Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 8

En el moment de sortir de casa aquell vespre, fa no res, eren quasi guapos. La mare, moreno pastanaga i lluent de crema, duia la cadeneta daurada amb el dofí. Se la veia tan jove, amb el penjoll entre les dents de davant, somrient sense adonar-se’n. El pare feia olor de sabó i aftershave, respirava fort. D’un gest viu s’havia guardat el paquet tou de Marlboro a la butxaca de la camisa —el coll ja estava xop de suor— i havia encès un cigarro en el crepuscle. Els ulls se li estrenyien amb la llum, que encara era forta, morada. Contemplava les fileres de ceps com si en fos l’amo.

La Céline, com a cada inici d’estiu, exhibia la seva bellesa indecent amb roba massa ajustada, els shorts de texà tallats tan curts que el plec de carn entre cul i cuixa s’obria i es tancava a cada pas. En canvi a la Jo se li’n fotia completament, la roba. Com cada any, des de sempre, anava a la fira amb aquella punta de fàstic de tenir-ne ganes encara que no volgués. Per tant, els slims amb els genolls bruts i la samarreta negra informe sense mànigues anaven bé de sobres. Es repenjava a l’espatlla de sa germana com una alga reblanida.

—¿Per què no agafem el cotxe?

Ningú no li va contestar. Se sentien retrunyir els baixos —deu minuts a peu, com a molt.

Caminaven tots quatre per la cuneta, i això passava tan poc sovint. Les noies havien accelerat el pas per deixar certa distància, com quan eren petites. L’herba seca s’entaforava a les sandàlies, molestava els dits dels peus. Saltaven a peu coix i s’agafaven a l’espatlla de l’altra per poder treure’s els brins. Quan ja eren a tocar de la fira, passada la creu de terme, van tornar a alentir el pas de manera que els altres, amuntegats enmig de les atraccions, no s’adonessin que se’n morien de ganes, malgrat tot.

El poble estava transformat. Durant tres dies la fira modificava els carrers, hi escampava una alegria enganxifosa i bafarades d’oli refregit que arribaven fins a la placeta del centre, al costat de l’església. Els pares havien anat al xiringuito, els amics del pare ja hi eren, amb les dones. Reien fort i xavacà, estaven contents. En Patrick intentava fer ballar la dona, que reia i baladrejava que no en tenia ganes, que ell ja anava massa torrat. Se’ls veia enamorats, gairebé no es notava que li havia fet la cara nova una setmana abans. Ella remenava el cul amb un vestit blavós —una gran papallona de nit. Les dones bevien vi rosat, els homes, pastís. Van saludar les noies, que no s’hi van estar gaire.

—Tu, la gran, l’hauràs de vigilar —va deixar anar la dona d’en Patrick amb una ganyota que traspuava enveja.

El pare va somriure, cofoi, tot seguint amb la vista el culet de la Céline. Setze anys i prometia. En Patrick es va escurar la gola i va demanar una altra copa.

Eren els mateixos de sempre cada any, colles i famílies que s’ignoren o es barregen enmig de la fregiduria i el caos de les atraccions. Un cop l’any. És veritat que també hi ha Sant Joan i la festa de l’escola, però la fira està més bé. A la Céline li ha agradat sempre, és la reina de la festa, adulada pels nois de tots els grups. Ja de més joveneta hi havia racons foscos on es deixava anar damunt d’algun noviet i jugaven a no passar de la ratlla, a aturar-se al moment just. Ells somiaven els seus ditets d’ungles roses agafant-los el penis empiuat, ella s’abraçava a uns peluixos enormes guanyats a la parada del tir i esperava paraules tendres. Si per obtenir algun “t’estimo” i altres tòpics per l’estil s’havia de deixar grapejar els pits, hi estava d’acord. Una miqueta. La Jo mentrestant vigilava.

Però aquell vespre només ho veia ella, que la seva germana feia comèdia. S’esclafia per riure les estupideses d’en Lucas, les bromes que no fan gràcia de l’Enzo. El seu gloss brillava de cara a la galeria.

