Читать книгу L'estiu circular - Marion Brunet - Страница 13

Asseguda a la terrassa del Café de France, la Séverine s’espera. Està neguitosa i això l’empipa, ha de venir la Charlotte, només la Charlotte, no té per què estar masegant les claus i deixar capolat el conill blanc enganxat a l’anella. Tampoc té per què estar comprovant amb el reflex del vidre com porta els cabells, ni fumar quatre cigarros i acabar esclafant-los al cendrer mig consumits. Per sort, l’amo del bar la repassa somrient, això li agrada, ja no té vint anys, ens hem de conformar amb el que hi ha.

Va tenir els seus anys de glòria, la Séverine, fa vint anys —vint anys! Amb la seva amiga Sabrina, al Privilège, l’única disco dels voltants, sabien com posar-s’hi. Era tan fàcil, tothom a l’abast del cos. Existien en carn i corrent elèctric —se les donaven d’inaccessibles. No hauria calgut gran cosa per guanyar-se-les d’una altra manera. Una mica de tendresa i quatre afalacs, una mica d’interès per elles, potser.

La seva especialitat, amb la Sabrina, era ballar enganxades. Clàssic però eficaç com un porno que comença. Amb els cabells que els tapaven els ulls i les espatlles nues, es movien sota els llums cada dissabte al vespre. Els pares de la Séverine la deixaven fer. Ja passarà, la joventut. La mare patia una mica per la carretera de nit: de la finca agrícola fins a la disco, a la zona industrial a prop d’Avinyó, hi havia uns trenta quilòmetres. Comprovava l’estat del conductor abans de deixar-la sortir, però no és mai a l’anada que el conductor va torrat. Es presentaven a la casa de pagès amb ferum de gel o de perfum, les dents i la cadeneta brillants, la boca plena d’educats “bona nit”. La mare deixava sortir la filla. El pare es quedava a la perifèria, com si no fos cosa seva. De vegades, de manera brutal i arbitrària, li deia que pugés a canviar-se si la veia massa provocativa. Però gairebé sempre tenia alguna altra cosa a fer just quan ella tocava el dos —caixes de pomes que s’havien de comptar una altra vegada, un treballador per esbroncar, la sulfatadora que s’havia d’arreglar.

I això que n’hi va haver, d’històries. Una nit, en David i el seu cosí Jérémy se la van fotre a la cruïlla de l’accés a l’autopista cap a Marsella i l’enllaç cap a Cavaillon. El cotxe va xocar contra el parapet i va acabar a les ribes del Roine. Els bombers van trigar hores a treure’ls d’allà. En David, al cap de sis mesos en coma, es va despertar fet un vegetal. Fa vint anys que baveja amb la boca torta, s’ho fa a sobre tan tranquil. Al principi la mare el treia a passejar amb cadira de rodes, però feia uns esgarips que ho va deixar córrer. El posa davant de la tele i ell va fent grunys d’esverament bavós amb segons quins programes. Durant els primers anys en Jérémy l’anava a veure regularment. Ell ha tingut més sort, s’ha recuperat de les fractures. Seia al seu costat i hi parlava una mica, no massa, tot fumant un peta —parides, qui s’ho havia fet amb qui o alguna pel·li divertida. Les bromes es marcien als peus del cosí, uns peus torçats cap endins amb vambes noves, que es quedarien així per sempre. Va deixar d’anar-hi per la tieta, ja no suportava de veure’l. Aquella mirada plena de retrets i tristesa el feia tornar boig —conduïa ell, borratxo perdut. En el fons va quedar descansat de no haver-hi d’anar més. La Séverine recorda que, després d’això, va marxar a treballar a Marsella. No l’ha tornat a veure des de fa anys. I això que li queia bé. No tant com en David, però era simpàtic.

