Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 31

El noi del ferrer tenia cinc anys menys que jo. Havia nascut esmirriat i la dona del ferrer, que tenia mitja galta morada, havia dit, val més així. Sempre havia viscut tancat i estirat al llit; només feia un any que el deixaven anar per on li semblava, no se sabia si havia viscut al llit perquè estava malalt o si era perquè tenia els ossos tous. Parlava baix, amb una veu que li sortia de molt endins una mica ronca, com la veu del pres. De vegades parava de parlar perquè es cansava i respirava fort i de dins li sortia una mena de música. Tenia els cabells aspres i rossos una mica més foscos darrera del cap. I quan enraonava seguit, amb els dos primers dits d’una mà s’anava separant els de l’altra com si volgués esquinçar la pell on els dits s’ajunten. Sempre deia que sabia moltes coses de tant estar estirat al llit. I de tant de temps que havia tingut per pensar. El primer dia que vaig dur la meva criatura al bosc dels morts, i que se’ns va plantar al davant sense que jo l’hagués sentit venir i sense que m’hagués parlat abans, em va dir que feia molts dies que ens seguia perquè jo havia entrat a casa seva una nit que tot el poble havia anat a enterrar i que des d’aleshores li havia quedat com una companyia de la meva mà. Va dir que l’havia tocat. I va dir que, abans d’anar-me’n, m’havia ajupit a mirar-lo i que ell encara no sabia enraonar perquè la llengua no li tenia prou força per fer les paraules perquè l’havien fet créixer sense menjar per tenir-lo sempre malalt i que no hagués de passar el riu per sota del poble ni de jove ni de vell. I va voler que li toqués el braç i em va dir que era com el braç d’un mort tot i que la sang hi passava, però que era com el d’un mort perquè tota la carn semblava fugida i tot el que ajuda a fer els moviments desaparegut... I d’ençà de la nit que va parlar de les ànimes a la meva criatura —encara no feia un any— la meva criatura el volia més que no pas a mi. Ella, que d’ençà que havia tingut enteniment només havia volgut ser meva. El dia del bosc, quan me’l vaig trobar al davant per sorpresa, sense que l’hagués sentit venir, em va dir que sabia més coses que no pas jo perquè jo sempre havia pogut menjar a la mida de la meva gana. Va dir que sabia qui havia capgirat el bosc dels morts i qui havia jugat amb els ossos i que no ho havia dit mai a ningú, però que em demanava que un dia obrís un arbre, que ell m’ajudaria a obrir-lo, perquè volia veure els ossos de les cames i aprendre de quina manera feien el doblec els genolls per caminar. I la meva criatura mirava la papallona que acabava de néixer i el noi del ferrer se’n va adonar i la va agafar i la va posar a la mà de la nena i ella va riure i se’l va mirar molta estona amb els ulls quiets i quan ens vam separar ja volia anar amb ell en comptes d’entrar a casa amb mi... Però després de la nit de les ànimes van ser l’un de l’altre; quan ell li va explicar què feien. Jo vaig sentir-lo com li ho explicava: era un vespre que havíem anat a veure el pres i la meva criatura sense que ens n’adonéssim se’n va anar i al cap d’una mica el noi del ferrer es va aixecar a buscar-la i va dir que la portaria. Trigaven molt. I aleshores em vaig alçar jo i vaig anar a buscar-los i els vaig trobar a les Pedres Altes. Ell estirat damunt del rellotge de sol amb la meva criatura asseguda damunt del seu pit i amb els peus en el seu coll i de vegades li posava un peu a la boca per fer-lo callar i jo escoltava des de darrera d’una pedra grossa i el noi del ferrer li explicava que totes anaven a la lluna. Que les ànimes anaven a la lluna. I els vaig mirar i la meva criatura tenia la boca oberta i el noi del ferrer li va posar un dit a dintre de la boca i li va tornar a dir que les ànimes anaven totes a la lluna. Totes les que sortien d’una boca sense ciment, perquè les de les boques amb ciment quedaven tancades a dintre de la persona on havien viscut. Li deia que les ànimes no era ben bé que volessin, agafaven embranzida i anaven amunt. Deia, se’n van d’una a una i de vegades se n’enganxen unes quantes com passa sovint amb les bombolles