Es van acostar amb els altres a la Taràntula. Deu anys fa que l’atracció s’hi plantifica, amb les cistelles d’alumini que fan pampallugues vermelles i grogues i les llumetes que es tornen boges quan sona Freed from Desire. El vertigen, encara ara, i els crits quan la màquina es posa en marxa i aixeca els penjolls de voladors voluntaris. Fins i tot als vells els diverteix, que els joves s’embarquin per xisclar de por allà dalt. Ningú no sembla trobar estrany que soni sempre, cada any, la mateixa cançó de dance, com si el temps s’hagués aturat el 1996, vint anys enrere.

La Céline i la Jo s’ho coneixen de sobres. Ja ni se’n recorden, de quantes vegades han xisclat quan els seients comencen a girar a poc a poc abans de caure en picat i enfilar-se igual de ràpid. Però sempre hi tornen, per les pessigolles al ventre.

En Lucas ja estava intentant avançar l’Enzo per pujar-hi amb la Céline.

Ella s’ha passat la mà pel clatell per fer-se caure la melena endarrere i el temps s’atura en els ulls dels nois durant el vol dels cabells, fins a la fuetada a l’esquena. Després respiren, una mica menys creguts i molt més agosarats que abans, amb un somriure una mica estúpid. Però malgrat tota la comèdia davant dels altres, malgrat el plaer del volum al màxim que obliga a cridar o enganxar els llavis a l’orella, l’eufòria era fingida. Ja hi havia aquesta cosa en ella, per més que fingís ignorar-la: una conseqüència lògica, una lògica freda que fa que la misèria no engendri res més que misèria. Es mentia a si mateixa encara una mica més, el temps de fer un tomb, de veure dos nois que es barallen pel privilegi d’agafar-li la cintura en ple rodament, d’acollir els seus crits de por i els cabells enredats durant les caigudes en picat de la màquina, d’esperar alguna cosa més. I tot i així, amb el cap alçat en direcció a la gran aranya de ferro i els peus damunt dels graons estriats que fan pampallugues de colors, es trobava malament. Era absurd: no tenia por de les altures ni de la velocitat, sempre li havien agradat les atraccions. Una opressió una mica enganxosa —¿una intuïció de fa segles?

La Céline es va girar cap a l’Enzo i amb una mirada el va escollir per a aquell primer tomb. En Lucas va quedar decebut, però n’hi hauria d’altres, feien deu tombs cada vespre de fira, la nit tot just començava. No està clar que hagi de guanyar sempre el que obre la partida d’escacs. Es va allunyar per liar-se un peta. El tomb següent seria per a ell. La Vanessa es va aferrar a la Manon, o potser va anar al revés. Xisclaven tot traient-se de sobre l’Antony, que les agafava xiuxiuejant-los coses a l’orella. Elles feien veure que no l’entenien, ventaven cops de cap i de malucs. Els brillaven els ulls. Al seu voltant la música saturava l’aire, feia vibrar el terra, pujava per les cames —Want more and more, people just want more and more—, fins i tot les cames de la Jo. Els genolls li vibraven una mica, no hauria sabut dir ben bé si aquell furor li agradava o no. Els ulls li anaven de les cistelles que acabaven de buidar-se a la seva germana.

—¿Estàs segura que vas bé?

Havia de cridar. La Céline no va respondre, estava blanca, amb els ulls dilatats pels llums histèrics. Va fer que sí amb el cap baix, els cabells a la cara.

—Ningú t’hi obliga si no et trobes bé —va tornar-hi la Jo—. Que no som aquí per menjar-nos la mateixa atracció de fa deu anys.

Va tenir el mèrit de fer somriure la Céline, que es va ajupir per gratar-se una picada de mosquit al panxell. En redreçar-se va sentir que tot girava, uns puntets blancs li alteraven la visió. La suor li xopava el clatell, sempre humit amb aquesta tofa de cabells i l’estiu que començava —se’ls hauria hagut de lligar. I la gentada, el soroll, l’escalfor dels motors que pujava de la màquina....

—Va, pirem —va insistir la Jo—. Fas una cara de merda.

—Deixa’m estar. ¿T’has vist la cara, tu?

—Vés a cagar, Céline. Tu mateixa, puja-hi i potaràs damunt de l’Enzo, que segur que li encantarà.

—¿Què dieu? —va cridar l’interessat.

—Res —contesten totes dues sense mirar-lo.

La música hi torna, incrustada a l’aràcnid com el cant d’una bèstia. Sense parar, desesperadament encallada a repeat. La Jo pensa que és l’única que capta la ironia de la cosa.