Quan els nois venien a buscar-la —els que tenien edat de conduir— baixaven el volum al començament del camí de la finca. Anaven una mica menys ràpid, també. Feien callar l’excitació, les ganes de bramar que els tocava a ells, provar sort aquella nit i guanyar a la rifa, fer-se la Séverine o la Sabrina. Despullar l’una o l’altra als seients del darrere. De tant imaginar-s’ho es posaven frenètics i bramaven d’eufòria dins del cotxe ple de fum. Es posaven d’acord, “tu quina agafes”, com si poguessin decidir res. A les envistes de la casa s’havien de calmar per força. Tornaven a ser els “fills de”, adolescents avergonyits que demanaven permís. De vegades n’hi havia un que se sortia amb la seva. L’afortunat en parlava durant setmanes, o simplement caminava arrambat a una d’elles, amb una mà al cul, com si en fos l’amo.

I després hi havia la Charlotte, que corria amb la Séverine i la Sabrina. Un trio mortal. Els tios ho tenien més difícil amb la Charlotte, massa dura, havia arribat en plena adolescència, no era d’allà de tota la vida i notaven de sobres que no sempre comprenia els seus codis. Amb ella eren menys senyors, se sentien provincians. Com que els pares de la Charlotte no eren de la màniga ampla, s’havia d’escapar per anar amb les amigues. Era més aviat feréstega, i per més que els nois se la imaginessin despullada als seus braços, s’hi arriscaven menys. Eren inseparables, aquelles tres, fumaven cigarros amb un aire glamurós al mig de la pista o sortint de l’institut, es reien de tot, fotetes com hienes. Més tard, la Charlotte va marxar a estudiar a Aix. Això ho va canviar tot.

—¿Fa molt que m’esperes?

—No, no massa.

La Charlotte estampa tres petons a l’amiga de tota la vida i es deixa caure a la cadira tot sospirant. Les ulleres de sol se li mengen la cara, però quan se les treu el maquillatge és perfecte. Ni massa ni massa poc, de bon gust. És per aquest tipus de detalls que la Séverine no la suporta. Mala puta. Mala puta perfecta.

—Estàs radiant.

—Què dius, semblo un vampir. Sort que em quedo uns dies a cals pares, renovaré les energies.

Energies de què, pensa la Séverine. A part del Sorgue verdós i el mercat dels diumenges ple a petar de turistes, no hi veu el què. Això és la seva vida, no pas un balneari. Energies, i una merda. Parlant de merda, el cul de la Charlotte segueix igual de ferm i apreciat, a l’amo del bar no se li escapa, es presenta immediatament a la taula, afabilíssim.

—¿Què us poso, noies?

—Vi blanc. Dues copes —demana la Charlotte.

La Séverine s’empassa saliva, pensa en el seu propi silenci i després, tant li fot, què li importa si sempre ha estat així, ¿per què hauria de canviar?

La Charlotte decideix, la Charlotte imposa, amb aquesta naturalitat que no deixa espai a l’ofensa, al combat. Ho té guanyat d’entrada. Ja era així abans, però des que va marxar encara és pitjor. Hauries pogut pensar que hi perdria alguna cosa marxant, seguretat o avantatges, però al contrari: ella va avançar i les altres dues es van quedar aquí, bloquejades a la tecla repeat com el tema de la Taràntula. Quan la Charlotte ve, és sempre com si fos una turista, està de pas. Sempre més o menys soltera. Va viure un temps amb un dels seus profes de la universitat, després n’hi va haver d’altres, però no van durar gaire.

La Séverine escolta com la Charlotte li explica el seu últim idil·li, un tio que va conèixer a un cafè concert i que balla com un déu. Aquí els homes no ballen. No es mouen de la barra. O si ballen és per arrambar-se a una dona, no pel gust del moviment, pel plaer solitari del cos fins al vertigen. Això és cosa de ties. Mentre es beu a glopets la copa de vi blanc, la Charlotte fa cares i belluga els ulls, torna a fer els gestos de l’adolescència. Al final, acaba demanant què hi ha de nou. La Séverine força la veu, el riure, insisteix en la felicitat familiar. Parla de la feina, una mica de les filles. Encara no sap si dir-li això de la Céline. I llavors la Charlotte clava aquests ulls tan bonics i perfectament maquillats en els seus, els acluca lleugerament tot inclinant el bust cap endavant, com quan era joveneta i estava a punt de dir una veritat o una confidència. Lentament, amb un gest estudiat, sacseja el cap i es despentina el serrell amb la punta dels dits.

