Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 11

A la saleta àrab, damunt d’una de les banquetes arrambades a la paret, la Céline està estirada com una estàtua jacent. La Kadija li parla suaument, li ofereix te —però per això caldria que s’aixequés.

—I la teva mare, ¿què hi diu?

—Res.

—¿Com que res?

—Res de res. Només vol saber de qui és.

—¿I el teu pare?

La Céline abaixa els ulls. No li agrada parlar del pare. Li fa por d’ençà que ho sap.

—No em parla. Com si no existís. I de cop em mira com si no m’hagués vist mai, com si no fos jo. Només hi ha la Jo que no em jutja. I encara, no saps mai què pensa, aquella...

La mare d’en Saïd li acarona els cabells. Enfonsa els dits morens i secs a la cabellera, fricciona el cuir cabellut. Mou el cap d’un cantó a l’altre i fa sorollets amb la llengua.

—És natural. Jo també ho vull saber.

—¿Quan torna en Saïd?

Enmig del silenci de la Kadija, la Céline esquiva les carícies i s’incorpora a poc a poc, amb les mans planes damunt la funda de plàstic que protegeix la banqueta. La mira de fit a fit i li fa un somriure ben ample.

—No és en Saïd, t’ho juro.

—Ho celebro.

La Céline fa morros com una nena petita.

—¿Què vols dir?

—Li convé una noia com cal, al meu fill.

—¿I jo no et semblo prou bé?

La Kadija remena la tetera, la destapa i esclafa les fulles amb grans cops de cullera.

—Escolta, Céline, fa setze anys que et veig cada dia, treballo amb el teu avi i des de pàrvuls que jugues amb el meu noi: és com si fossis filla meva...

I aquí s’atura: el però flota entre elles, sòlid, inapel·lable. La Céline pensa en la Sònia, que es canvia al bus per anar a l’institut, es treu les dessuadores Decathlon i es posa tops sense tirants, li vénen ganes de xivar-se. Quines ganes d’escopir-ho, que la hipocresia no s’aguanta, que la Kadija el porta al cap, el vel, però als ulls també, i ben gruixut. Es mossega la llengua.

—Igualment, en Saïd passa de mi, i no és el meu estil de tio, saps.

La Kadija sospira, es mira la cara de la Céline feta un mapa.

—Tot s’arreglarà. Sempre s’acaba arreglant, al final.

—¿Vols dir la cara o la vida?

—Totes dues, filla meva.

La Céline fa una ganyota, es toca l’os del nas amb la punta dels dits. Cada dia fa el mateix ritual per anar guapa: maquillatge en pols, blush, la ratlla als ulls i rímel a les pestanyes.

—¿Et sembla que tornaré a ser igual de maca, després?

—¿Després de què?

—Quan el nas se m’hagi curat. Espero que no em quedi tort.

La Kadija acarona amb la vista el ventre de la Céline.

—I la resta, ¿tot bé?

La Céline arrufa les celles. Necessita uns segons per entendre-ho. Abaixa els ulls cap al seu ventre i els aixeca al cel —és tan exagerat. Un joc de gestos, una comèdia permanent.

—¿Saps que em costa cordar-me els texans? Acabaré amb un bon cul si continuo així.

La Kadija se la mira mentre fa contorsions per veure’s les natges, creua les cames i somriu.

—Hauries de tornar a casa, Céline. Ja diré a en Saïd que us passi a veure, si vols.

—Però...

—Els meus fills estan a punt d’arribar, he d’estar per ells.

I la Céline torna a fer morros perquè se la treuen de sobre, ni que sigui amb bones paraules. Fa unes quantes setmanes que passeja el culet i els blaus per la saleta dels veïns. Potser una mica per fotre el seu pare, que no li cauen bé els moros. Però està clar que sempre torna a casa arrossegant els peus. Casa seva fa pudor de retrets i vergonya. Sense comptar les hòsties del pare, que encara en cauen. Va passar una frontera amb el primer gec. Que li deixi estampats els cinc dits a la cara tampoc li farà tant de mal, si no la va matar amb els punys. I quan vénen els amics a fer una copa a casa, la Céline es tanca a l’habitació. No ensenyar les cuixes de gasela, l’escot líquid, el ventre amb prou feines arrodonit de l’espera. Al pare no li agrada.

—Surt d’aquí —li diu sempre—. Se’t deu haver perdut alguna cosa a l’habitació, no em facis passar vergonya.

