Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 15

Les onades d’aire calent entren acanalades per les finestres del pick-up i es barregen amb el Led Zeppelin que espetarrega, de vegades al ralentí: el radiocasset del cotxe ja torna a empassar-se les cintes de l’any de la picor —el cotxe és tan vell com el conductor. En Manuel en farà trenta-vuit a la tardor, i té la impressió de tenir-ne mil. O vint. Mil pel cansament, vint per la ràbia. Va com boig per la nacional, amb el pedal a fons, cap al nord, en sentit contrari a casa, buscant un contenidor anònim per desfer-se de la catifa. La línia verda dels camps fins on la vista es perd no el calma gens, ni tampoc els closos de xiprers. Voldria conduir sense parar, fer carretera escoltant els vells ídols, però ha d’anar a l’obra amb els altres. És més, ja hi hauria de ser. Una hora de retard, cinc-cents euros a la butxaca: no són prou per al seu orgull, però és un negoci rodó.

Quan veu els contenidors grisos al voral, frena en sec i una mica més i se li encasta el cotxe del darrere, però es desvia tot fent sonar el clàxon. En Manuel li ensenya un dit per la finestra oberta i brama un sonor “Fill de puta!” que només sent ell. A sota de les rodes la grava carrisqueja, pica la calandra. Para el motor, els acords de Moby Dick ressonen dins el cotxe: una presència amiga, que quasi pesa. La calor ho mata tot. En Manuel s’eixuga el front amb una samarreta bruta que corre pel seient del costat. N’està fins als collons.

Li costa menys treure la catifa del pick-up que quan l’hi va posar, però sota el pet de sol treu el fetge per la boca. La fortor de les escombraries a l’estiu li pica la gola. Fruita en descomposició, sobretot. És veritat que està feta una merda, aquesta catifa, però ¿què sap, ell, si té valor o no? Els turistes són tan imbècils que es gasten els calés per uns trastos que ell llençaria directament a la brossa, per provar-ho, ¿què hi perd? Si tingués pasta, ell no se la gastaria pas amb aquestes merdes velles. La catifa mig es desenrosca de punta a punta dels contenidors. En Manuel es queda mirant uns segons els llaços vermells i negres i els serrells d’espart, fins que hi clava un cop de peu rabiós i se’n va. Quan s’instal·la al volant, nota el seient humit de suor. El volant crema. Té, si tingués pasta començaria per canviar de cotxe. Potser guardaria aquesta carraca de record, perquè mira que n’hi van passar de nits al ras al darrere, amb la Séverine. Unes quantes nits inoblidables, de fet. Això era fa temps. En aquella època havia instal·lat un matalàs damunt la xapa i ella ho trobava romàntic, dormir junts a Saintes-Marie-de-la-Mer o en plena garriga, en raconades secretes que només coneixia ell. Li han quedat gravades a la memòria, aquestes sortides d’abans: a la Séverine li agradava suar, que els cossos llardosos llisquessin i s’enganxessin. Li agradava aquesta calor del sud d’on mai havia sortit i que estavella les pedres. Li agradava el soroll mat de la carn que pica i es troba. Un litre d’aigua per hora d’amor, com a mínim. Després, ella sempre s’aixecava per anar a pixar i encara sent el soroll dels seus passos, el salt des de la plataforma, el so de les fulles que cruixen sota els peus descalços, els branquillons que es trenquen i sobretot el soroll de l’orina que esquitxa el terra, a uns metres del pick-up. Un so que no ha oblidat mai, d’excitació i tendresa. Per a en Manuel, la intimitat és aquest so. D’això fa temps. De vegades, tot mirant el cel i estrenyentli els dits, ella li deia que volia tenir criatures, unes quantes, sense especificar si seria amb ell. Eren massa joves per saber-ho. I llavors el primer embaràs va venir més aviat del compte. Potser la van concebre allà, a la caixa del pick-up, la petita. La seva gran.

En Manuel arrenca en tromba i fa mitja volta. Condueix cap a Bonnieux tot pensant en el negoci merdós i en aquest Saïd que s’estimava quan era un nen —els nens sempre haurien de ser nens, merda. Pensa en la seva nana prenyada, en els calés que no té i en els que deu. En el seu pare, també, que hauria d’anar a veure aviat. I es recorda de les nits d’abans, quan tot tenia sentit, quan el futur era seu. Hi pensa com si es tractés d’un altre, contempla qui ha sigut.