Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 27

Quan el van treure de l’aigua ja era mort. I el van tornar a l’aigua. Els qui morien a l’aigua els tornaven a l’aigua. I el riu se’ls enduia i no se’n sabia mai més res. Però de nit, allà on els havien llençats, es veia una ombra. No cada nit. Ni avui ni demà ni aquesta nit ni l’altra, sinó alguna nit. Una ombra que a dintre de l’aigua tremolava amb l’aigua. I deien que l’ombra del mort tornava allà on havia nascut. Deien que morir era fondre’s amb l’ombra. I aquell estiu l’ombra del noi es va veure molt bé. I es veia que era ell perquè havia mort amb una espatlla i un braç arrencats. I a l’ombra li faltava un braç. I contra corrent, aquella ombra que només era una voluntat sense cos i sense veu, empenyia per entrar sota del poble... I mentre l’ombra empenyia el pres va renillar.

Al poble només hi havia un pres. Antigament n’hi havia hagut un altre i va viure, deien, el doble del que vivia la gent. Eren lladres. Al poble només es castigava els qui robaven. I el càstig era fer que no fossin persones. El ferrer havia fet la gàbia del pres. L’havia feta petita, a la mida d’una persona que hi pogués estar asseguda però no estirada. El primer pres havia tingut gàbia de fusta i tothom recordava que es passava el dia menjant-se les ungles fins que li sortia sang. I aleshores plorava. La gàbia de fusta s’havia podrit abans que el pres deixés de ser persona. I n’havien hagut de fer una de nova. La de ferro, deien, era per la vida. A l’hivern voltaven la gàbia de fustes perquè el pres no tingués fred. Tothom estimava el pres. Cada dia li duien menjar i aigua. El tenien més avall dels rentadors i quan les dones rentaven, les més boges li cridaven, renilla, renilla. I ell, de vegades, quan estava sol, es veu que provava de renillar però en comptes d’un renill li sortia una mena de crit com una veu estranya. Els diumenges, molta gent del poble, amb les criatures, anaven a veure el pres. Li tiraven bocins de carn gairebé arran dels barrots i ell havia d’entomar les miques de carn amb la boca. Si no els entomava els havia de collir de terra amb les dents, com un cavall quan esbrota l’herba. Quan ja no li cabia més carn a dintre i tancava la boca i els ulls, i així els esborrava a tots, l’endemà el castigaven. El ferrer l’untava amb mel, si era l’estiu, i aviat el pres era una fúria d’abelles. Abans d’untar-lo l’asseien a una galleda i el lligaven als barrots de la gàbia, amb unes cordes gruixudes, pels punys i pels turmells.

El pres era un home prim amb totes les costelles marcades; tenia els ulls enribetats de vermell com els havia tinguts la meva mare. Ningú no sabia què havia robat però tots deien que havia robat. Si era l’hivern en comptes d’untar-lo amb mel el castigaven fent-li beure aigua de la Font de la Jonquilla. Sense colar. I els cucs li sortien per la pell i així que sortien morien perquè no podien viure sense aigua. El pres quedava baldat. Es refeia molt de mica en mica i obria els ulls i no mirava. Jo l’havia vist amb les mans lligades i els turmells lligats i tenia el cap decantat cap a una banda, quiet damunt d’una espatlla i se li veia un nervi del coll molt inflat.

I aquell estiu mentre l’ombra empenyia, el pres va renillar i els cavalls van contestar-li. L’endemà tot el poble va anar a veure com el ferrer treia la gàbia. La van aixecar enlaire i la van arraconar a la muntanya del senyor. El pres, de seguida que es va sentir sense ferros al voltant va renillar amb tota la força que li quedava i va obrir els braços i les cames i es va quedar així, com si estigués lligat. Ja no és persona, va dir el ferrer. I en els punys i en els turmells hi tenia ratlles de pell més clara, com si el sol no hagués pogut travessar la corda que de vegades hi havia tingut. Dos homes el van alçar dret i quan el van deixar estar els va tornar a caure a terra i va tornar a obrir els braços i les cames. I el ferrer, girat de cara als que miraven els va tornar a dir que ja no era persona i que viuria més que no pas ells.