Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 28

Es va acabar un altre estiu. Com si tantes tardors mortes fossin sempre la mateixa, amb aquesta mania d’anar tornant, la tardor era allí: clavada a la paret de roca, de terra al cim, amb una onada de fulles de foc, que el primer vent que havia dut la pols de sofre, quan tornava vell i fred, arrencava. Queien pels carrers del poble, per damunt del riu que se les enduia, s’enlairaven a remolins fins a la torre del rellotge, voleiaven fins a les Pedres Altes... i queien giravoltant encara amb olor del que havien estat: borrissol verd. Amb la branqueta per on s’havien aguantat tot l’estiu, malaltissa i buida d’aigua. Baixaven bufades i endutes i esperàvem que totes haguessin caigut per fer-ne piles i calar-hi foc. El foc les feia cridar: cridaven baixet i xiulaven més baix encara i feien fum blau. I l’olor de fulla cremada omplia les cases i l’aire. Tot l’aire era ple d’olor d’acabament. Si cremaven poc, amb un bastó burxàvem la pila i l’aixecàvem enlaire d’un costat perquè la flama es fes més alta. I de mica en mica la primavera moria a la tardor damunt de les pedres rodones de la plaça. Aviat la pluja que venia petita apagava els darrers calius i despintava les cases. Tot el color de rosa lliscava en regalims negres. El poble era un altre poble sense les fulles i sense el color. Un poble de cases gastades i cansades, arremolinat damunt de l’aigua i encastat a la muntanya del senyor.

Una nit quan els cavalls ja dormien drets voltats de tanca i el poble era un poble de no res, la meva marastra i jo vam sortir. Caminàvem ran de la tanca dels cavalls, ella amb el seu vestit fins als peus, amb els cabells fins a la cintura, amb el front que parava el rou de la nit. Em va dir que havia vist el fill del ferrer assegut al portal, que era un os vestit de pell i la cara era tota ulls. Caminàvem agafats de les mans i tot d’una vam riure perquè ens vam girar a mirar les ombres que se’ns enganxaven als talons. I vam saltar enrera i les vam trepitjar. I ens vam girar de cara a les ombres i les teníem enganxades a les puntes dels peus. I les trepitjàvem. I tot d’una la meva ombra era més llarga que no pas la seva i tot d’una era més llarga l’ombra que feia ella i venia olor de no se sabia què... de no puc dir quina herba o quina flor amagada a dintre de la terra que abans d’adormir-se ja preparava l’olor que faria a l’acabament del fred. Ens vam enfilar a la tanca dels cavalls i ens vam asseure al barrot. Ella em va dir que sabia moltes coses... que, lluny, passava el riu; que els morts dormien; que els arbres on a dintre hi havia un mort també morien una mica; que el ciment a dintre del mort trigava molt a assecar-se; va dir que sabíem moltes coses de la claror i de tot el que passa i torna i volta, ni massa de pressa ni massa a poc a poc... com l’ombra que havíem fet damunt de les hores... igual, sempre igual... sense començament i sense acabament i sense cansar-se. Perquè tu i jo ens cansem. I va estirar el braç i em va buscar la cara en l’ombra i em va passar un dit per la cella tres vegades. I va baixar de la tanca i va voler que juguéssim a fer-nos una bola. I ens vam asseure a terra amb els genolls contra el pit i els braços agafant-nos els genolls. Vam passar estona decantant-nos ara cap a un costat ara cap a l’altre... i després va dir, estirem-nos i rodolem lluny. I l’herba aixafada jugava a deixar-se aixafar. I els cavalls dormien.

I quan vam estar cansats ens vam alçar drets i ella es va girar de cara i ens vam quedar així, de cara. Els ulls li brillaven i endintre d’aquella lluïssor fosca que li feia la lluna cada vegada més alta em va semblar que s’hi gronxava una fulla de canya: petita. Sense dir-nos-ho vam arrencar a córrer i ens semblava que volàvem i vam arribar al pont i al bell mig vam aturar-nos amb el cor que ens saltava.

Pujava olor d’aigua de riu com si fos l’aigua mateixa que visqués enlaire i que només sabia passar pel seu camí de vena. Olor de flor mullada i de terra i d’arrel. L’aigua que venia feia la mateixa olor que l’aigua enduta. Igual, sempre igual. I miràvem i volíem veure el que no es podia veure i darrera nostre la lluna ens clavava a terra per l’ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l’aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades per la boca, la lluna, quan es va morir, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.

I vam tenir una nena igual que la meva dona. I la meva dona sempre ho deia: és com jo.