Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 12

Ho fan des de sempre. O des que tenen edat de sortir d’amagat, com a mínim. Aviades a la garriga com unes salvatjotes. A ningú se li ha acudit parar-los els peus perquè ben bé no ho sap ningú. A entrada de nit, cada estiu quan comença la canícula, la Jo i la Céline entren d’amagat a les finques quan encara són buides, per aprofitar les piscines. Més que un costum, s’ha convertit en un ritual que marca l’inici de la temporada. El Vaucluse és ple de xalets on només s’estan un mes l’any i tots tenen piscina, neta i il·luminada a partir de juny.

Llavors, quan la Jo arreplega dues tovalloles i treu la seva germana del llit, no fa falta dir res. Comparteixen la mateixa habitació des de sempre, la casa és massa esquifida perquè tinguin una habitació cadascuna. I quan entre elles la diferència s’acusava tant que esclatava en els pòsters a la paret, s’han hagut d’adaptar. Es declaren un amor mutu a plantofades, sovint. La intimitat és un concepte que han après plegades.

Es deixen lliscar en silenci per l’ampit de la finestra i es capbussen en la nit, segueixen la tàpia a l’esquerra, corrents i sense riure fins a la sortida de la urbanització. Un cop a la carretera, exulten i ja no s’aguanten el riure. Aquest estiu serà diferent dels altres, ho saben —una amenaça en l’aire dens, que ja crema. Tenen un nus a la panxa però fan com si res, com si l’estiu hagués de complir les seves promeses.

Quan són al camí de les Dames paren de riure i escolten l’herba seca que cruix sota els peus. Per a la primera banyada de l’estiu han triat un xalet que coneixen des de fa temps: el d’una actriu americana una mica marcida que ve dos cops l’any a torrar-se al sol amb un amant. Hi vigilen menys que en els xalets dels polítics. De vegades els fa gràcia esquivar la vigilància, jugar al gat i la rata amb els guardes clapats que duen ulleres de sol i walkie-talkies. Que les fotin fora, insultar a tot Déu i fugir mig conilles amb les xancletes a la mà, arrencar a córrer pels corriols. Explicar-se la història i riure’s del careto del guarda davant d’aquelles dues mosses fent l’ànec a la piscina que se suposa que ha d’estar impol·luta fins que arribin els amos. Tenen alguns records per morir-se de riure. Però aquest vespre no els ve de gust. Aquest vespre celebren l’arribada de l’estiu i el començament dels merders, celebren la fi d’alguna cosa que no saben massa com dir-ne. No fa falta afegir-hi més emocions fortes.

La Jo s’esgarrinxa el maluc quan salta el filat i es posa a somicar a l’altra banda. Asseguda damunt l’herba a les fosques, busca l’estrip dels shorts. La Céline és a la vora, l’endevina pel cruixir de les fulles i el riure que se li escapa.

—¿Ets tonta o què? No fa gràcia, tinc sang.

Fan callar les granotes aplegades a les piques de pedra. La Jo s’aixeca, ja no pensa en les esgarrinxades ni en els shorts esquinçats. El terreny és gran, cent metres de giragonses entre joves roures tofoners fins a la piscina preciosa, que ni tan sols clapoteja. Avancen en territori conegut, encara que faci temps. Al principi trepitgen coses que cruixen, fins que la gespa les agafa per sorpresa. Aquí el reg automàtic fa l’herba més verda, la noten flonja sota les sandàlies. Llavors es descalcen per sentir el camí, la terra i l’herba sota la planta dels peus.

Ara ja hi són: les seves ombres es mouen per les parets del xalet, i aquesta sensació de fresca abans i tot de llançar-se a la piscina. Familiar i excitant, totes dues coses. Es treuen la roba d’una revolada, salten al mateix moment i aixequen grans onades contra les vores de pedra. La Jo emergeix primer, es deixa lliscar d’esquena. La Céline travessa la piscina de punta a punta pel fons, recupera l’alè i es recolza a les lloses. Abans jugaven a fer veure que era casa seva, princeses o actrius, parlaven de milions i projectes delirants, clubs d’hípica i viatges amb accent d’aristòcrates. Ara ja no, la Jo se n’ha cansat. La Jo només pensa a marxar, però de veritat. No pas per fer vida de princesa, sinó per fugir de la que tenen. S’hi sap clandestina i no convidada, a les piscines dels rics —però tenen l’encant de les coses prohibides, a falta de res més.

