Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 25

Va morir una dona que havia tingut una criatura i quan la van anar a enterrar es van trobar amb el bosc desfet. Feia una tarda dolenta. No es movia ni una fulla. I el cel era de color de sofre. El malestar que havia començat a la cova, va tornar: entre els uns i els altres. Entre els joves i els vells. Ja feia temps que els joves de la banda dels rentadors deien que s’havia de deixar morir la gent de la seva mort. I els vells de l’escorxador deien que tot havia de ser com abans. I els homes d’entre dues edats feien cas dels vells, fora d’uns quants que ningú no escoltava. Un vell va dir que el que no s’havia d’haver fet era aquella tristesa de barrejar ossos amb ossos i omplir el pou dels ulls amb herba molla. El ferrer no els escoltava i va clavar el primer cop de destral a l’arbre que s’havia d’obrir i la destral li va saltar del mànec; els va dir que en comptes de barallar-se, que anessin a buscar un tascó nou més gros i que no fos rovellat. Un vell anava remugant, deixeu-los tranquils... perquè facin mal... un noi jove va dir que el que havien de fer era viure tranquils, ells, els vius, i no pensar més en les ànimes. Que les heu vistes? I una dona es va tapar les orelles i tenia la cara blanca com la neu. Va tornar l’home que havia anat a buscar el tascó i el ferrer el va enfonsar a cops de pedra i va tornar a fer la destral forta. Van dir que abans de pintar el poble havien de treballar al bosc. Molts dies seguits hi van anar per provar de tornar cada argolla al seu arbre, cada cap de mort amb els ossos del cos... I les dones, amb agulles gruixudes i pèl de cua de cavall, van cosir les creus perquè els arbres ja no tenien resina per tancar-se.

Amb la meva marastra vam estar molts dies sense dir-nos res. Si els ulls d’ella i els meus es trobaven, giràvem el cap de pressa, com si una mà que no era enlloc ens estirés pels cabells i ens el fes girar. Jo veia l’arbre, de nit i de dia: l’escorça grisa i verda amb estries blanques, sentia l’olor, aquella olor... venia de dintre, del cor de la soca i de la carn barrejada amb la fusta viva. I sentia una veu que deia que allò no s’havia d’haver fet. I la cara blanca d’aquella dona i els ulls del meu pare buidats... que havien vist com els meus... Però aviat ella va venir a l’eixida amb les capses de plomes blanques i negres a demanar-me que la fes jugar... Va pujar a dalt de la taula i deixava anar les plomes i jo les agafava i les anava apilant cada color amb el seu color.

Ens vam començar a divertir caçant abelles. I aixafant-les. Ella agafava mel i en posava a terra: una gota. I venien les abelles a xuclar-la i les aixafàvem. De vegades, en comptes d’aixafar-les, els posava al damunt un pot trabucat i les tenia a la presó fins que morien. I de nit, la primera nit, sentia volar les que no havien quedat enganxades i topar amb les parets de llauna. Vam descobrir que, quan feia vent, les abelles agafaven una pedreta amb les potes i volaven així, amb aquest pes, perquè al vent li costés una mica de fer-les anar de qualsevol manera. I quan parava el vent deixaven anar la pedreta de seguida i ho vam descobrir perquè un dia a la meva marastra li va caure una pedreta al front d’una abella que passava volant. Les més velles anaven a buscar la llàgrima de la jonquilla a la font i moltes, de tan carregades, morien pel camí de tornada. I les més joves, amb la trompa, recollien els petits, que havien deixat damunt d’una fulla mentre treballaven, i els duien a dormir. Les abelles no sabien què passava i anaven a enterrar les mortes al voltant del rellotge de sol. De tan tristes, aquell any, en comptes de xuclar les glicines, anaven pels camps i xuclaven les flors amargues. I no tenien ni esma de ficar-se pels plecs de la roba i pel teixit dels cabells.

L’aigua de la Font de la Jonquilla s’havia de colar. Hi havia cucs petits que es vinclaven i revinclaven de pressa. I si es ficaven a dins d’una persona per poder-ne sortir foradaven els ossos i les venes i la pell. Així que sortien quedaven morts perquè no podien viure sense aigua.