Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 22

Quan tornàvem em va dir que no volia entrar al poble perquè els homes sense cara escombraven els carrers aprofitant l’última fosca que encara s’hi arrossegava i li feien por. I vam anar cap a les Pedres Altes a través dels camps amb la terra esberlada i morta de set. Ens vam asseure damunt del rellotge de sol. Era una pedra rodona i plana, de color de llot sec, tota tacada de pics negres. El ferrer m’havia explicat que el rellotge de sol abans estava al mig de la plaça i que ell hi havia marcat les hores i havia fet el pal del mig que les assenyalava. I que al cap d’un any havien robat el pal i a tots tant se’ls en va donar perquè no tenien ganes de saber a quin temps del dia vivien. Asseguts vèiem els canyissars i uns quants ocells que volaven baixos per damunt de l’aigua. Va sortir el sol i el miràvem com sortia amb els ulls ben oberts encara que tinguéssim ganes de tancar-los: era una bola de foc amb esquitxos de flames tot al voltant i tot bullia. Quan vam tancar els ulls al davant hi teníem una taca negra que tremolava. Es van començar a sentir els cops de mall a l’enclusa. Ella es va aixecar i es va posar al bell mig de la pedra i amb els peus ben junts tapava el forat on hi havia hagut el pal de ferro i va dir que faria el temps i estava quieta i una banda de la seva ombra queia entre dues hores i anava relliscant a poc a poc i al cap d’una estona, quan els homes sortien del poble i anaven cap als estables i els vells cap a l’escorxador, la seva ombra es va posar damunt d’una hora fins que va anar corrent i es va tornar a posar entre dues hores. Li vaig preguntar si sabia què era el temps i va dir, el temps sóc jo, i va dir, i tu; em va fer aixecar i em va fer posar al seu costat i la vaig agafar per l’espatlla i ella em va agafar per la cintura. El sol feia sortir un fum com una boira seca pels vessants de la Maraldina i pels de la muntanya del senyor. I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si m’acabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera de la fornal, m’hagués fet de ferro barrejant-se amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força d’un noi quan es va desfent de ser una criatura. Ella em mirava. Li vaig agafar la mà i la vaig fer baixar de la pedra i em va deixar anar la mà. Me’n vaig anar cap als estables i ella se’n va anar cap al poble. Em vaig girar a mirar-la i ella també s’havia girat.

No sé d’on van sortir quatre o cinc criatures, despullades, amb les cames primes i el ventre gros. Cridaven, va amb la lletja, va amb la lletja, i saltaven com cabrits. El més grandet em va tirar una pedra i tots els altres s’hi van posar. I aleshores de darrera d’uns matolls se’n van aixecar cinc o sis més i em van començar a empaitar a cops de pedra. No podia tornar-m’hi perquè eren masses i perquè tenia por si els tirava pedres d’ensopegar-los de ple. I vaig arrencar a córrer i això els va encegar i corrien darrera meu cremats de sol i secs. Vaig agafar el camí de la Maraldina per cansar-los i corrien darrera meu com si fossin volves i encara cridaven, va amb la lletja, va amb la lletja... Tot d’una una pedra em va petar en el tou del braç i em va començar a sortir sang. Matem-lo, matem-lo... i corrien i jo els havia avançat una mica. N’hi havia dos que jo havia tret dels armaris de la cuina. Vaig arribar al cementiri dels morts sense ciment. I es van aturar. Els vaig mirar i de lluny els veia les cares espantades. Una estona van callar i no van tirar més pedres i el més grandet, amb el cap enlaire, dret com un bastó, de tant en tant tirava el braç endavant, amb la mà oberta, i cridava, amb els morts, amb els morts... i tots van cridar, amb els morts... i quan se n’anaven giraven el cap i anaven cridant, amb els morts...

A la nit vam tornar a la cova. Ja vam sortir de casa junts. I vam dormir-hi. Vam fer un clot a la pols i en el nostre llit de pols vermella la son venia dolça damunt de la pell tan fina que tapa els ulls. El braç em feia mal. La sang s’havia fet crosta. Quan va entrar una mica de llum de dia vam fer dos llits com dos bressols, l’un ben al costat de l’altre per poder dormir agafats de la mà. I vam fer una pila de pols i figurava una taula i piles de pols que figuraven cadires i piletes de pols que figuraven tupins i perols i xicres i plates rodones.

Anàvem a la cova cada nit. Així que ens despertàvem ella m’explicava el que havia vist mentre dormia i una nit havia vist que un dit se li havia tornat eruga i de la punta naixia una papallona vermella i així que havia nascut s’havia mort. Una altra nit havia vist les abelles que feien una corona damunt del cap dels cavalls, i els cavalls vivien amb una corona d’abelles, i després les abelles havien fet una corona damunt el cap dels vells i, quan els vells mataven els cavalls, cavalls i vells anaven amb corones d’abelles. I una altra nit havia vist una pila d’ulls de cavall i venien els endolats i els agafaven amb el bec i se’ls enduien volant molt alt i quan ja no podien anar més enlaire deixaven anar els ulls de cavall damunt del riu i l’aigua se’ls enduia i passaven pels rentadors i les dones deien, mireu, baixen coses lluents... i deien que el pres les tirava. I després em va explicar per què hi havia bombolles de sabó que es feien de vidre: les que pujaven a poc a poc i tremolant es trencaven... i les que pujaven rectes, no.

I a dintre del pou vam trobar un altre pou. El va trobar ella. Va dir que sentia passar aigua sota seu i em va dir que escoltés. No respiràvem. Se sentia passar aigua com quan era al llit i sentia passar el riu. Ens vam aixecar i no se sentia res. Només se sentia si estàvem ajaguts. I ella, amb la mà, anava resseguint la paret de la cova a poc a poc, estirada a terra, i va trobar un forat en un recolze, molt lluny d’on recollíem la pols vermella. Per aquest forat hi passava justa. Es va anar arrossegant per dintre i va tornar a sortir al cap de molta estona, a recules. I va dir que havia trobat un pou que feia claror i a dins hi passava aigua. L’endemà amb una pala vaig fer el forat més gros i una mica cada dia el vaig anar eixamplant fins que tots dos junts vam anar a mirar el pou i a escoltar l’aigua.

I vam començar a tirar pols vermella a dintre d’aquell altre pou que havíem descobert. Vam anar a mirar el riu perquè no sabíem aquella aigua que passava tan endintre d’on venia ni on anava. I miràvem l’aigua del riu per si sortia un fil d’aigua tenyida de color de rosa. Però l’aigua del segon pou vivia a dintre de la fosca i la pols vermella que hi tiràvem qui sap on anava a parar. La hi vam tirar gairebé tota; la que havíem apilat fent el forat ample, i la que queia a poc a poc de les parets de la cova d’un any a l’altre i que era la que servia per pintar el poble.

A les tardes no jugàvem. Ella es quedava a casa i posava el test amb la flor a l’ampit de la finestra. I quan encara durava la calor però menys enverinada, la vaig dur al bosc dels morts. I vam passar una estona anant d’un arbre a l’altre i llegint tots els noms de les argolles. I vam trobar una tanca baixa feta de branques amb espines, i els arbres de dintre eren molt vells i a totes les plaques hi havia, damunt del nom, un ocell amb una abella a punt de ficar-se-li a dintre del bec obert. I vam fer piles de fulles mortes. D’aquelles que venien de l’altra primavera, despullades, només venes i nervis, i que el vent havia deixat.