Han agafat lloc a les cistelles. La Jo s’instal·la i abaixa la barrera de seguretat. Els xuts d’adrenalina sempre els entoma sola. Els altres pugen de dos en dos, parelles que escatainen, es corden els cinturons damunt la panxa i donen la fitxa de plàstic a en Sauveur, el firaire de l’atracció: sempre hi ha estat ell, des de fa segles, només que ara amb una dent menys i els cabells una mica més esclarissats. Pica l’ull a la Jo: sempre ha sabut reconèixer els rarots, se’ls estima fraternalment.

L’aranya es posa en marxa, aixeca les potes al cel. La Jo mira cap avall: els marrecs enganxen el nas al vidre de les caixes plenes de peluixos, intenten pescar-ne un amb les pinces i sempre perden. Més enllà, el xiringuito amb els gots escampats que semblen de jugar a fer cuinetes, i els pares, animalets.

Freed from Desire ressona encara més fort, allà dalt.

Era embriagador, de sobte, aquesta guinyada per sobre la gent. La Jo ho havia oblidat. Li hauria agradat alguna altra cosa de fons sonor, grandiosa o aspra, en comptes d’aquesta cançó petarda i tronada. Ni mai, va assaborir el cap-rodo i les cames que feien figa. S’avorreixen tant aquí que qualsevol emoció forta és bona. Si senten el vertigen és que encara no són morts, encallats ells també a la tecla repeat. Davant seu, la Céline, enganxada a l’Enzo, encaixava els sobresalts de la Taràntula tot fent xisclets. La Jo mirava la seva germana, borrosa amb la velocitat: un any més gran, el cervell d’un mosquit i el port d’una reina. Setze anys d’agitar-se pel món, d’estar a tocar del buit, de descloure’s sense aprendre. De tornar-se encara més guapa que l’any abans, i una mica més tòtila. És curiós que sigui la Céline, la gran. La Johanna no és especialment assenyada, però porta a dins una mica d’aquest tedi desesperat que pot passar per maduresa, fins i tot als quinze anys.

De sobte, el cap de la Céline va deixar d’agitar-se i va caure damunt l’espatlla de l’Enzo. No s’hi va quedar arrupit com el d’una enamorada: queia enrere, sacsejat per la velocitat. L’Enzo es va esverar, intentava atansar-se la cara de la noia, li aguantava el clatell com si s’hagués de trencar, cridava i agitava el braç lliure —com tots els altres al voltant seu. La Jo va veure de seguida que la seva germana s’havia desmaiat, però no va pas cridar. Va esperar que passés, que l’aranya acabés la seva dansa boja —uns minuts, no gaire més. El temps sempre es fa més llarg enfilats allà dalt, però tot acabaria calmant-se, ho sabia. Impossible gaudir del vertigen, ara. Estava segura que aquella tòtila es desmaiaria, ho duia estampat a la cara.

Cada vegada més lentes, les cistelles van anar baixant a terra. Una mena de sirena d’alarma va anunciar que s’havien acabat les sotragades. Va ser aleshores que els crits de l’Enzo van alertar a tothom, i un eixam de gent es va precipitar per treure la Céline de la cistella cromada. En Sauveur va parar la música —per fi, va tenir temps de pensar la Jo— i va sortir rabent de la cabina. Amb quatre crits els va fer fora a tots, es va acostar a la Céline i li va fotre una bufa, la primera d’una llarga sèrie. Els pares van arribar corrents amb en Patrick i la seva dona, avisats pels nois. Pujaven a l’atracció quan la Céline per fi va redreçar-se, va obrir els ulls, va inclinar-se i va acabar vomitant als peus de l’Enzo. El riure sorneguer de la Jo va marcar l’inici del merder de veritat.

—¿Què té? —va fer el pare amb la veu estovada per l’anís, vagament preocupat.

La Céline va defugir la mirada del pare. Es devia haver entossudit a no creure-s’ho, a enganyar-se durant setmanes a còpia d’aixafar-se els pits esponerosos amb uns sostens massa petits. A menys que ho hagués sabut des del principi i hagués fet veure que no, com si el sol fet de no acceptar-ho pogués eliminar-ho del mapa. Ara, quan li raja el vòmit calent per la boca, com cada dia des de ja fa massa temps, per fi ho entén i no és l’única.

—¿No està pas prenyada, la teva mossa?— deixa anar la dona d’en Patrick.