La Céline torna cap a la seva germana amb un parell de braçades.

—¿Què farem aquest estiu?

—No ho sé. Voldria fer una mica de pasta.

—En Saïd anirà a collir pomes a cals iaios.

—Ja. Jo també voldria treballar.

—¿Tu?

—Clar, jo. ¿Ets burra o ho fas veure?

—¿I què penses fer?

—La cosina d’en Patrick m’ha parlat d’un bar associatiu a Avinyó. Obre durant el festival.

La Jo s’enfonsa a l’aigua. Sent la Céline, el riure de la Céline, i uns sons estirats com un eco, però sense capir les paraules. S’hi està una estona, amb el cap engorronit sota l’aigua.

Aquest joc el va començar fa temps, un joc secret que no coneix ningú, ni tan sols la seva germana: juga a negar-se. A fer veure que es mor. Es queda sota l’aigua tanta estona com pot, fins que el cor li batega tan ràpid i tan fort que el nota a punt de rebentar. Llavors sacseja el cap i li fa un efecte estrany: dolorós i agradable. Quan està al límit, al límit de tot —o el que ella s’imagina que ho és—, surt a respirar, encesa per la idea que ha estat a punt de morir, que domina aquesta cosa, aquest inefable. La primera glopada d’aire és extraordinària, gustosa. La sang batega furiosa dins del cos com si hagués de rebentar les venes, nota els cops als polsos, a la gola, al sexe que de cop se li ha inflat com de desig. I li agrada. Sí, més viva que de costum.

Puja a la superfície, sense buf. No ha jugat a fons, no està sola.

—¿Què deies?

—Deia que per fer de cambrera et falta estil.

—És un bar associatiu, no una disco.

—¿Quina diferència hi ha?

—Són artistes els que hi van, actors, músics. Gent que va al teatre.

—Tampoc tens edat. I, a més, ¿ja ha vist els ulls que tens, la cosina d’en Patrick?

—Mala puta.

—¿Ja ho sap, que els clients faran veure que no et veuen?

—Vés a la merda.

—En canvi, si treballes al camp a cal iaio, els temporers són tan lletjos que no et trobaran rara.

—Jo potser sóc rara, però no vaig follant-me a tothom. I si follo faig servir condó.

—Mala puta tu.

La Céline es tira a sobre de la seva germana i li enfonsa el cap amb tot el pes. La Jo lluita i riu abans de colgar-se, agafa la Céline per la cintura i l’estira. S’enfonsen plegades a l’aigua. Els cossos s’emboliquen en un ballet alentit. Piquen amb els talons a terra i pugen com dues fletxes, escupen i reprenen l’alè.

—¿M’ho diràs, a mi, qui és el tarat que s’ho va fer amb tu? ¿El que t’ho ha fet?

A la Céline se li escapa una rialla i s’empassa aigua clorada sense voler.

—Tant hi fot.

—¿Què vols dir?

—Que tant hi fot qui és. Fins i tot a mi se me’n fot.

—No saps qui és!

—Clar que sí.

—Estàs fatal.

—Sé molt bé qui és.

A la Jo li comença a venir l’atac de riure.

—Hòstia puta, Céline...

Els seus riures esclaten a batzegades, reboten contra les parets de pedra del xalet. Els cabells enganxats al cap, les cares molles, les boques obertes amb aquest riure que rugeix i s’infla en la nit. El rímel s’escorre sota els ulls de la Céline, el ventre i els pits se li acomoden al xipolleig. El turquesa de la piscina els regala un esclat d’ofegades magnífiques.

Val més que no triguin gaire a tornar, que l’endemà tenen classe.