—No sé pas com t’ho fas: dues nanes adolescents i el mateix tio des de fa vint anys. Jo no podria, de veritat.

Hi ha aquesta mena d’impuls interior de la Séverine, com una onada. Sense perdre el somriure fals a matar, explica a aquesta bruixa que li agrada la vida que fa, que no la canviaria per res, però la veu li tremola una mica quan esclata de riure.

—I amb en Manuel —conclou amb un petit somriure que busca complicitat— la cosa està tan animada com al principi.

La Charlotte sacseja el cap. Sense caure —¿o sí?— en la crueltat de l’associació d’idees que fa, demana:

—I de la Sabrina, ¿en saps res?

La Sabrina, l’altra peça del trio de ties bones que feien tronar i ploure el 1992, ara vegeta en un bloc de protecció oficial a Monclar. Sense ni cinc, amb tres criatures de tres tios que vés a saber on paren, va haver d’acceptar el pis que li van assignar. La Charlotte sap perfectament que es passa la vida escrivint a l’administració, cartes de reclamació, insults, cartes paranoiques sense cap ni peus. Que els serveis socials se saben de memòria la seva vida i miracles. Que les corbes adolescents que feien bavejar els tios ja fa temps que s’han transformat en greixina reblanida i ja no hi ha cap tio amb ganes de despullar-la als seients del darrere del cotxe ni enlloc.

—Està bé.

—¿Encara us veieu?

—Viu massa lluny. I amb la feina i tot plegat... ens veiem menys. Ja no ens veiem, de fet.

La Charlotte de sobte s’anima, la seva cara perfecta fa una ganyota de nena petita.

—¿Te’n recordes, del dia que el pare d’en Thierry el va enxampar després de la farra a can Fred?

La Séverine arranca el cap del conill del clauer. Només s’aguantava per uns fils. Ara és al mig de la taula, com un trofeu sagnant.

—Me n’he d’anar.

—¿Tan aviat? ¿De veritat?

—M’ha agradat veure’t.

S’abracen com abans, petons sonors, i la Charlotte es queda a la terrassa amb un llibre i les ulleres de sol imponents, com una parisenca.

La Séverine s’allunya a poc a poc, ensopega amb les llambordes, accelera, renega, accelera. Estreny el bolso. Es repeteix a si mateixa que no tornarà a quedar amb la Charlotte. Passa per davant de la botiga de roba que normalment li agrada, però ara mateix l’odia. De cop i volta, tot el que hi ha li sembla caspós. La venedora la saluda però se sent incapaç de tornar-li el salut. Hauria volgut viure en una ciutat tentacular on ningú conegués a ningú, una ciutat immensa on cap venedora es recordés de com es diu, on ningú sabés que als trenta-quatre anys serà àvia. Una ciutat que no fos un poble.

Al pàrquing, el pit li puja i baixa massa fort amb les sotragades de la respiració. Sense voler-ho, fa uns ronquets com de cadell apallissat. Li cauen les claus a terra. S’ajup, posa una mà damunt l’asfalt, amb el palmell obert, respira fondo. Amb la dreta toca el dofí que duu al coll. Al final veu el cos del conill i les claus, els recull amb ràbia.

Una ciutat gegant on no hagués crescut. Una ciutat on no hagués tingut mai dotze anys, ni setze ni vint. Una ciutat on no hagués marcat cada banc, cada paret de pedra amb la seva joventut insolent. Quan s’instal·la al volant, no arranca de seguida. Acarona llargament el ventre del conill decapitat, per tornar-se a calmar.