ventre a l’altura de l’estómac, com si allò passés pel llombrígol.

Sabia perfectament per on passava, no era pas idiota, tampoc. Però l’agulla de fer mitja era una mica massa gràfic. Tretze anys, tenia. La Céline, catorze.

—No, però després està més bé.

Era fa dos anys, a la “seva” barraca de pedra seca, que la Céline explicava per què després estava més bé. Les barraques del sud, com els búnquers de les platges del nord, acullen entre els seus murs de pedra els fumadors clandestins i les confidències —i els primers claus, de vegades. I els vagabunds.

—Després, ¿com és?

—Més bé, t’he dit. Estrany, però bé.

Arronsava el nas i somreia tot plegant les cames. Les noies mataven els mosquits a bufetades damunt les cuixes nues. Les de la Jo també eren maques, però no tenia gaire importància.

Amb uns pits triomfants que anunciaven un futur esplèndid a partir dels tretze anys si sabia fer servir els seus encants, la Céline ben aviat va arreplegar les repassades dels homes que, sense cap respecte, no s’estaven de res: ja els pertanyia. El pare va trigar a adonar-se que, com era d’esperar, la Céline ho sabia sense que ningú l’hi hagués ensenyat. Tampoc se n’havia d’estranyar, va ser ell el primer a fer-ne l’elogi, orgullós com si es tractés d’una vedella. La Céline era guapa i en treia profit, i això que la seva capacitat atractiva era inversament proporcional a la profunditat del seu camp de visió. Per a la Céline, l’horitzó anava fins on arribava la vista. La casa donava als turons del Luberon. Des de les finestres de l’institut d’FP podia veure el mont Ventoux. Més enllà començava l’horitzó de la seva germana. Però això no era pas per ara mateix.

Quan la Jo passa la porta tornant de l’escola, el pare l’espera instal·lat a la taula de la cuina. No han parlat des del vespre de la festa: només es creuen.

—Seu.

Ella obeeix sense dir res. Nota l’absència de la mare, la de la Céline.

—¿Ho sabies?

—No.

—¿Et penses que sóc imbècil? Tornem-hi: ¿qui és?

Va ple d’esquitxos de ciment. Les mans les té quasi blanques. La Jo es queda mirant les petites gotes en relleu, solidificades. S’agafa als dibuixos que fan els puntets, es perd per la carn de les falanges. Ell agafa fort el got. Ja va tou —una mica, no massa.

—No ho sé. T’ho juro.

—No ho juris. Ho has de saber per força.

La Jo diu que no. Ho torna a dir i fa que no amb el cap, la boca com si la dugués cosida —clava els ulls, un de cada color, en la vista baixa del pare. Ell no ho suporta. L’estima, la petita, però sempre l’ha trobada rara, i no és l’únic. Des de sempre, amb aquests silencis i aquests ulls vaires, un de verd i un de blau, amb matisos però no idèntics. Ja de petita feia por, o en tot cas incomodava la gent. Els vells hi veien mals presagis, en la mirada vaira, i els de la seva edat una raresa que la situava —de fet— en una realitat diferent. Que et trobin estrany té avantatges. A còpia de fer veure que no la veien per evitar que els mirés, la gent acabava oblidant-la. Cosa que afavoreix certes excentricitats, i de vegades la Jo n’abusava, qüestió de mantenir vigent el permís per a una mica de bogeria, la pantalla de malestar entre ella i els altres. Ara, davant del pare, la necessita. La veritat és que no en sap res, de qui ha prenyat la seva germana. Si pensa en tres mesos enrere no se li acut ningú. Amb la seva germana, mai se sap. Ha passat temps des de les grapejades darrere els autos de xoc. És guapa, la Céline, però es veu que per a segons qui és una puta i prou.

—No ho sé, de veritat.

El pare sospira. La Jo té por, de sobte, que s’esquerdi i s’ensorri. En aquesta cara bruna i agressiva les ninetes clares semblen de nen, envoltades de pestanyes massa llargues. La mitja penombra de la cuina amaga el que no vol veure la Jo. Prefereix les hòsties —al cul o a la cara, tant és. Però veure’l plorar, no. El rellotge fa txic-txic-txic, els segons que van passant amb l’imbècil d’en Mickey al mig; en compta dotze abans d’aixecar-se. Obre la nevera per agafar dues birres, en posa una davant del pare. Ell aixeca la vista agraït, destapa la seva amb l’encenedor. Quan allarga la mà cap a l’altra, ella el deixa fer. I després toca el dos amb la birra i un piti que li ha agafat del paquet. Sap que ell ha aixecat el cap, que la mira com travessa les tires de plàstic de la cortina. Nota la seva mirada entre els omòplats i el cul.

—¿On vas?

Però no és amenaçador, només pregunta.

Ella s’arronsa d’espatlles sense respondre i encén el piti. La gespa del jardí, que l’estiu ja ha recremat, és plena de bestioles que carrisquegen. L’ampolla a la mà encara és fresca, però no durarà gaire.

—Ara torno.

I s’escapa a la garriga, busca un racó d’ombra on fugir de les preguntes i beure’s la cervesa en pau.