Mai ha estat fàcil, el pare, però ara és una altra cosa. Com si ella ho hagués fet només per fotre’l. S’ha envellit deu anys, rabiós com un gos, les celles arrufades i la mirada que amenaça. Llavors, quan es planta a casa després que la Kadija l’hagi fet fora i se’l troba xerrant amb en Patrick, s’amaga darrere la cabellera, entra la panxa i toca el dos escala amunt. Els homes callen i la segueixen amb els ulls. A mitja escala s’atura, es queda mirant en Patrick i trenca el silenci amb una veu tensa:

—En Saïd passarà més tard.

I acaba de pujar i es tanca a l’habitació. Cascos a les orelles, música a tot drap, estreny el cobrellit com qui abraça un cos o un dudú. La Céline es gronxa, la llum li ve als ulls. Fa una calor que rebenta. Hauria hagut de deixar els finestrons tancats durant el dia per conservar una mica la fresca, però avui se n’ha descuidat. La paulònia estira les branques cap a la finestra. Ella contempla les panícules violades, podrides ja, enganxades a la fusta. Li fan una mica de fàstic. S’imagina que parlen d’ella, allà baix. Que la tracten de puta, potser. Llavors apuja el volum, s’aixeca per ballar davant del mirall. Lentament, mou els malucs: de cara, passi, però de perfil ho té fotut, la inflor habitada li transforma la silueta. No plorarà.

Allà baix, en Patrick mou el cap. No mira l’amic per no fer-lo sentir malament, tu diràs, i llavors encara és pitjor. Es queda mirant la cervesa, les durícies als dits, el sofà groc llimona, els peus de la taula, el cendrer de porcellana, la foto damunt del bufet —aquella que hi surt ell tornant d’una obra amb el col·lega i la Céline a coll, quatre anys i mig i la gorra massa gran pel caparró—. Estreny els ulls, sospira per fer soroll enmig d’aquest silenci que enganxa, tanca els punys per quedar bé i se’ls enfonsa a les cuixes com si s’hagués d’esbatussar allà mateix.

—¿Qui és, aquest Saïd?

—El veí. Són amics des de petits. Deixa-ho córrer, no pot ser ell.

—¿Ah sí? ¿Com en pots estar tan segur?

—És filla meva —fa el pare en un rampell d’orgull, que no ens passéssim.

—Mai es pot confiar en un moro.

—Jo només et dic que no és ell.

—¿I què faràs, esperar que pareixi per veure a qui s’assembla?

El pare s’aixeca. Té els ulls injectats de sang. Falta de son, i a més a més la ràbia.

—Tens raó. No en tinc ni idea.

El verí fa el seu efecte, s’obre pas dins del cap. Ho embruta tot i tothom, llardós com les fulles gegants de la paulònia. En Manuel veu cares que rebenta a cops de puny, fins i tot sent el soroll dels cartílags que es trenquen sota els nusos dels dits. Però les cares són borroses, moltes i sense nom. Busca brega —sempre, a tothom.

Fa dos dies que treballen en una obra nova. Unes reformes en un xalet, entre Gordes i Bonnieux: ampliació de la casa i la piscina, cuina d’estiu, bassa ornamental i annex per als amics. El luxe banal d’una regió farcida de racons paradisíacs, on hi ha tantes piscines privades com cigales. Tot de pedra vista, clar. Perquè tenen bon gust, evidentment. La propietària els va explicar que no volia que durés massa, que casava la filla a l’agost i vostès ja m’entenen, hi haurà gent. Una rialleta cristal·lina i se’n va tornar cap a dins, amb vuit mirades eloqüents clavades al cul. La filla, no ho saben, però la mare, de bona gana. “Pija de merda”, va deixar anar en Manuel entre dents.

Els té entravessats. No, no hi ha manera d’empassar-s’ho. Brega. Sempre, amb tothom.

És el moment que tria en Saïd per trucar al muntant de la porta oberta. Diu:

—Sóc jo, vinc a veure la Céline i la Jo.

Travessa la cortina de plàstic, somriu als dos homes asseguts a taula. Una tira vermella li ha quedat enganxada als cabells. S’atura davant dels dos parells d’ulls, dels posats de bèstia bruta.

—Fot el camp —gruny el pare—. No hi és, la Céline.

—¿Què li vols? —fa en Patrick.

En Saïd queda glaçat, el somriure se li torna ganyota. Té divuit anys i és bufat com un gall, però sap per instint que té les de perdre. No insisteix.

—Ja vindré més tard.

—No t’hi matis. No et vull veure més rondant la meva filla, ¿queda clar?

El noi recula, tot i que els dos homes no s’han mogut de la taula. Surt sense contestar mentre el pare de la Céline brama altre cop, perquè el senti des del carrer:

—¿Queda clar, mitja merda? ¿T’ha quedat clar? Si et torno a veure per aquí, et mato!

Brega. Sempre, amb tothom.