de sabó si es bufa massa seguit. I de vegades, li deia, se’n van amb carro de núvol i les ànimes més velles fan de cavall... Van amunt i més amunt i més de pressa que no pas els endolats i no ho sap ningú com no se sap quan se’n van els ocells blancs... i quan ja no veuen la terra vol dir que ja es van acostant a la lluna. I la meva criatura li va preguntar com eren les ànimes... i ell li va dir que no es podia saber ben bé del tot i que no s’havia de dir a ningú, que només li ho deia a ella, però que eren, si és que es podia explicar d’alguna manera, com una mena de respiració, una mica lluent a la negra nit. Li deia, pugen amunt i a la vora de la lluna es tornen mig boges d’alegria com els ocells quan baixen de la muntanya, però al revés perquè elles pugen. I de tanta alegria no saben el que fan i es tiren contra la lluna i les que no han agafat embranzida per culpa del cansament, perquè el viatge dura mil anys, cauen, i abans de caure n’hi ha que tenen temps d’agafar-se al cantell de la lluna i si tenen prou força s’hi queden i si no en tenen cauen daltabaix com si mai no haguessin començat a pujar. Les que volten i volten per la Maraldina són les que s’esperen... o les que han caigut... I li deia que a la lluna hi havia esteses de prats d’herba blanca que és la més tendra de totes les herbes; més tendra que tot el que pugui ser tendre, perquè és una herba sempre a mig fer. Les ànimes millors, i la meva criatura li va dir, calla, les ànimes millors, en comptes d’arribar a la lluna pels cantells hi arriben pel mig i la foraden com si fos feta de boira i les ànimes que les esperen les veuen sortir de terra com un brot. I de primer... li deia, sí, li deia que les més velles podien menjar d’aquella herba i la menjaven per una banya que tenien al mig del que havia estat el front... i totes van de gairell menjant herba... totes... li deia, totes van de gairell menjant herba pels prats fins que topen amb el riu que volta i volta, que no té acabament ni començament, un riu que amb la boca es mossega la cua... les que tenen ganes de beure aigua beuen aigua i així que han begut no es recorden de res. Ni de tu, ni de mi. De res. Se’ls mor el poc que duien a dintre. I si han passat gana no recorden què vol dir gana i si dormien poc no recorden què vol dir dormir... i quan no es recorden de res de primer estan tranquil·les però aviat tenen una mena de mal i no saben què és i ningú no els explica què els passa... i la meva criatura li va posar els peus a la boca i va caure endarrera i ell es va aixecar una mica i la va agafar rient i li va dir que encara no estava... i va dir que a l’arc de colors que es fa al cel després de la pluja hi havia ànimes que feien cua per agafar el carro... Jo les veig com s’enfilen. Allà on els colors s’eixamplen i es barregen és tot ple d’ànimes... i la meva criatura li va ficar un bri d’herba a la boca, que havia agafat a la vora de la gàbia del pres, i li va dir, menja. I ell se’l va menjar i li va dir que com més menjava, després de tants anys sense menjar, més prim s’anava fent... I encara li va dir, i la nit ja era molt endavant perquè parlava a poc a poc i com si hagués de rumiar abans de deixar sortir les paraules, que les bombolles de sabó mentre es feien a dintre de la canyeta s’omplien amb una ànima; les que s’esberlaven era perquè l’ànima havia bufat. I fugia trista. Trista. Les bombolles que es tornaven de vidre tenien una ànima a dintre: la bombolla era la gàbia... i bufen i no poden trencar-la i la meva criatura reia i li anava ficant brins d’herba a la boca... i ell els mastegava i se’ls empassava fent veure que li costava molt.

Vaig sortir de darrera del meu amagatall i em van mirar i ell va anar explicant com si jo no hi fos i va dir que les ànimes totes són bones, que el mal es fa amb les mans i amb els ulls i elles no tenen res de tot això... només una cosa... ser ànimes i poder fer el vent. Bufen i fan el vent i el vent corre per les brugueres i empeny els homes avall i després amunt perquè les ànimes que s’esperen i les que han caigut estan tristes i no volen saber res, mai més res més del món... i bufen.